No menyspreeu els indignats

Fa uns dies vaig prendre gust de llegir un article del professor de l’URL Josep M. Carbonell sobre la figura de Joan Maragall, exponent d’una manera de ser catòlic que Carbonell reivindica com a referent per als temps actuals. Carbonell cita diversos escrits de Maragall, i en destaca La Iglésia cremada, un article de 1909 en què el poeta reflexiona sobre els fets de la Setmana Tràgica. Les cites i comentaris que en fa, em van empènyer a llegir el text sencer de Maragall, i no he pogut evitar d’establir paral·lelismes amb el tema d’aquests dies, l’anomenat Moviment 15M, o moviment dels Indignats.

Maragall es va distanciar de les reaccions més habituals davant la crema d’esglésies i convents esdevinguda els darrers dies de juliol de 1909 a Barcelona. Mesos abans de l’esclat de la violència, el malestar social era públic i notori, però ni les institucions públiques, ni l’Església, ni les forces vives de la ciutat, no van ser capaços de veure el que se’ls venia al damunt, o almenys no van fer res per aturar-ho. En tot cas, majorment es va optar per la via de la repressió, i no hi van faltar les actituds de menyspreu contra la ignorància i la desorganització de les classes populars, així com la crítica per la manca de propostes alternatives viables. El resultat, és conegut.

Maragall, però, va a l’arrel: «Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats». I afegeix més endavant: «Ara ells no veuen el Crist i van contra la seva Iglésia: és a dir, contra la vostra. Per què? Perquè entre vosaltres no hi estan bé; perquè hi troben massa pau, massa ordenació, massa acabament. I el seu cor, aturmentat per la ignorància, per la pobresa, per la impotència del seu desig, no vol pau, que vol guerra; no vol ordre, que vol desordre; no vol acabament, sinó començament i novetat».

Salvant les distàncies, cosa d’açò passa amb els Indignats i amb les reaccions que suscita la seva protesta. D’acord, jo també compartesc moltes de les crítiques (i de les autocrítiques) que s’han fet, però no subscric, de cap manera, ni el desdeny —«és cosa de quatre perroflautas»— ni la crítica conservadora dels instal·lats, dels instal·lats allà on sigui: a un escó polític, a un sindicat o una patronal, a una plaça de funcionari, a la directiva d’una ONG o a una pila de seguretats que fan figa. El malestar social hi és, i conec moltes persones que participen en aquest moviment social espontani que em donen deu voltes en testimoniatge personal, en compromís social, en implicació activa a favor dels principals damnats de la bestialitat d’aquesta crisi i de les seves males solucions. El pitjor error és ficar-ho tot dins un mateix sac i no voler acceptar l’evidència: que si aquest moviment social s’ha produït és perquè els canals democràtics estan embussats, perquè els mecanismes socials de participació estan esclerotitzats, encarcarats, quan no podrits.

Fem com Joan Maragall, fem-nos les preguntes d’arrel. Per què s’ha produït aquest moviment? Què hi ha darrera la indignació, la dels manifestants i la dels qui no hi han participat però hi combreguen? I treballem per trobar respostes i alternatives.

Compartesc l’afirmació que el perill de destruir el sistema de partits polítics —tan defectuós com vulgueu— sense haver bastit una alternativa és suïcida. Ja coneixem el resultat d’aquest experiment: es diu Berlusconi (seria interessant analitzar en paral·lel el moviment dels Indignats amb la protesta italiana de 1993 contra la tangentopolis). Sostenc que els moviments socials són l’àmbit adequat per a la visualització del malestar, per a la protesta, per a l’anunci obert, i utòpic, de propostes de sortida dels camins barrats. Però no són l’espai on aquestes propostes s’han de negociar, formalitzar i traslladar a la realitat. Per això, la societat ja té els seus mecanismes, i si estan corromputs i espatllats, potser que ens esmercem a reparar-los abans de llençar-los al femer. Segurament, el buit seria omplert pels arribistes o pels poders fàctics.

No menyspreem el que significa i revela el moviment dels Indignats. Contra el cofoisme de les seguretats, contra el risc de la ruptura de la cohesió i la legitimitat democràtica, no humiliem els qui s’indignen. Identifiquem les causes i els qui causen la indignació, i agafem forces per a la lluita que ve. El camí és llarg i difícil.

Miquel Àngel Maria
a http://www.miquelmaria.cat/2011/05/27/no-menyspreeu-els-indignats/