divendres, 8 d’abril de 2011

Tornant a la consciència

Fa pocs dies quasi ens atropella un cotxe, i he de constatar que per culpa meva. Anava com una moto, empenyent el cotxet sortint de la guarderia, pensant en les mil coses que havia de fer, en els conflictes laborals del matí, en què feia tard a l’escola dels grans...
el meu semàfor estava vermell, jo de reüll vaig veure brillar el semàfor verd dels cotxes. Poca visibilitat per cotxes aparcats en semi bateria...
i Zas! Un cotxe em va passar davant dels nassos a tota velocitat.

No va passar res, però va ser com una bufetada, un avís, una frenada en sec i tornada al present.
No anem bé... on queda aquell caminar reposat que abans em caracteritzava? Aquella serenitat i saber fer-se present en l’ara i disfrutar de les petites coses? Aquell menjar tranquil i degustant, el vigilar la postura, el no enganxar-se al victimisme habitual en aquesta època de canvis, el mantenir-se prop de l’alegria experimentant el perenne somriure als llavis,...

Ara tornava tot a mi, de cop, com una onada de consciència. Vaig tornar a sentir el meu cos, la molèstia a les cervicals, el cansament. Em vaig donar compte que sentia ocells. Oh! Fantàstica primavera. Temperatura agradable. Vaig tornar a sentir l’agraïment pel miracle de tenir menuts, vaig tornar a fer l’elecció conscient de dedicar-los el meu temps, i no pas viscut des de la obligació pesada o la renúncia a les coses que m’agradaria. Vaig tornar a ser conscient que la feina és només feina, i que demà ja encararia les preocupacions amb més energia si ara en descansava...
Va entrar un sospir de pau dins meu.

Em cal anar recordant de tant en tant, ja que sinó em perdo, que he de tornar a la font: parar rellotges, obligacions, activitats i preparacions, per asseure’m a casa al marge de tot , respirar profundament i buidar-me de tot. Em cal riure, ballar, fer coses espontàniament per alliberar-me del dèspota interior que cruix la meva vida en trossos. Em cal mirar a la cara dels que m’amarguen i llavors, amablement, perdonar-los: deixar d’oposar-los resistència. Així em torno més lliure.
Em cal aturar el cap, tenir-lo sota control.

Perquè el meu cap, com el de tothom, no para mai de donar la murga: sembla que la feina no està prou acabada, mai prou ben feta, i em fa sentir culpable de tot el que està per fer, i responsable d’acontentar tothom. “ Sí, sé que em cal parar, però ara tinc coses super-urgents per fer.... la casa no s’endreçarà sola....”

Em cal parar, descansar, sortir, donar un pas enrere per recuperar la perspectiva.
Sovint costa, creiem que no ens ho podem permetre.
Però cal. T’hi va la salut. T’hi va el sentit.

És una qüestió de prioritats: primer tu, malgrat que tota l’educació que has rebut et diu el contrari.
Perquè si no estàs bé, no pots donar res de bo.

Quan tu estiguis bé, ho il•luminaràs tot al teu voltant....
Brilla amb força!

1 comentari:

Maria Escalas Bernat ha dit...

Una vegada vaig atropellar un nen petit. No es va fer res, i la culpa era seva (més aviat del seu pare irresponsable) però em va fer pensar molt en com de fràgil és la vida i com ens compliquem intentant fer-ho tot, i a l'hora, i bé, i no gaudim de les coses petites...
Aquests dies passats he fet un recés. Una mica, com dius tu, per aturar-me i fer un "reset".
Ara estic molt millor, ho recomano a tothom