[Hanna Arendt ho va dir ben clar. La violència no és un signe de poder, sinó expressió de la impotència de qui perd poder per protegir els seus interessos d'un altra manera realment eficaç.]
Una notícia d'impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d'Al-Qaida. No es pot negar que des dels atemptats de l'11-S Bin Laden ha estat un personatge clau per entendre la primera dècada del segle XXI. Pel que va fer (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l'eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.
L'alegria als Estats Units ahir era notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat que té l'11-S com un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. El més sorprenent ha estat veure desenes de caps d'estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.
Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats és una magnífica bona notícia. Que se l'hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d'agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l'estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, se sentencia després d'un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, no s'ha produït res d'això. Cal ser tan escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència envers ell, sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defensar dels atacs exteriors.
La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d'una cultura de pau, són coses que cal proclamar, però sobretot practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l'estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, esclar, que l'estat democràtic més poderós del món faci bandera d'una execució extrajudicial, i que la resta d'estats l'aplaudeixin, no és afavorir la democràcia ni la cultura de pau sinó més aviat el contrari.
Hi havia altres opcions? Efectivament, sí: que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat perquè respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que això era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segurament. Però res comparable amb l'execució extrajudicial com a espectacle global.
D'altra banda, si l'estructuració d'un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins al 2002), és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units, sota el mandat de Bush, van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI, però sense plantejar-se, en cap cas, l'adhesió al tribunal.
En una de les celebracions d'ahir es podia llegir un cartell que deia: "Obama 1, Bin Laden 0". Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l'imperi de la llei és moralment i pràcticament superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida arreu del món. Obama ha guanyat Bin Laden, però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.
Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada