De dioses y hombres (2010)

Només quatre ratlles perquè en tinc necessitat. Fa uns dies, al vespre, vàrem anar al cinema a veure una pel·lícula extraordinària: "De dioses y hombres". El títol no és pas que engresqui massa.., però el seu contingut -en tots els sentits- és de gran categoria espiritual i humana, amb una realització tècnica de gran qualitat, amb unes vistes de les muntanyes d'Algèria corprenedores, tractada amb una finor exquisida...

La fitxa tècnica és: França/2010; dura 2 hores; ha obtingut el Gran Premi del Jurat al festival de Cannes...

I la sinopsi: un monestir cistercenc situat a les muntanyes algerianes, als anys 90... 7-9 monjos francesos viuen amb harmonia amb els seus germans musulmans, però progressivament va creixent la violència i el terror... Un grup fonamentalista assassina a un equip de treballadors estrangers i el pànic s'apodera de la regió. L'exèrcit ofereix protecció als monjos, però aquests la rebutgen. Malgrat les creixents amenaces que els envolten, la decisió dels monjos de quedar-se a qualsevol preu es fa més ferma dia rere dia...

Destacaria moments emocionants.., moments decisius d'instrospecció personal i profunda sobre el sentit de la vida (i de la mort), sobre el sentit de la seva vocació i la seva fidelitat... especialment emotiva i profunda la ronda d'arguments que cada monjo aporta a l'hora de prendre la decisió de quedar-se o de fugir... amb tots els arguments "lògics" des del punt de vista humà que cadascun va desgranant... la por "vestida" amb argumentació fins i tot honesta... etc. També ens va agradar molt el tractament emocional... En cap moment el director n'abusa... Té poca música de fons... sí que té força moments amb cants litúrgics.., per tant hi ha moltes estones amb silencis (que s'agraeixen de debò!).., i a la sala no sentia ni el respirar del veí del costat... ningú es pot adormir ni despistar-se... tothom queda "enganxat" al guió... Aneu-hi! JCC

L'obsolescència programada

S'anomena obsolescència programada a la planificació volgudament limitada de la vida útil d'aparells i objectes, de manera que hagin de ser reposats, recomprats, al final d'aquesta vida útil i generar així un manteniment, o un augment, del consum. Aquesta vida útil està degudament programada i calculada per afavorir els beneficis de l'empresa fabricant amb les successives recompres del producte. És a dir: fabricar productes programats per durar menys temps o, dit amb més duresa, productes dissenyats per a fallar.

Podeu trobar una explicació de la Vikipèdia més detallada aquí. Encara podeu trobar més informació aquí.

Però us ofereixo aquest vídeo documental en català de 75 minuts que exposa gràficament i directa aquesta qüestió.

Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

.

Entrevista a un amic monjo...

El facebook i jo (FAQ)

per Àngel Pons el diumenge, 9 / gener / 2011 a les 10:16

Aeroport d'El Prat, 1 de setembre de 2010

Per què ara una nota quan mai abans ho havies fet? I per què en forma d'entrevista?

Feia dies que pensava en quelcom així. A més, ahir amb el pare d'un antic alumne meu vam parlar del facebook i algunes de les coses que vam dir surten aquí. No sóc gaire amic dels blogs i aquestes notes ho poden semblar, però de tant en tant va bé fer excepcions. Ho faig com si fos una entrevista perquè resulti més àgil, res més.

Tens més de 600 amics, no és molt això? Els coneixes a tots?

Els conec a tots o quasi. La immensa majoria d'aquests sis-cents amics del facebook són antics alumnes meus, de les tres escoles on he fet classe: la Sagrada Família de Santa Perpètua, el Casal dels Àngels de L'Hospitalet i evidentment l'Escolania de Montserrat. Els que em coneixen relament saben que per a mi els antics alumnes ho són tot, quasi són sagrats!! No podeu imaginar-vos com de content estic que un alumne meu, en Rafa Jordà, sigui ara un bon jugador de primera divisió de futbol i també de la selecció catalana! També tinc agregats antics companys d'escola o de la universitat, i gent de tot arreu, de tota la meva vida. El facebook té això: et permet retrobar-te amb la gent que ha marcat la teva vida. També hi ha, però, algunes persones que no conec personalment, molt poques, alguns són gent que em coneixen a mi, com a monjo de Montserrat, i que m'han demanat l'amistat, no els podia dir que no.

Molts diuen que estàs sempre connectat! Et consideres un viciat del facebook? No creus que un monjo no hauria d'estar tant de temps al facebook?

Fer molts cops una cosa que no és dolenta no és un vici, més aviat seria una virtut! Per altra banda, no sempre estic al facebook: quan dormo el tinc tancat! I justament puc estar molt temps connectat perquè sóc monjo: estic moltes hores a l'habitació, especialment ara a Roma, estudiant. Em connecto al facebook sobretot a les tardes i els vespres, quan estic a l'habitació estudiant. Em permet d'anar seguint el que hi passa, com qui de tant en tant mira per la finestra per veure la gent del carrer i saludar-los, però mentrestant vaig fent feina: no estic tota l'estona pendent del facebook, ni molt menys!

En canvi, el xat el tens molt sovint tancat. Per què?

Tinc massa amics i tindria un allau, a vegades m'ha passat. Qui realment vol parlar amb mi, pot trobar altres canals, per exempel el MSN, que en aquest aspecte m'agrada molt més.

La majoria de les teves intervencions al facebook són brometes i anècdotes, normalment amb els antics escolans. D'un monjo s'esperaria més aviat profundes reflexions sobre temes d'actualitat a la societat o a l'Església, no trobes?

Ja he dit que no sóc gaire amic dels blogs, ho respecto però no és el meu estil. Sóc un ferm partidari de l'educació i la pastoral de la proximitat i la confiança. Ara seria una mica llarg d'explicar això de la pastoral de la confiança: fa dos anys vaig escriure un treball de 150 pàgines sobre la teologia de la confiança! No visc el facebook com un lloc on abocar les meves idees sinó bàsicament com una eina de comunicació, i en aquest sentit, el facebook és una boníssima eina de comunicació i de contacte amb persones que tens lluny. Per a mi els antics alumnes són molt importants, ja ho he dit més amunt, i tinc clar, sobretot amb els temps que corren ara a l'Església, que és molts positiu que hi hagi religiosos que siguem propers i generadors de proximitat i confiança amb els joves del nostre país i amb les seves famílies.

Amb confiança: és necessari apuntar-se a tants grups?

Bona aquesta! Potser que us ho contesti en Joan Climent!!! No, en serio: la gent necessita agrupar-se, trobar-se, i els grups del facebook també poden ser això. Tot forma part de la pastoral de la confiança, que es basa en la proximitat. És com un joc, però un joc educatiu, encara que no ho sembli.

Amb el facebook, no perds intimitat?

El que no vull que surti no ho poso. Hi ha fotos que mai penjaria al facebook!!!! I quan he de dir alguna cosa a algú i no vull que se sàpiga, faig servir els missatges, que són secrets. Però penso, insisteixo, que és bo que la gent vegi què fa i què diu i com viu un monjo de Montserrat: que fa classes de mates o catequesi als escolans, o que porta el Montserrat Jove o que, com passa ara, estudia a Roma... La pastoral de la proximitat altre cop!

Alguns monjos de Sant'Anselmo es queixen que sempre escrius en català, quan ells normalment ho fan en italià.

És que la majoria dels meus amics i tots els meus antics alumnes parlen en català o en castellà, no en italià. Quan m'adreço concretament a un monjo o un resident de Sant'Anselmo ho faig en italià, bé: en alguna cosa que deu semblar italià!!

Per què aquesta foto?

Per mostrar amb imatges la pastoral de la proximitat i la confiança. També perquè l'he elegida foto de l'any 2010: significa el canvi de vida, de Montserrat a Roma. I perquè la foto ha estat possible, en part, gràcies al facebook. És una manera de mostrar que el facebook serveix per quelcom més que per escriure "XD" al final de qualsevol comentari! El facebook serveix també i sobretot per generar confiança, per donar una altra imatge de l'Església, per apropar persones, per quedar per veure'ns, per superar distàncies geogràfiques, per retrobar vells amics... Si non è vero, è ben trovato ;)

Et desitjo...

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,

ni molts ni pocs, en la mesura exacta,

perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,

quan no et quedi res més que aquesta utilitat,

et serveixi per mantenir-te en l'esperança.

Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,

sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable

i que fent bon ús de la teva tolerància

serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid

i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,

que vegis com creix i com madura,

que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.

En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida

i en allò dolent perquè et farà sentir

les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi

per descobrir que el riure habitual és bo,

que el riure diari és avorrit

i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,

que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,

que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,

perquè tard o d'hora passen,

sàpigues adonar-te que tot es pot superar,

que ets una mica millor que abans

i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir

per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència

que, més enllà del teu dia a dia,

existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,

tiris una pedra al riu

i escoltis el silenci de l'albada,

perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.

Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir

"aquests diners són meus",

només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners

i no que els diners són els teus amos.

Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,

però que, si en mor algun,

puguis plorar sense lamentar-te

de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,

alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

Ple

Ple de vida, d'energia, de ganes de posar-m'hi, d'optimisme, de vitalitat, de idees, d'empatia, d'entrega, de salut, de joia, d'amics, de força, de creativitat, d'impuls, de llum, d'amor, de confiança, de coratge, de serenitat, de ganes de viure, de ganes de compartir, de perspectiva, experiència, autoestima, poder, abundància, claredat, entusiasme, esperança, confiança.

Ple del que sempre he estat esperant. Complert.
La vida ha recomençat.

Jesús, el que baixa...

Ho vaig pensar mentre veia la càpsula “Fènix” quan baixava cap a les entranyes de la terra per rescatar els 33 miners xilens: quina paràbola per entendre una mica millor el que celebrem per Nadal i per acostar-nos a Betlem, no sols amb la sabuda ovelleta i el gerricó de mel, sinó també amb la pregunta de si algú hi coneix un tal “Jesús, el que baixa”.

El tema de l’ascens/descens és determinant per entendre aquest món de fireta en què vivim, pujant o baixant com cavallets de Festa Major: puja el Tea Party, baixa l’Obama; puja Tomás, baixa la Trini, torna a pujar la Trini; pugen els dividends dels bancs, baixen les pensions; pugen els aturats, la factura de la llum i la previsió de despeses de la JMJ; baixen les partides per a projectes de desenvolupament i les possibilitats de papers per als immigrants. I, enmig d’aquest puja i baixa i amb tanta gent empenyent i trepitjant com sigui per poder pujar, algú calladament decideix baixar i senyala com a direcció del seu GPS vital: “llocs d’avall”. Censat en llocs tan poc emergents com Betlem o Natzaret, sabent bé de primera mà què vol dir viure “avall” i “fora”, incardinat entre aquells que ni llavors ni ara no tenen lloc en els hostals del món, encapçalant la seva llista de contactes amb els noms d’uns pelacanyes que vigilaven ovelles que no eren seves; ajuntant-hi de pas tots els qui continuen circulant per la vida sense currículum, sense cap màster i sense cap Erasmus, perquè als 16 anys ja es troben dins una pastera o fregant portals.

Engatjat, de gran, a baixar a buscar la gent més enfonsada, a fer saltar pels aires les sentències que els aixafaven (“és leprós”, “és una pecadora”, “és cec de naixement”, “està morta”, “ja fa pudor”…), per alçar-los cap a la vida amb l’autoritat de la seva paraula: “queda net”, “vés-te’n en pau”, “recobra la vista”, “no és morta: dorm”, “¡surt fora!”.

Estem avisats: una de les conseqüències de treure el cap per veure el nen Jesús, tan tendre i calladet en el seu pessebre, és que la visita ens pot deixar irremeiablement registrats en el col·lectiu dels “Afectats per Aquell que baixa” i sense cap altre manual d’instruccions per al descens que el seu Evangeli. Si ens animem a seguir pas a pas les seves indicacions, podríem començar per nosaltres mateixos i arriscar-nos a baixar al forat negre dels nostres errors, fracassos i fangs diversos: ens endurem la sorpresa de descobrir que un Altre els ha visitat abans que nosaltres i els ha il·luminats amb la seva presència. I ja que estem per aquells baixos fons, podem aprofitar-ho per desallotjar el jo “trepa/okupa” que s’amaga en el nostre soterrani amb la seva llista de pretensions. És increïble la quantitat d’espai que allibera quan se’n retira i la quantitat de noms que comencen a cabre dins nostre, a part de l’alleujament de fer-nos baixar de l’esglaó del personatge per poder ser senzillament allò que som de debò.

Pas segon: negar-nos a qualificar cap situació com a definitivament bloquejada, cap ferida com a incurable o cap bretxa com a irremeiable, perquè llavors estaríem negant al que baixa el seu poder de curar i de transfigurar qualsevol realitat.

Pas tercer: habitants d’una superfície en la qual tan sols es valora els qui pugen i que s’ha fet experta en ignorar i amagar els “llocs d’avall”, reflexionar en quin “Fènix” podem pujar per baixar a trobar els sepultats per tanta runa.

No hi baixarem sols: al nostre davant ens precedeix l’Expert en rescats, aquell que va baixar als inferns, el primer nascut d’entre els morts. En ell, l’Etern ha entrat en el temps, l’Immens s’ha fet petit, l’Altíssim s’ha abaixat, el Silenciós s’ha tornat Paraula.

No serà difícil trobar-lo: sortint de Betlem, deixes enrere la posada, continues en direcció Sud, arribes a un descampat on hi sol haver ramats i pastors i a prop hi ha una cova on s’hi guarden animals a l’hivern. Quan hi entris, hi trobaràs un nen faixat amb bolquers i reclinat en un pessebre. No té pèrdua.

Dolores Aleixandre RSCJ (ALANDAR, desembre 2010)

Un Nadal Digital...

Perquè els temps estan canviant!

Bon Nadal!

Cosetes sobre educació

Ara que s'han fet públiques les dades de l'Informe PISA 2009 (clicant aquí en podeu trobar un bon resum), és un bon moment per mastegar les idees d'un expert en educació. Es tracta del Dr. Miguel Angel Santos Guerra, doctor en Ciències de l'Educació i catedràtic de Didàctica i Organització Escolar a la Universidad de Málaga.



Bon profit!

Catalans imbècils...

Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils.
¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans?
No, sinó de deixar de ser imbècils.

Joan Sales (Barcelona 1912-1983)

Un diari nou, per un nou país: ARA

El dia 28 comença un nou diari.

ARA és un diari creat per un grup d’emprenedors dels àmbits periodístic, editorial i empresarial de Catalunya que ens sentim compromesos amb la nostra societat. Som persones actives que hem demostrat que tenim iniciatives i que sabem dur-les a terme, inspirades per l’esperit crític però no instal·lades en la crítica.

ARA neix per ser una àgora pública, que mira i explica el món des de Catalunya. El món digital i les xarxes socials estan transformant el periodisme, desplaçant el lector cap a un protagonisme més gran. És en aquest sentit que ARA neix com alguna cosa més que un diari convencional, neix com una comunitat de persones lectores, connectades pel paper i per la pantalla. ARA serà un diari d’última generació tecnològica, un diari sense fronteres mentals.

Al mateix temps, ARA vol ser una resposta a un moment difícil per al periodisme, que afecta especialment la premsa escrita. És per això que ARA assumeix amb els seus lectors el compromís de recuperar els valors que ha donat al llarg de la història el periodisme del nostre país: la màxima qualitat i rigor ètic com a garant dels valors de la nostra societat. I per tot això també es compromet a fer un periodisme a favor del que ens fa grans, en contra del que ens empetiteix, amb l’autoexigència màxima i la recerca de l’excel·lència, valors indispensables que ens donaran l’autoritat moral per ser exigents amb els altres.

(...)

Tenim clar que la veritat té múltiples cares, que és un monstre meravellós i mític, que sempre la cerquem i mai l’arribem a trobar. Tindrem, doncs, la ingenuïtat i la valentia d’empaitar-la a cada pas i la humilitat de saber que mai serà nostra del tot. I tindrem, alhora, la convicció que el diari és dels qui el fem, però també dels qui el llegeixen. I per això, en primer lloc, entenem que un diari és més que un negoci privat: com el país al qual vol servir, és un ideal compartit, que es fa dia a dia, pàgina a pàgina, paraula a paraula. Amb tots els qui ens vulgueu fer confiança, comencem a escriure aquest futur des d’ARA.

(Extret del manifest fundacional del diari ARA)

Sobre la democràcia, ara que vénen eleccions

O L'HORITZÓ D'UNA CULTURA DEMOCRÀTICA

La democràcia és una idea que va néixer a Grècia fa milers d'anys. Amb el pas dels segles i els mil·lenis, la idea inicial s'ha anat perdent o, en tot cas, ha anat canviant, tal i com mostren les manifestacions contemporànies dels processos democràtics.

A l'antiga Grècia només els més savis podien exercir el seu dret a vot per decidir l'acció de govern de cara al bé comú. Avui en dia hem aconseguit estendre el vot a tots els ciutadans, i això és molt positiu, però alhora hem negat als votant la possibilitat d'una educació íntegra.

El món polític actual només és modern en les seves manifestacions exteriors: tot sembla tant democràtic!, però realment la tecnologia ha aconseguit que les comunicacions siguin tan eficients que s'ha arribat a l'explotació i manipulació de la població que no té accés a l'educació, entenent per educació no només el fet d'haver anat a escola. La majoria dels votants de la nostra societat no tenen coneixements de cap de les arts o les ciències -cosa que els antics grcs pensaven que era essencial per entendre qualsevol forma de govern-, i són del tot incapaços de pensar més enllà del present i del futur immediat, cosa que els impossibilita entendre a fons les conseqüències de l'acció política.

El resultat és una societat doblement empobrida, fomentada pels mateixos polítics que actuen d'acord amb tàctiques, més que no pas amb estratègies, si volen mantenir-se al poder prou temps per introduir-hi canvis, i el públic és víctima d'aquesta manipulació i ignora quins són els temes realment importants.

Una llàstima.

La dona a l'Església

Arran del debat sobre el paper que van tenir les monges durant la cerimònia de diumenge de dedicació de la Sagrada Família -netejant l'altar i el terra davant de tots els homes que tenien el protagonisme de la celebració-, l'abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les, Gertrudis Nin, juntament amb la resta de la comunitat, han fet arribar aquesta carta:

"Encara ens ressona per dins tota la festa de la dedicació de la Sagrada Família, en la que TV3 va estar a l’alçada de l’esdeveniment.

Va mencionar que érem nosaltres les qui paràvem l’altar, perquè havíem confeccionat les tovalles. Aprofitem per dir que no érem nosaltres.

Sí que vam fer les tovalles i altres peces, així com el coixí de la seu papal. També vam pintar un ciri molt petit, que tingué l’honor de ser el primer encès al Temple de la Sagrada Família.

Nosaltres, però, no som monges de clausura. La vida monàstica no té res a veure amb la clausura, va néixer molts segles abans que aquesta s’implantés. Per això lamentem alguns comentaris fets en la retransmissió en aquest sentit.

Tanmateix, en ple segle XXI, continua l’interrogant sobre el paper de la dona en l’Església. Es va fer palès en la celebració i ens n’han arribat tants comentaris que ens hem sentit mogudes a escriure aquestes ratlles als mitjans de comunicació. Cal trobar el lloc de la dona a l’Església. Per això és necessari establir un diàleg.

Diumenge es va desaprofitar una ocasió única."

Joseph, un home com jo, un home com tu

Hi ha qui amb un posat seriós fa un gran esforç intel·lectual per veure totes les virtuts a aquest viatge i, en general, al seu ministeri com a successor de Pere. Creients de tota la vida. Ben formats. Ben confessats.

L'home ho pot justificar tot, avui.

És en Joseph Alois Ratzinger (Marktl, Baviera, 1927). Un home com tu. Un home com jo. Però al bell mig de totes les justificacions: les meves, les teves, les seves.

I quina mena de seguidor de Jesús és aquest? Elegit per qui, qui representa? Qui és aquest que substitueix l'ase pel mercedes a l'hora d'entrar a Jerusalem? Qui és aquest deixeble que predica amb escorta i vidres antibala? Es protegeix dels rics i dels mestres de la llei, potser? Qui és aquest servidor-de-tots que visita els pobres institucionalitzats amb la seva comitiva? Qui és aquest creient que no deixa espai a les dones i que condemna les polítiques de salut? Qui és aquest que es fa dir sant, i mestre, i s'apropia de la paraula de Jesús?

M'agrada especialment el somni que apareix al darrer número de El Pregó. Un somni, tanmateix... impossible per molt de temps.

Com diu la Laia de Ahumada en el seu bloc: "Mireu, a aquestes alçades només desitjo una cosa ben senzilla: que, com és habitual en aquests casos, els serveis de neteja dels carrers per on ha de passar la comitiva del papa, almenys no escombrin també les persones sense llar que hi dormen, que no els desapareguin els cartrons ni les mantes i que els estalviïn el neguit d’haver-se de buscar la nit. Això m’importa més que no pas que el papa els vegi, tot i que no estaria de més."

Deu viure tota aquesta parafernàlia, que el distancia de l'evangeli senzill i del seu llenguatge alliberador i arreligiós de Jesús, amb incomoditat, dintre seu? Segur que persegueix el seu itinerari particular d'honestedat... però, hi està atrapat?

Joseph, un home com jo, un home com tu. Pregaré per ell, per tu, per mi i per tots, a la capella de casa, aquest vespre que ell brinda amb cardenals i dorm en un coixí de lli.

Barcelona, posa't Papa!

- Que ve el Papa!
- Que bé, que nosaltres podrem remenar la cua... i altres la toga i la casulla!...
- Ui sí, i anar-hi a fer un tomb com qui no vol la cosa, que ve en diumenge...
- I fer-li alguna foto...
- Encara que no hi sortim amb ell de costat.
- Clar.
- Tant de bo que faci sol...
- I posats a demanar, que els turistes no ens facin nosa...
- Sí, sí, aquell dia ha de ser per a nosaltres.
- Ui sí, aquell dia ha de ser per als hoolligans del Papa!, que diu el meu nét.
- Ja, ja... Això, ben dit!
- Diuen que no el veurem pas de prop, oi?
- No ho sabem, això del papamòbil sempre fa que quedi darrere d'un vidre.
- Oh i tant, per seguretat! Déu nos en guard que li passés res!
- Oh, un vidre i uns quants segurates! Sí, sí... deunosenguard!
- I no hi vindré pas sola, no senyor. He de convèncer la filla...
- La separada?
- Sí, diu que té por que no li faci mala cara si la veu. Però jo li dic que no la coneix pas!, que no cal pas que hi porti el fill tot sol perquè no faci deduccions...
- És clar, és clar...
- I el teu fill?
- Ui, ja m'ha dit que no hi compti, que si el veu amb el seu nòvio agafat de la mà potser li destirotaria el dia, i no vol pas fer-li passar un mal tràngol!
- I tant, pobre Papa, per un dia que ve no cal que es vegi contradit!
- Això mateix, per un dia que ve... deunosenguard!
- La meva germana viu davant la Sagrada Família, i es veu que aparcarà el cotxe dos carrers més avall, que no pot pas arribar al seu pàrquing... però no hi podem anar, a mirar pel balcó, que l'ha llogat als de la tele!
- Caram, encara farà algun quarto!
- Li anirà bé, ara que el seu home és a l'atur.
- Ja ho crec, ja cal que ho aprofiti. I el pobre aquell que dorm al porxo del carrer del vostre edifici?
- Serà fora, deunosenguard! Passarà uns dies abans la Guàrdia Urbana per endur-se'l.
- Oh, i tant! Deunosenguard!
- ...
- ...
- Ja tinc ganes que arribi!
- I jo també!
- Aquell dia aniré a missa de 8, que no podrem pas entrar a la Sagrada Família, i de lluny no crec pas que valgui!
- Bona idea. Vindré amb tu. Deunosenguard que no anéssim a missa el dia que ve el Papa!
- I tant! Deunosenguard!
- I podríem fer un donatiu!
- Això. Hem de fer cas, que el bisbe demana que hi col·laborem tots.
- Oh, és que deu ser molt car tot això!
- Clar, dona, el dinar i el sopar, el cotxe, la seguretatd'un cap d'estat...
- Les cadires i les pantalles gegants...
- I vénen molts bisbes i cardenals, i no sé pas quants seran!
- Oh, i val molts diners, tot això!
- I quin goig que farà!
- Me'n recordaré tota la vida!
- No ens ho podríem pas perdre...
- Deunosenguard!
- I tant, deunosenguard!

Lip Dub per la Independència

No pensis què pot fer el teu poble per tu.
Pensa què pots fer tu pel teu poble.

Música: "La flama" del grup Obrint Pas.

Addicció al futur

Totes les persones tenim un mecanisme psicològic de funcionament que ens permet sobreviure amb optimisme davant la complexitat de la vida: creure que en general les coses aniran sempre una mica millor en el futur.

Certament si no puguéssim pensar que és possible una millora, un avenç, un creixement, i tinguéssim la certesa que demà sempre estarem pitjor que avui, que només ens espera el fracàs de les nostres accions, o la mateixa mort, les actituds optimistes i les ganes de viure despareixerien i deixarien de ser un motor per a la vida mateixa. La depressió, de fet, és la creença que no hi ha remei ni possibilitat de solució a les situacions presents. Una creença, perquè tanmateix tots hem vist, o viscut, experiències amb persones que saben sobreposar-se amb una altra creença: els límits se'ls posa únicament un mateix, i poden superar-se. En una entrada anterior es proposava una reflexió sobre els límits de les persones a partir d'un curtmetrage.

(Obro parèntesi: en part, l'esperança cristiana es basa en la creença que després de la mort hi ha una vida plena, i per això aquesta capacitat de lluita interior de tantes persones creients davant les adversitats ens són un testimoni concret de l'esperança, i alhora exemple d'aquest mecanisme psicològic.)

Aquest mecanisme, però, pot tenir un biaix quasi patològic quan, precisament perquè és la idea d'un futur millor la que alleugereix el present feixuc, fugim del present i no n'assumim les seves responsabilitats ni n'acceptem les seves limitacions. L'evasió de les sectes sol tenir aquest component. I això passa perquè precisament les persones solem tenir una idea de futur més simplificada que la complexitat del present, i així el futur es veu més fàcil de resoldre! Algunes d'aquestes persones s'evadeixen pensant en un futur millor sense lluitar en el present, cosa impossible. És l'addicció al futur.

A la nostra societat ja li va bé aquesta perspectiva de la felicitat d'un futur fàcil i a l'abast, i dóna mostres arreu, en tots els àmbits, que potencien aquesta expectativa patològica del futur. Potser per això els grans mestres espirituals ens conviden insistentment a no tenir por del present, i ens empenyen a fer els canvis -les conversions!- ara, sense esperar al demà, perquè ja saben que el futur serà també un present, que és l'únic que realment existeix.

Vells poemes nous...

Us ha passat mai que un poema de sempre et sembli nou?
Aneu a la Música de Poetes i en viureu l'experiència!

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

1909-1910, Joan Maragall

Llibertat de pensament

O L'HORITZÓ DE LA VERITABLE LLIBERTAT INDIVIDUAL

L'Ètica de Spinoza és el millor camp d'entrenament per al nostre intel·lecte, sobretot perquè ens ensenya la llibertat radical de pensament millor que molts altres.

La idea de llibertat de Spinoza no és un alliberament de la disciplina en favor d'una arbitrarietat de pensament, sinó un procés actiu. En la mesura en què hom és capaç de definir els seus propis pensaments, i crear d'aquesta manera la seva pròpia experiència de la realitat, tenim més possiblitats de ser independents i autodeterminar-nos, de ser realment lliures.

En la nostra civilització occidental moderna és fàcil arribar a creure que som lliures ja que disposem de moltes alternatives -on volem viure, què volem llegir, què volem fer...-, però en realitat aquest tipus de llibertat exigeix una consciència molt ferma del que hom realment desitja. Sense aquesta consciència, ens convertim en esclaus d'aquests desitjos i perdem la capacitat de donar forma a les nostres idees i accions.

Spinoza exigeix la integració de tots els aspectes de la vida humana per tal d'assolir la llibertat real. I això vol dir fer-se preguntes. Una de les temptacions del pensament lliure és voler fer més fàcil l'existència humana construint un sistema de creences que doni per suposat que és inútil fer-se preguntes. Sense cap mena de dubte, fer-se preguntes suposa un gran esforç, un esfroç que comporta el temor de no ser capaç de trobar una resposta a aquestes preguntes o, pitjor encara, de trobar respostes desconcertants. Però aquest esforç és l'arma més poderosa de què disposem per combatre els dogmes. I per ser lliures.

Siguem valents!

El dèspota

No podia més, és que ja n'estava fart del jou que havia de suportar.
El dèspota sempre estava sobre meu, criticant tot el que feia, mai res era prou bo ni estava prou ben acabat.
Sempre m'estava recordant tot el que hauria d'haver fet i no havia fet, el que havia fet i hauria, i el que havia de fer a partir d'ara.

Sempre es fixava en el pitjor de l'altra gent. Em criticava els meus companys i buscava maneres recargolades de justificar que eren dolents i que ens volien perjudicar, volia enemistar-me amb ells.

A voltes, em donava algun respir, sobretot quan notava que em sentia insegur, i m'afalagava d'alguna cosa que jo podia mostrar, però tot seguit, un cop a soles, em tornava a recriminar la meva petitesa, em recordava que no era tan bo com els altres, em feia notar les meves falles i treia importància al meu esforç, que titllava d'insuficient.

Però un dia vaig dir prou.
Em vaig declarar en vaga.
Em va costar, però, i molt. Tants anys escoltant-lo, explicant-li les meves confidències, fiant-me cegament del que em deia.
Vaig declarar invàlides totes les obligacions que el dèspota m'imposava, que havia acumulat al cap dels anys.
Vaig decidir que jo no tenia obligació de fer res més, de preocupar-me per tot, de tapar tots els forats que els altres deixaven, de complir tots els compromisos absurds que al llarg de tants anys havia anat acumulant.

Vaig començar a ignorar tot el que em deia.
Quan començava a criticar els meus companys, el tallava. "No m'interessa", li deia.
Quan em menysvalorava, ja no li feia cas. "Sóc així", li replicava, "per bé i per mal".
Si em comparava amb altre gent, també el desoïa. "Ells han fet altres eleccions", jo li deia.

I poc a poc, vaig anar guanyant un xic de pau, ja que em parlava menys, potser més fluix, i començava a respirar de no estar sentint la seva veu desagradable i persistent, menjant-me el coco tot el dia.

"Què fas, aturat, perquè no fas això i allò?"
- no he de fer res , no he de ser res, no vull aparentar més "Però que no veus que la gent pensarà malament?"
- ja no vull deixar-me guiar per l'opinió dels altres "Però que si no et mates a complir això i allò seràs un fracassat..."
- però seré lliure

Ja no escolto la veu que em castigava,
ja no escolto la veu del meu jo negatiu, insegur, ressentit.
Ara cerco escoltar el silenci i la vida.
Faig vaga de mi mateix, de l'ego traïdor que mai en té prou.
Ara sóc lliure.


Però em cal estar molt atent.
Ell, el dèspota, que és la meva pròpia veu, em ve incansablement al darrera, encara que no li faci cas.
A voltes, si estic despistat, torna amb força i em recorda els motius per el que he d'estar enfadat, trist, angoixat, o per els que he de recordar que sóc poca cosa, inútil, prescindible, o els pecats que fan que Déu estigui disgustat amb mi. Ell, la veu, sempre plena d'insatisfacció, de retrets, de judicis.
Però quan me'n dono compte, senzillament li somric, i llavors ell calla avergonyit, desproveït de tota la força.
D’això en dic 'presència' :-)

Educació i política

Aristòtil escriu en el seu tractat de Política: “Ningú no pot posar en dubte que el legislador hauria d’adreçar la seva atenció sobretot a l’educació dels més joves; la negligència de l’educació perjudica la constitució. Cal emmotllar el ciutadà per tal que s’adapti a la forma de govern en la qual viu. Cada forma de govern té un caràcter especial que va forjar originalment i que es proposa de preservar. El caràcter de la democràcia crea la democràcia, i el caràcter de l’oligarquia crea l’oligarquia; i com millor sigui el caràcter, millor serà el govern”.

Serà per això que el comportament polític és directament proporcional als comportaments socials, egoistes i insaciables?