dimarts, 31 de maig de 2011

El món possible, d'Eduardo Galeano



Què us sembla si delirem una estoneta?
Què us sembla si clavem els ulls més enllà de la infàmia per endevinar un altre món possible?

L’aire serà net de tot verí que no provingui de les pors humanes i de les humanes passions.

Als carrers els automòbils seran aixafats pels gossos. La gent no serà conduïda pels cotxes, ni serà programada per l’ordinador, ni serà comprada pel supermercat, i no serà tampoc mirada pel televisor. El televisor deixarà de ser el membre més important de la família i serà tractat com la planxa o la rentadora.

S’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa que cometen els qui viuen per tenir o per guanyar en comptes de viure només per viure, com canta l’ocell sense saber que canta, i com juga l’infant sense saber que juga.

En cap país s’empresonaran els joves que es neguen a fer el servei militar sinó els qui el vulguin fer.

Ningú viurà per treballar però tots treballarem per viure. Els economistes no anomenaran nivell de vida al nivell de consum, ni anomenaran qualitat de vida a la quantitat de coses.

Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives. Els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses.

La solemnitat ja no serà considerada una virtut i ningú, ningú es prendrà seriosament cap persona que no sigui capaç de prendre’s el pèl ella mateixa.

La mort i el diner perdran els seus poders màgics. I ni per defunció ni per fortuna es convertirà el malfactor en cavaller virtuós.

El menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació, un negoci. Perquè el menjar i la comunicació són drets humans. Ningú morirà de fam perquè ningú morirà d’indigestió.

Els nens de carrer no seran tractats com si fossin escombraria, perquè no hi haurà nens de carrer. Els nens rics no seran tractats com si fossin diner, perquè no hi haurà nens rics.

L’educació no serà el privilegi dels qui la poden pagar, i la policia no serà la maledicció dels qui no poden comprar-la.

La justícia i la llibertat, germanes siameses, condemnades ara a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben enganxades, colze a colze.

A l’Argentina les boges de la “Plaza de Mayo” ens seran exemple de salut mental perquè elles es van negar a oblidar en temps d’amnèsia obligatòria.

La santa mare església corregirà algunes errades de les taules de Moisès i el sisè manament ordenarà celebrar el cos. L’església també manarà un altre manament que Déu havia oblidat: estimaràs la naturalesa de la que formes part.

Seran replantats els deserts del món i els deserts de l’ànima. Els desesperats seran esperats, i els perduts seran trobats, perquè els uns es van desesperar de tant esperar, i els altres es van perdre de tant buscar.

Serem compatriotes i contemporanis de tots els qui tinguin voluntat de bellesa i voluntat de justícia, hagin nascut quan hagin nascut, o hagin viscut on hagin viscut, sense que ens importin gens ni mica les fronteres del mapa ni del temps.

Serem imperfectes, perquè la perfecció seguirà essent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món, en aquest món cardat i fotut, serem capaços de viure cada dia com si fos el primer, i cada nit com si fos la darrera.

Eduardo Galeano
(Montevideo, 3-9-1940)

Podeu veure com recita aquest text al programa Singluras, de TV3:


I una cançó de Paco Ibáñez: