La ciutat desallotjada

CARTA A FELIP PUIG
Bona tarda, sr. Felip Puig.

Sóc un ciutadà del seu país i li escric per protestar enèrgicament pel la manera de netejar la plaça Catalunya d'avui, 27/6/11, amb els antiavalots.

Igualment li explico que no és cert tot el que ha explicat a la roda de prema d'aquesta mateixa tarda a les 17:30. O no li han explicat bé, o ha mentit deliberadament. Vostè sabrà. Molta gent ho ha vist en directe, vostè no, i això s'escamparà com una taca d'oli. No es rifi la democràcia.

No sap pas les repercussions de la decisió que ha pres.

Atentament.
_______________________________________________


Fa unes setmanes, abans de les eleccions, la meva filla em va posar l’ordinador portàtil damunt de la taula i primer vaig veure una imatge en directe de la Porta del Sol de Madrid i després els punts que els indignats reclamaven en diverses llengües, asturià inclòs, que està molt bé. I em va preguntar què n’opinava.

En recordo alguns que em van cridar l’atenció. Per exemple: l’exigència de fer passar pels tribunals els responsables de les entitats financeres en crisi, la negativa a carregar sobre l’estat i, per tant, els ciutadans, el refinançament d’aquestes entitats, que és el que s’ha fet a tot el món. A tot el món? No, una tribu d’irresistibles víkings allà a Islàndia ha fet exactament això, ha dut els director de les entitats en fallida als tribunals. Aquí no, aquí ens hem quedat sense Astèrix i hem pagat la factura entre tots per por de mals majors...

Un altre dels punts que reclamaven era que no es carregués la retallada sobre sanitat i ensenyament públics, que és justament el que s’ha fet. Demanaven que es reduïssin la quantitat de càrrecs i assessors polítics per compensar la manca de recursos entre altres moltes coses. També hi havia un punt que reclamava que, quan un banc es quedés el pis per impagament, se saldés el deute de la persona hipotecada com passa a altres països civilitzats.

Vaig comentar a la meva filla que les propostes em semblaven raonables. Ella em va dir que volia baixar a la plaça de Catalunya un bon divendres 27 de maig en acabar l’escola i aquell dia li vaig aconsellar que no hi anés perquè la policia havia repartit durant el matí. El motiu esgrimit era una necessitat sanitària per si el Barça guanyava la champions. És una idea tan poc imaginativa que faria gràcia si el que va passar no fes molta pena. Una amiga bibliotecària que preparava paelles per als indignats a la plaça de Catalunya em parlava de les bones condicions sanitàries de l’indret. En canvi, com a veí de la Rambla durant molts anys, puc assegurar que les condicions sanitàries en les quals queda la famosa avinguda després d’una celebració esportiva són d’una franca perillositat: amb una autèntica catifa d’ampolles trencades que pot ferir a qualsevol que hi passi, un testimoni d’eufòries perfectament justificables i perfectament incíviques. Vés per on els ferits del matí de divendres no els van fer ampolles trencades per terra, no n’hi havia... Els van causar bales de goma i porres.

El desallotjament de divendres al matí no forma part del funcionament perfecte de la nostra Democràcia, sinó de les seves severes limitacions. Les democràcies consolidades es caracteritzen per votar les coses que afecten la comunitat, no només els partits polítics quan hi ha eleccions. A Suïssa ho fan així. Els resultats no sempre són els millors, el mètode sí que ho és. És una severa limitació de la democràcia que la gent no es pugui manifestar sempre que vulgui si ho fa pacíficament. També és una severa limitació que una autonomia no pugui votar democràticament si s’independitza i que els qui ho vulguin fer ho hagin de fer fora del sistema. És també una severa limitació que, quan hi ha delicte econòmic a gran escala com ha passat amb la crisi financera, l’estat de dret no dugui els culpables a judici.

La pregunta clau que introdueix la reivindicació dels indignats és precisament per què els punts que reclamen no s’han sotmès a vot directe. Gairebé sospito que si s’hagués fet hi hauria hagut una votació molt participada pels electors, més que les altres. En una Democràcia sabem que la gent es manifesta no tant per caprici com per carències. I la solució a les carències paradoxalment es troba precisament a no limitar la Democràcia, sinó a aprofundir-ne el drets de vot dels temes importants, els drets de reunió i de manifestació. No fer-ho implica encaminar-se cap al caos que només fa de llavor de la intolerància, que és el que hem vist en l’increment de la intolerància expressat a les urnes. És a dir en l’increment del mal a la Democràcia. I aquest no és mai un bon camí.

Josep-Francesc Delgado, escriptor

_______________________________________________________

Visita l'enllaç de AVAAZ.ORG
http://www.avaaz.org/es/spain_protests_c/?cl=1088039959&v=9238
I signa si hi estàs d'acord.
_______________________________________________________