divendres, 30 de març de 2012

Solstici



SOLSTICI


Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

diumenge, 25 de març de 2012

És quan dormo que hi veig clar...



“És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

J.V.FOIX

dimarts, 20 de març de 2012

La Quaresma, amb Rahner


EL DIA DE LA SALVACIÓ

D’una homilia quaresmal de Karl Rahner


Sabem prou que la vida de l’home només es viu una vegada i que, d’aquest temps únic, en neix, com un fruit, l’eternitat. Els cristians sabem també que aquest temps únic ens és donat per Déu. Hem estat cridats a una determinada hora i disposem d’un temps amb una llargària que no depèn de nosaltres, sinó que és determinada per Déu.

Dins aquest temps, cada moment és preciós i decisiu, ja que pròpiament cap moment no pot ser substituït per un altre. I com que els cristians, en tant que cristians, estem cridats al temps que és de Crist, com que la Paraula de Déu feta carn pertany al nostre temps, de tot això resulta que ha arribat el moment oportú, el moment favorable, el bon moment (…). Per això diu sant Pau, i ho repeteix l’Església al començ de la Quaresma: Ara és el temps oportú, l’oportunitat per a nosaltres, ara és el dia de la salvació. Aquest ara no és de sempre, aquest ara passa, és un regal que no depèn de nosaltres. Potser encara tenim al davant una llarga vida, potser passarem encara moltes quaresmes; i, tanmateix, cada moment de la nostra vida és preciós i és un do de Déu.

Sovint voldríem tenir uns temps totalment diferents dels nostres, en la història i en la vida. Potser passem un temps de tribulació, i voldríem tenir temps d’alegria. Potser voldríem viure un temps de to alt, i passem un temps de treball miserable, esgotador, monòton, carregós, que no ens sembla que doni per a res. I, amb tot, sobre cada un dels nostres moments pot dir l’Escriptura: Aquest és el temps oportú, aquest és el dia de la salvació. Sí, aquest dia que ara tens, aquesta hora que t’ha estat donada ara.

Hauríem de pregar Déu, una i altra vegada, amb tota la sinceritat del nostre cor: Doneu-me llum i doneu-me força per a saber veure, tal com vós ho voleu, aquest temps de què ara disposo; que el reconegui, potser sí, com una cosa que haig de suportar, enutjosa i possiblement amarga, tal vegada com l’hora de la mort o d’un morir a poc a poc, però sempre com la vostra hora i com un do vostre, com el dia de la salvació.


(cf “Homiliario bíblico”, Herder, pp 133-134)

dijous, 15 de març de 2012

Entrevista a Teresa Forcades


Teresa Forcades: "Si les dones de l'Església volguéssim, això canviaria en 24 hores"

Diari ARA. Entrevista de Carles Capdevila. 26/2/2012

Fa dies que no tenim notícies seves. Quina en prepara?

Ep! Que jo no en vaig preparar cap! Allò de la grip no va ser buscat, sinó fruit d'un neguit personal i compartit que va tenir una difusió inesperada. El rebombori no s'ha acabat, tinc molta demanda d'ajut que vull respondre, tant amb particulars com amb mitjans, conferències... I preparo un llibre sobre la medicalització.

Me'n resumeix la tesi?

El títol potser acabarà sent La desmedicalització , perquè és possible fer-ho d'una altra manera. A l'època moderna medicalitzar era introduir mesures higièniques, cures antibiòtiques i, per tant, com més medicalitzada era la societat, més sana. Avui com més medicalitzada està una societat més malaltia hi ha, perquè atribuïm una etiqueta diagnòstica a fenòmens de la vida quotidiana que anys enrere a ningú se li hauria ocorregut etiquetar com a patologia, per exemple la fòbia social, que abans en dèiem ser tímid. A més, se li proposa un tractament farmacològic de per vida, perquè com que és un tret caracterològic...

Més exemples.

El sexe, amb el reduccionisme farmacològic que diu: "Això és un problema mèdic i hi ha una píndola que ho pot millorar". Un altre exemple és el de la mort, que la reduïm a converses del tipus: "Que ha passat el metge? Han apujat l'oxigen? Ja li han donat la pastilla?..." I amb això van passant les hores, i no hi ha hagut espai social per abordar la realitat espiritual o humana. Un altre cas, la hiperactivitat infantil. Hi ha hagut iniciatives -pagades per les cases que patrocinen un medicament- que són les informacions en les quals ens basem per dir que hi ha un gran percentatge de nens que tenen aquest problema, i han de comprar tal pastilla.

Potser som nosaltres els que demanem etiquetes, una solució fàcil per a cada cosa.

I tant. Hi ha uns interessos externs però la consciència humana sempre és més potent, a tu no et venen la moto si no et deixes. Però Illich ja va dir que "el sistema mèdic ha esdevingut un perill per a la salut" i també que "l'obsessió per la salut ha esdevingut una patologia". A Jesús l'haurien omplert de pastilles avui, perquè no crec que tingués complet benestar social i físic. Ningú no deixa -amb raó- que el capellà li digui com ha de viure, i en canvi tu vas al metge i allà sembla que et puguin dir el que has de fer i el que no has de fer. Això serà si tu vols.

No té por de criminalitzar tota una indústria que ha salvat moltes vides?

No pot ser que la salut sigui un negoci, en això sóc radical. Evidentment, la indústria no és tonta i, si hi ha una universitat que està fent una investigació que és bona, va allà i li compra la patent, però el que ha beneficiat la humanitat és el que s'estava inventant: que ens vingui una indústria i hi faci negoci no ens fa cap bé.

Però els investigadors ho fan amb l'esperança que els hi compri algú.

Si ho fan amb aquesta esperança no descobriran mai res de bo. Hi ha una crisi d'innovació perquè es fan drogues que són repeticions amb una variació de molècules mínima per poder-les patentar com a noves. Per innovar de veritat has de tenir un cor i una ment oberts, has de ser una mica geni i no pensar en els diners.

Què en pensa, de l'homeopatia?

L'homeopatia i les medicines alternatives han estat un descobriment per a mi des que sóc al monestir. La medicina convencional és molt decebedora per a les malalties cròniques. A més, ara sóc acupuntora. A una germana amb artrosi que té 90 anys la pastilla li fa efectes secundaris, i amb les agulles el mal li marxa igual.

La indústria farmacèutica no és tan intocable com diuen, vostè l'ha tocada i no li ha passat res. O sí?

Van retirar el finançament d'un congrés en què jo anava a parlar. Si estigués en exercici mèdic dintre del sistema sí que m'haurien passat coses.

Quines?

La promoció i el finançament cada vegada més depenen d'aquestes indústries, tant a la Facultat de Medicina com pel que fa a les possibilitats dels parcs biomèdics de recerca, que cada vegada més depenen de capital privat. Quan es parla de partenariat públic-privat, si la capacitat decisòria és del privat és una estafa a l'erari públic.

El que fa la indústria farmacèutica, primer espantar-nos i després vendre'ns la solució, no és també el que fa l'Església?

Sí, i quan ho fa és un abús de poder. La por és el pitjor argument que pots fer servir. Vendre un Déu que jutja, que castiga, que t'està vigilant a veure si t'equivoques i que té uns representants que et vigilen de més a prop és una perversió que m'indigna més que les farmacèutiques. El que m'agrada dels Evangelis és el missatge alliberador, que tu estàs fet a imatge de Déu, que Déu és amor i llibertat absoluts i tu ets una concreció de l'amor i la llibertat de Déu a l'espai i el temps, ets una peça única i ets estimat des del principi, t'han fet per amor i per amor t'esperen, a mi m'encanta això!

Els seus pares no eren creients, oi?

El meu pare es deia clarament ateu, ara ja no sé si se'n diria, i la mare no es diria atea però de l'Església més aviat m'havien ensenyat a sospitar-ne. Jo abans dels 15 no m'ho havia plantejat, em van dur a una escola laica i catalana. Més endavant, la meva experiència a l'escola Sagrat Cor era crítica perquè les monges ho feien tot en castellà, jo prenia els apunts en català i em deien roja... Però allà, en unes convivències en què ens van posar una Bíblia a les mans, vaig tenir un impacte molt gran, i vaig enfadar-me: "He perdut 15 anys de la meva vida! A mi ningú m'ha explicat això!"

Encara va trigar a fer-se monja.

Sí, no va ser fins anys més tard, vaig venir al monestir a preparar uns exàmens de medicina i va començar aquesta lluita interior, que és una barreja de fascinació i terror: "Això que sento és Déu que m'està parlant? Si ho és, és fascinant, i si no ho és potser m'estic tornant boja".

I veure que l'Església no avança en temes com l'homosexualitat i el paper de la dona...

Jo sóc fidel al que m'ha semblat que era de Déu i sóc crítica amb la institució. Els monestirs són espais de realització femenina independents de la societat patriarcal. És un àmbit de dones en què els rols típics de feminitat i masculinitat no poden jugar-hi cap paper.

Però quan veu el Papa a la Sagrada Família i veu aquelles monges allà que fan de minyones, o quan vostè no pot oficiar una missa...

Em situo amb tota la crítica, i amb la consciència que jo no vull esperar que canviïn les coses des de dalt. Si les dones de l'Església volguéssim, això canviaria en 24 hores. Només que no anéssim a les esglésies, ja cauria tot. I així estem. Jo crec que això no aguanta gaire més.

Deu estar a favor de tots els vels, si vostè en porta.

El criteri fonamental és: "Això és el que volen les dones o és el que diu algú que han de voler?" Si visc en una societat musulmana en què si no porto vel o burca em cremen o fuetegen, doncs això no pot ser.

Llegeix diaris?

Tinc una malfiança de la independència actual dels mitjans de comunicació. Això de Líbia és una vergonya com ha anat. És un assassinat descarat, és una intervenció injustificada i és una manera d'anar a fer de salvadors d'un país que provocarà el mateix que a l'Iraq i l'Afganistan, que estan molt pitjor ara. És d'escàndol la poca capacitat crítica de la informació en política internacional.

És independentista?

Sí, puc ser independentista perfectament. El que trobo ridícul és que això no es pugui plantejar com una opció. L'exercici de la política responsable per mi passa per integrar estructures cada vegada més solidàries. Hi ha prou experiència històrica acumulada per saber que un govern proper és el que tu pots fer responsabilitzar de manera més directa. I que com més amunt vagis, i ara passa a Europa, la burocràcia és complexa i allunyada de la presa de decisions. La Trinitat ja ens diu que la diversitat és òptima, que no hi ha una unitat més enllà de la diversitat.

Així, l'Església espanyola no ha entès la Santíssima Trinitat?

No, en absolut. Aquesta idea d'uniformitzar és una idea absolutament contrària al que es dedueix de la visió del món cristiana.

Arribarà la independència de Catalunya?

Si volem, sí. Això és el mateix que les dones a l'Església. Si volem, en 24 hores. I no ho dic de broma, jo m'ho crec això, creure-s'ho és fonamental. Si esperes que ells moguin peça, ni en 24 hores ni en 24.000 anys.

És optimista malgrat la crisi?

Estic preocupada. Penso que els nivells de patiment, d'abús, d'injustícia que s'estan donant són d'escàndol majúscul i empitjoraran. Hem de fer cas de les reivindicacions més bàsiques del moviment dels indignats .

Amb tanta feina i la seva capacitat de lideratge, no se li fa estrany estar quieta al monestir?

La vida monàstica no és una república feminista independent on no ens importa el que passa. Tenim molts lligams, no és un refugi emmurallat.

Es veu tota la vida aquí, a Sant Benet?

Si Déu vol. Però si en algun moment he de dir alguna cosa que pot posar en perill que jo pugui continuar aquí, l'he de poder dir. És una exigència que tinc amb mi mateixa, la coherència i la fidelitat a la veritat. Aquí he trobat la meva llar i puc créixer i ser jo mateixa, però haig de ser capaç de posar-ho en joc. El cristià s'ha de mirar en Jesús, i a Jesús les coses no li van anar gaire bé. Sé que em poden passar coses que no espero.


dissabte, 10 de març de 2012

El català a l'escola: qüestió de dignitat


Una qüestió de dignitat


La sentència del català a l'escola.

Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.

Autoestima: som al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya.

Persistència: a vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.

La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès.

Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.

Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE.

Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.

Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)

Fer un pensament: no podem continuar vivint en aquest continu estrès nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat.

Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat.

Antoni Bassas

dilluns, 5 de març de 2012

L'esperança


La meva petita esperança
és aquella que es lleva cada matí.
La meva petita esperança
és aquella que diu bon dia al pobre,
a l'orfe i al malalt.
La meva petita esperança
és aquella que s'acotxa cada vespre
i es lleva cada matí
i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petitat esperança
és aquella que s'adorm cada vespre
al seu llit d'infant
després d'haver ben fet la seva pregària,
i cada matí es desperta i es lleva
i fa la seva pregària amb un esguard nou.
La meva petita esperança
no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s'anuncia al bell començament d'abril.
Doncs bé, jo us dic,
sense aquesta brotada
del bell començament d'abril,
sense aquesta única petita brotada de l'esperança,
que evidentment tothom pot trencar,
sense aquest tendre borró cotonós,
que el primer que ve
pot fer saltar amb l'ungla,
tota la creació
no seria sinó fusta morta.

-Charles Péguy-