divendres, 27 de novembre de 2009

Joc o realitat

O L'HORITZÓ D'UNA EDUCACIÓ COHERENT

Tothom sap, perquè ha estat infant i encara més si és pare o mare, que els infants sempre han jugat en algun moment 'a la guerra' en alguna de les seves múltiples formes. Abans potser era amb soldadets de plom, o també amb pistoles o espases de fusta, potser fent de policies i lladres, indis i vaquers o simplement bons i dolents, i ara davant les pantalles digitals més modernes, però des de sempre que s'han dedicat a matar aquesta mena d'enemics que tan aviat cauen com ressusciten. De fet, a tots ens han 'matat' alguna vegada!

La mainada necessita jugar per aprendre a relacionar-se: establir complicitats, ajudar-se, barallar-se, canalitzar enveges, perdonar-se, avorrir-se o divertir-se junts, organitzar-se, manar o obeir, argumentar i justificar, etc,. en definitiva, domesticar-se.

També necessita jugar per exterioritzar aquests instints arcaics que habiten al seu interior precisament en el marc d'una activitat tan inofensiva com el joc, i així vol dominar, vèncer, acaparar, 'matar',...

I amb tot això, també necessita jugar per a distingir el que és real del que és virtual, precisament per comprendre que el món, el de veritat, no és cap joc. Efectivament, a l'univers del joc tot és reversible i res del que hi succeeix acaba tenint conseqüències 'de veritat'. El món real, en canvi, no en té res d'innocent i no és possible esborrar-ne el passat perquè el que s'ha fet, fet està i ferir, humiliar i matar, difícilment admeten cap 'esmena'.

El joc és un univers en el qual solament es manipulen imatges: la nina, la figureta de plàstic o l'heroi digitalitzat no són éssers humans. Els podem prestar sentiments o cedir-los la nostra identitat precisament perquè no en tenen; els podem trencar sense cap més inconvenient que haver-los de tornar a comprar, i fins i tot els podem fer patir o infringir tortures per poder-los consolar més tard. A més, el joc és en un univers on el temps dels humans no té cap mena de vigència: els cubs d'un trencaclosques permeten construir un castell que després podem -hem de!- destruir per poder-ne construir un altre de nou. El plaer de construir una maqueta o de fer un puzle és, sens dubte, superior al de contemplar-los, i no és gens estrany que un cop acabats quedin abandonats immediatament. Estem davant la satisfacció que causa l'activitat mateixa i, al cap i a la fi, el resultat importa ben poc.

Però en el món real no podem jugar amb els homes i les dones que ens envolten. Són éssers de carn i ossos i amb consciència; éssers que senten emocions, que pateixen o que gaudeixen, que pensen i que també reflexionen. No són ni propietat nostra ni mitjans per satisfer el nostre desig de poder. Tampoc no són instruments per aconseguir plaer. En la realitat, les cases no es reconstrueixen tan de pressa com els castells de cubs i, de vegades, fins hi tot, pot passar que la reconstrucció sigui impossible de fer. Al món real, els morts no ressusciten, els éssers traumatitzats poden esdevenir psicòpates, i pel que fa a les ferides, si bé és cert que cicatritzen, el seu record solament pot desaparèixer mitjançant el perdó i l'oblit.

Per tant el problema no és tant que els infants juguin 'a la guerra', sinó que quan siguin persones adultes ho continuïn fent..., però aquesta vegada de veritat. El problema no és pas que quan són infants arrasin, en un joc electrònic, un univers virtual a còpia de bombes, sinó que quan siguin persones adultes arrasin el món a còpia de bombes de les de veritat, fins i tot corrent el risc de destruir-lo de manera irreversible. El problema no és que els nens s'enfurismin davant el seu bagul de joguines i s'esbravin contra un cotxe en miniatura que, certament, fins i tot ha estat pensat per a això, sinó que quan siguin persones adultes facin el mateix amb la seva parella, els seus amics o fills, o amb una natura que ni tan sols saben si un dia es podrà recuperar.

El que avui és realment important és impedir que quan siguin adolescents, joves o persones adultes juguin amb el món. El veritable desafiament és educar els nostres fills i filles perquè aprenguin a distingir el joc de la realitat, perquè, una vegada convertits en persones adultes, deixin de jugar amb el món i, potser així, aquest podrà sobreviure més enllà de les nostres vides i de les d'ells i elles.

3 comentaris:

job ha dit...

Molt interessant la teva reflexió. Fins i, tot em convenç força. Però no m'acaba de treure del tot els dubtes de sobre. Miraré d'explicar-me amb un exemple just al contrari a veure si me'n surto: quan el meu fill juga a cuinetes, com a pare estic content, perquè trenca l'estereotip masclista i, d'alguna manera 'normalitza' el fet que cuinar també és cosa d'homes.
Igualment, doncs, En el cas que ens ocupa, sobre la violència, la pregunta que em faig és: jugar a jocs violents... normalitza i quotidianitza la violència? La fa més acceptable en la realitat? No estic segur que la resposta sigui que sí. Però tampoc que sigui que no.
Una abraçada i merci pel debat :)

Toni

Xavi Padrissa ha dit...

COMENTO:
Jo crec que projectes els teus ideals en els comportaments dels teus fills. I ells no "representen" idees ni ideals quan juguen, ells només juguen. Moltes vegades ho fan responent, fins i tot, a la seva càrrega genètica que tu no pots pas canviar (de fet, els l'has transmès tu).
En un entorn més o menys equilibrat, amb uns pares que no inciten a -que no són models de- jocs violents, que no els fomenten, però que respecten la necessària transgressió del joc dels seus fills (recorda que jugar és transgredir), els nens no seran violents. En tot cas, no en motiu d'això. No en tinc el més mínim dubte.
Crec que és molt més perillós prohibir la transgressió del joc i en el joc. A casa els nens més agressius són els que han patit la coacció de no poder jugar "a ser agressius", de no poder jugar a transgredir. I succeeix per projeccions de la pròpia ideologia adulta sobre infants ben petits, sistemàticament i contundentment. Fins i tot, coactivament. Ho veig cada dia.

Juga en pau! Una abraçada.
Xavi Padrissa

job ha dit...

Xavi, ara sí que m’has convençut. Tinc la sensació, amb les aportacions teves i de l’Elisabet d’haver fet un pas endavant important en la meva reflexió sobre el tema. Així doncs, moltes gràcies.

M’ha aparegut una nova idea: els nens i nenes també juguen a allò que el món els ofereix, i no pas a l’inrevés. El joc és, també, imitació de la vida adulta. Per tant, serà eliminant les guerres i la violència de la vida dels adults que es reduirà el percentatge de joc violent de les nostres criatures. I no a l’inrevés.

Això podria explicar el perquè de la meva aversió emocional als jocs violents: reflecteixen una part de la realitat que no m’agrada gens!

Apa! Seguim.