Lip Dub per la Independència

No pensis què pot fer el teu poble per tu.
Pensa què pots fer tu pel teu poble.

Música: "La flama" del grup Obrint Pas.

Addicció al futur

Totes les persones tenim un mecanisme psicològic de funcionament que ens permet sobreviure amb optimisme davant la complexitat de la vida: creure que en general les coses aniran sempre una mica millor en el futur.

Certament si no puguéssim pensar que és possible una millora, un avenç, un creixement, i tinguéssim la certesa que demà sempre estarem pitjor que avui, que només ens espera el fracàs de les nostres accions, o la mateixa mort, les actituds optimistes i les ganes de viure despareixerien i deixarien de ser un motor per a la vida mateixa. La depressió, de fet, és la creença que no hi ha remei ni possibilitat de solució a les situacions presents. Una creença, perquè tanmateix tots hem vist, o viscut, experiències amb persones que saben sobreposar-se amb una altra creença: els límits se'ls posa únicament un mateix, i poden superar-se. En una entrada anterior es proposava una reflexió sobre els límits de les persones a partir d'un curtmetrage.

(Obro parèntesi: en part, l'esperança cristiana es basa en la creença que després de la mort hi ha una vida plena, i per això aquesta capacitat de lluita interior de tantes persones creients davant les adversitats ens són un testimoni concret de l'esperança, i alhora exemple d'aquest mecanisme psicològic.)

Aquest mecanisme, però, pot tenir un biaix quasi patològic quan, precisament perquè és la idea d'un futur millor la que alleugereix el present feixuc, fugim del present i no n'assumim les seves responsabilitats ni n'acceptem les seves limitacions. L'evasió de les sectes sol tenir aquest component. I això passa perquè precisament les persones solem tenir una idea de futur més simplificada que la complexitat del present, i així el futur es veu més fàcil de resoldre! Algunes d'aquestes persones s'evadeixen pensant en un futur millor sense lluitar en el present, cosa impossible. És l'addicció al futur.

A la nostra societat ja li va bé aquesta perspectiva de la felicitat d'un futur fàcil i a l'abast, i dóna mostres arreu, en tots els àmbits, que potencien aquesta expectativa patològica del futur. Potser per això els grans mestres espirituals ens conviden insistentment a no tenir por del present, i ens empenyen a fer els canvis -les conversions!- ara, sense esperar al demà, perquè ja saben que el futur serà també un present, que és l'únic que realment existeix.

Vells poemes nous...

Us ha passat mai que un poema de sempre et sembli nou?
Aneu a la Música de Poetes i en viureu l'experiència!

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu da’ en una altra vida?

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me’l fareu veure,
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia,
per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
O és que aquest «fe’ etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
Fóra l’ombra només del temps que passa,
la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles
i encara allí voldria ser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què aclucà’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyó’, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!

1909-1910, Joan Maragall

Llibertat de pensament

O L'HORITZÓ DE LA VERITABLE LLIBERTAT INDIVIDUAL

L'Ètica de Spinoza és el millor camp d'entrenament per al nostre intel·lecte, sobretot perquè ens ensenya la llibertat radical de pensament millor que molts altres.

La idea de llibertat de Spinoza no és un alliberament de la disciplina en favor d'una arbitrarietat de pensament, sinó un procés actiu. En la mesura en què hom és capaç de definir els seus propis pensaments, i crear d'aquesta manera la seva pròpia experiència de la realitat, tenim més possiblitats de ser independents i autodeterminar-nos, de ser realment lliures.

En la nostra civilització occidental moderna és fàcil arribar a creure que som lliures ja que disposem de moltes alternatives -on volem viure, què volem llegir, què volem fer...-, però en realitat aquest tipus de llibertat exigeix una consciència molt ferma del que hom realment desitja. Sense aquesta consciència, ens convertim en esclaus d'aquests desitjos i perdem la capacitat de donar forma a les nostres idees i accions.

Spinoza exigeix la integració de tots els aspectes de la vida humana per tal d'assolir la llibertat real. I això vol dir fer-se preguntes. Una de les temptacions del pensament lliure és voler fer més fàcil l'existència humana construint un sistema de creences que doni per suposat que és inútil fer-se preguntes. Sense cap mena de dubte, fer-se preguntes suposa un gran esforç, un esfroç que comporta el temor de no ser capaç de trobar una resposta a aquestes preguntes o, pitjor encara, de trobar respostes desconcertants. Però aquest esforç és l'arma més poderosa de què disposem per combatre els dogmes. I per ser lliures.

Siguem valents!

El dèspota

No podia més, és que ja n'estava fart del jou que havia de suportar.
El dèspota sempre estava sobre meu, criticant tot el que feia, mai res era prou bo ni estava prou ben acabat.
Sempre m'estava recordant tot el que hauria d'haver fet i no havia fet, el que havia fet i hauria, i el que havia de fer a partir d'ara.

Sempre es fixava en el pitjor de l'altra gent. Em criticava els meus companys i buscava maneres recargolades de justificar que eren dolents i que ens volien perjudicar, volia enemistar-me amb ells.

A voltes, em donava algun respir, sobretot quan notava que em sentia insegur, i m'afalagava d'alguna cosa que jo podia mostrar, però tot seguit, un cop a soles, em tornava a recriminar la meva petitesa, em recordava que no era tan bo com els altres, em feia notar les meves falles i treia importància al meu esforç, que titllava d'insuficient.

Però un dia vaig dir prou.
Em vaig declarar en vaga.
Em va costar, però, i molt. Tants anys escoltant-lo, explicant-li les meves confidències, fiant-me cegament del que em deia.
Vaig declarar invàlides totes les obligacions que el dèspota m'imposava, que havia acumulat al cap dels anys.
Vaig decidir que jo no tenia obligació de fer res més, de preocupar-me per tot, de tapar tots els forats que els altres deixaven, de complir tots els compromisos absurds que al llarg de tants anys havia anat acumulant.

Vaig començar a ignorar tot el que em deia.
Quan començava a criticar els meus companys, el tallava. "No m'interessa", li deia.
Quan em menysvalorava, ja no li feia cas. "Sóc així", li replicava, "per bé i per mal".
Si em comparava amb altre gent, també el desoïa. "Ells han fet altres eleccions", jo li deia.

I poc a poc, vaig anar guanyant un xic de pau, ja que em parlava menys, potser més fluix, i començava a respirar de no estar sentint la seva veu desagradable i persistent, menjant-me el coco tot el dia.

"Què fas, aturat, perquè no fas això i allò?"
- no he de fer res , no he de ser res, no vull aparentar més "Però que no veus que la gent pensarà malament?"
- ja no vull deixar-me guiar per l'opinió dels altres "Però que si no et mates a complir això i allò seràs un fracassat..."
- però seré lliure

Ja no escolto la veu que em castigava,
ja no escolto la veu del meu jo negatiu, insegur, ressentit.
Ara cerco escoltar el silenci i la vida.
Faig vaga de mi mateix, de l'ego traïdor que mai en té prou.
Ara sóc lliure.


Però em cal estar molt atent.
Ell, el dèspota, que és la meva pròpia veu, em ve incansablement al darrera, encara que no li faci cas.
A voltes, si estic despistat, torna amb força i em recorda els motius per el que he d'estar enfadat, trist, angoixat, o per els que he de recordar que sóc poca cosa, inútil, prescindible, o els pecats que fan que Déu estigui disgustat amb mi. Ell, la veu, sempre plena d'insatisfacció, de retrets, de judicis.
Però quan me'n dono compte, senzillament li somric, i llavors ell calla avergonyit, desproveït de tota la força.
D’això en dic 'presència' :-)

Educació i política

Aristòtil escriu en el seu tractat de Política: “Ningú no pot posar en dubte que el legislador hauria d’adreçar la seva atenció sobretot a l’educació dels més joves; la negligència de l’educació perjudica la constitució. Cal emmotllar el ciutadà per tal que s’adapti a la forma de govern en la qual viu. Cada forma de govern té un caràcter especial que va forjar originalment i que es proposa de preservar. El caràcter de la democràcia crea la democràcia, i el caràcter de l’oligarquia crea l’oligarquia; i com millor sigui el caràcter, millor serà el govern”.

Serà per això que el comportament polític és directament proporcional als comportaments socials, egoistes i insaciables?

Escoltar música

M'agrada llegir, però encara més m'agrada escoltar música. Escoltar música és diferent de llegir.

Quan obrim un llibre, llegim el text i fem les nostres pròpies associacions. Només hem de tenir en compte el text i nosaltres mateixos. Quan escoltem música, hem de tenir en compte les lleis físiques del so, del temps i de l'espai amb cada nota que sentim. Mentre escoltem una peça musical en un concert, és impossible reptir -rellegir, per dir-ho així- una frase o una secció que no hem acabat d'entendre del tot. Durant una actuació, l'oient ha d'adaptar la seva capacitat de concentració -fins i tot la seva consciència- per tal de rebre el material musical.

Per submergir-se completament en en la narració d'un llibre, cal que hom creï la seva pròpia experiència del pas del temps, o de la il·lusió del temps que passa en una narració; en el món de la música, en canvi, aquesta és una qualitat inherent. Evidentment, també és possible sentir sense escoltar, tal com ho és mirar sense veure. Per llegir un llibre no n'hi ha prou de mirar-se les paraules, també cal veure-les, convertir les paraules impreses en construccions mentals que ens permetin entendre la narració. De manera semblant, escoltar música implica també sentir, per tal d'entendre la narració musical.

Escoltar, doncs, és sentir i pensar, més o menys en el mateix sentit en què el sentiment és emoció i pensament. Quan sorgeix una emoció, aquesta no necessàriament ha d'estar vinculada a un esdeveniment o a una persona concreta; és la participació de la intel·ligència la que vincula l'emoció a un seguit de circumstàncies concretes i genera així un sentiment. Aquest mateix procés es produeix quan escoltem una peça musical.

La religió és pecat

O L'HORITZÓ D'UNA RELIGIÓ QUE NO CONTROLI LA FE

Aquesta és una provocadora afirmació del el teòleg Karl Barth (Basilea, 10.5.1886 – 10.12.1968). Fou un influent teòleg protestant que es declarà públicament contrari als nazis. Durant la seva infància visqué a Berna. Entre 1911 i 1921 exercí de capellà al poble de Safenwil, al cantó d'Argòvia. El juliol de 1933 fundà una revista que defensava la fe luterana i atacava el cristianisme germànic esponsoritzat pels nazis. A diferència de la majoria de docents, refusà ser lleial a Hitler. L'any 1935 va ser cessat com a professor de la universitat de Bonn i retornà a Basilea, Suïssa.

Amb aquesta frase volia expressar que, així com la religió pot ajudar-te en alguns moments en el teu camí personal i intransferible de resposta a la crida de Déu, pot ser-te, també, una profunda nosa que, fins i tot, t'impossibiliti absolutament aquesta resposta.

Ai, las! No siguem dolents i travessem l'oceà: Terry Jones, aquest pastor americà que fa uns dies volia cremar alcorans en el si d'una petita comunitat de Florida, seria l'exemple perfecte que el professor Barth hagués posat als seus alumnes per il·lustrar la seva afirmació. Encara que...

...crec que la seva frase també pot interpretar-se de maneres més subtils i, ben probablement, bastant més a prop.

He mirat aquesta terra (11 de setembre)

O L'HORITZÓ DE LA LLIBERTAT



Avui, diada nacional, us proposo un poema de Salvador Espriu (1913-1985) al qual va posar música i ànima en Raimon (Xàtiva, 1942): es tracta del poema XXIV del Llibre de Sinera.

Amb la tendresa i la força d'aquest poema-cançó és com va decidir acabar el darrer programa d'Afers Exteriors en Miquel Calçada la darrera temporada. Un final espectacular... per a un començament d'un camí espectacular.

És possible la independència? Quina pregunteta! Alguns miren de donar-hi respostes raonades (com a l'article d'avui de ElPunt/Avui), altres, respostes poètiques (Tot està per fer... i tot és possible), i, encara, respostes polítiques (Reagrupament, Solidaritat...).

Tenim un bon sofregit! Apa, bona diada!

Les pedres interiors

Pensar horitzons de creixement personal

Deixo anar tot. I em costa molt.
Gairebé 40 anys alimentant un personatge,
alimentant imatge que tenia de mi mateix,
esquivant els meus fantasmes,
vivint en la por.

I és terrible viure amb por, t'ho asseguro.
Tota la energia consumida en témer perdre el que tinc: la salut, la seguretat, l'amor, el respecte que m'he guanyat,...
Tota la energia perduda en témer ser mediocre, convertir-me en no res, por de 'ser com els altres',
de no fer res important a la meva vida.
Tota la energia perduda en preocupacions pel futur, i retrets pel que no vaig fer bé.

Però va arribar un moment que vaig dir prou, no podia viure així, no estava disposat.

I m'he bolcat en el meu viatge intern personal,
que exigia anar aixecant capes de fang sedimentat, estructures internes, prejudicis, i reaccions establertes,
que no em deixaven ser lliure, que no em deixaven llaurar el meu nou camí.
Havia de treure totes les pedres, grosses i petites, les visibles i les amagades.
S'ha convertit en un projecte ambiciós: renéixer de nou.

Així que em calia fer neteja.

La primera pedra, la imatge de Déu que em van ensenyar.
  Interpretat per altres, quan ara sé que 'El que És' forma part de Mi Mateix i no li cal cap intermediari.
  Esquematitzat, humanitzat, i per tant caricaturitzat, empetitit, fals.

La segona pedra, haver incorporat les idees dels altres com a pròpies, i no tenir les meves.
  Començar a confiar en el que jo sento, deixant de buscar mestres externs.
  Deixar de creure que hi ha una sola veritat, i trobar la meva pròpia, alhora que respectar la dels altres.
  No necessitar que els altres em comprenguin.
  És dur, és un camí solitari, i en ell mateix he pogut contrastar les meves pròpies creences,
  davant la incomprensió (i la por) dels que m'estimen.

La més grossa de totes, la meva incapacitat per respectar-me i estimar-me a mi mateix.
  Sempre posant davant els altres, sempre servint tothom.
  Sempre comprenent les altes postures, però deixant-me de banda a mi mateix.
  Ara vull posar-me en primer lloc. Estimar-me per estimar-te desprès.
 
Altres pedres: la falta de Fe,
la dificultat per Confiar en que tot em serà donat sense dificultat (tal com Jesús ens va assegurar),
  desterrar la seguretat per fluir amb la vida,
  i el meu Ego pompós autosatisfet, alhora que insegur i poruc,
  que pataleja per no perdre el control de la meva vida.

I així una darrera l'altre,
sense desanimar-me, amb paciència,
provant de fruir amb el procés en comptes d'atabalar-me amb que mai acabo,
tornant a començar quan em perdo,
contrastant-ho amb les poques persones amb qui puc compartir-ho.

Aprenent a anar més enllà de l'analítica,
i començar a escoltar el que sento callant la ment, a viure les meves emocions sense etiquetar-les,
a permetre'm sentir les emocions negatives i ofensives sense sentir-me culpable,
a observar-me per ser més conscient de com visc.

Aprenent a respectar la opció dels altres,
malgrat impliqui que s'auto-infligeixen dolor i drama.
Aprenent a callar, per no deixar anar un torrent de consells i filosofia barata,
ja que el vertader camí interior no té mapes, car és propi i és construeix caminant.

Tan sols provo de viure amb autenticitat,
amb coherència,
amb llibertat,
amb coratge,
i sobretot, amb joia.

Vaig fent:
èpoques que més, i èpoques que menys,
però sento la Seva crida que em desperta quan m’endormisco.

Jo sóc coratge.

Taizè, 3 d'agost de 1940

El 3 d'agost de 1940 el jove Roger arribava al poblet de Taizè en bicicleta. Era al bell mig de la trista segona guerra mundial.

Ahir va fer 70 anys.

La llavor que duia al cor el germà Roger encara germina. Aneu a Taizé i ho veureu.

Simplement és un record que ens empeny a seguir creient en l'esperança.

El Circ de la Papallona

Un curtmetratge per comprendre que som únics i que els nostres límits són més enllà del que sempre hem cregut...

Veure el món amb ulls nous

o pensar horitzons d'esperança

Veiem el món tal com volem veure'l. Cadascú de nosaltres porta dins una història, unes idees, unes experiències, que configuren uns prejudicis i unes tendències de pensament a través de les quals veu i interpreta el món.

Davant dels mateixos fets, davant d'una vida similar, davant dels reptes de cada dia, es pot respondre de maneres molt diferents.
Només has d'observar al teu voltant per veure les reaccions possibles:

Conec gent esperançada, brillant, alegre, oberta
   però també conec gent depriment, desencoratjadora, ressentida, tancada.
Conec gent que treu el suc de cada bri de vida, de cada instant,
   i en conec d'altre que passen el temps queixant-se, donant voltes a històries passades, o avorrint-se.
Conec gent que tira del carro, que no espera que li donin les coses mastegades, que s'automotiva, que busca com millorar cada dia, que posa de la seva banda per facilitar les coses.
  i en conec d'altre que sempre es queixa, culpant sistemàticament els demès dels seus problemes, i exigint que els hi solucionin, que només posen pals a les rodes, i que fan el mínim possible.
Conec gent generosa, que dóna sense esperar,
   i en conec d'altra que no dóna res sinó rep abans, i que només vigila la rentabilitat del tracte.
Conec gent que mira el món, veu el que no funciona, i ho proclama, i posa de la seva banda per que al seu voltant comenci un món nou, esperançat en que el petit gest de cadascú compta.
   I en conec d'altre que proclamen el desastre de tot plegat, amb un to desanimant que convida a tirar la tovallola, desanimar-se, i no fer res perquè tot està perdut. Evidentment, però, la culpa no és mai d'ells.

Segurament tu i jo som una petita barreja d'aquests dos extrems.
Tot depèn de les ulleres que portem. Les ulleres a través de les quals veiem el món.
Però la gran notícia és que podem escollir canviar-les.

Jo et convido a canviar-te les ulleres fosques per unes que deixin entrar més la llum.
I com es fa?
Doncs comença a apreciar també tot el que de bo hi ha al nostre voltant.
Comença també tu a creure en els gestos, a voltes senzills, que fan els més idealistes.
Comença a mirar tot el que hem caminat en comptes de fixar-te massa amb el que ens queda per davant. Tot vindrà.
Comença per meravellar-te amb el senzill (i a voltes molt desapercebut) miracle de la vida, de una senzilla respiració, de l'escalfor del sol a la cara, de l'amor i amistat dels teus companys i familiars en aquest preciós viatge.

Sí, hi ha molt a canviar. Ho sé.
Sí, hi ha coses inacceptables i a voltes estan molt arrelades.
Però també, Sí, som molts que volem canviar,
i Sí, també n'hi ha molt de tossuts que creuen en un món nou i no deixaran de treballar-hi.

Mai havia estat tant fàcil.
Cada cop és més difícil amagar la brutícia. Cada cop la informació i la denúncia corren més ràpids. Mai havíem estat tant connectats gràcies a la tecnologia, ara podem contactar i organitzar-nos amb molta facilitat.

Necessitem la teva ajuda. Ens aniria tant bé!
Et necessitem amb unes noves ulleres, que no descoratgin les petites tentines que comencem a fer plegats.
Necessitem que també donis esperança al teu voltant, que l'encomanis juntament amb les ganes de viure, car això marcarà la diferència.
No ens caldrà convèncer ningú, no ens caldrà raonar ni usar les paraules: la nostra joia, la nostra serenitat, la nostra esperança, es translluiran en els nostres actes, i seran les raons contundents que sembraran el canvi arreu, que mostraran que el canvi és possible.

Sapiguem aprendre a veure la màgia del camí.
La felicitat no vindrà de viure en un món perfecte, sinó de la joia de participar en la seva construcció, aquí i ara.

Tempus fugit...

El temps passa. Tic. Tac.
Ja ha acabat un nou curs.
Ja ha passat tot un altre any: algunes coses segueixen igual, altres han canviat.
Nosaltres hem envellit, però potser som més savis i experimentats.
O potser, malgrat tot, hi ha coses que seguim sense entendre.
Ha arribat el temps amb -probablement- uns dies de descans, de família, de viatge, de lectura, d'aigua, de sol, de fotografies, de flexibilitat.
El temps mai no s'atura, inflexible, sempre al mateix ritme i la mateixa cadència. Tic. Tac.
Aquest any, has viscut en va?, o has aprofitat la vida?

Tranquil. Tens tot un altre any per endavant!

Ajuda'm a canviar el món!

En Gerard Sesé (1986) és un musicàs: porta la música i la poesia a la sang.

Aquests dies ha decidit fer un regal. A través de la seva pàgina web regala el seu darrer disc Ajuda'm a canviar el món. Pots descarregar-te'l clicant aquí.

Hi posa el seu missatge viscut amb lletres directes i clares.

I veuràs que és a les teves mans,
ho tens al teu abast,
mai haguessis imaginat
que la teva ajuda és necessària,
ningú no és prescindible,
si tens clar que ets important
ja tenim molt de guanyat:
ajuda'm a canviar el món...!

Apreciar

o l'horitzó de sembrar esperança...

Només ens cal fixar-nos una mica per apreciar tot el que de bo tenim al voltant.

un curt preciós! mireu-lo amb calma.


Validation en Español. from neuromanagement on Vimeo.

Aquest personatge del curt inclús anima i fa somriure als que el mirem des de l'altre banda de la pantalla...

Somniem!

O L'HORITZÓ DE LA INDEPENDÈNCIA.

El salt al buit

Ja fa temps vaig aprendre
    que no pots salvar algú que no vulgui ser salvat.

Si algú escull viure en la seva pròpia mediocritat,
   en la seguretat del seu victimisme,
   en els seus propis hàbits autodestructius,
   o bé en una fe rància i dogmàtica,
ningú el pot treure d'allà, alliberar-lo de la seva pròpia presó,
   del seu aïllament, del seu propi dolor autoinflingit.

Perquè això ho esculls.
Tu ets tant lliure com tu vulguis ser-ho.
Doncs tu no fas res que no facis tu mateix,
    tu no penses res que no pensis tu mateix.
No t'enganyis i diguis que t'obliguen a fer-ho, que no pots escollir, que t'hi veus obligat:
    ningú t'ha "posseït" i realitza els actes per tu,
    sempre pots escollir dir que no.

Però tu esculls la seguretat del conegut.
I t'entenc, perquè fa por deixar les sòlides mentides que hem viscut tants anys
    i començar a donar-se compte de que som els amos de la nostra pròpia vida.
Perquè et sents insegur si qüestiones el teu sistema de creences, la fe que et van inculcar de petit, que tot i que no t'encaixa ja s'ha establert fortament dins teu.
Perquè seria massa trasbalsador donar-se compte de que el responsable de que no siguis feliç ets tu mateix/a.

Per això avui no et puc ajudar,
   fins que tu mateix/a decideixis fer el salt al buit.
Fins que el dolor et faci tocar fons, i l'angoixa que et crema per dins et faci decidir que JA N'HI HA PROU.
I cridis que no vols generar més dolor a la teva vida.
Que et donis compte que hi ha d'haver una millor manera de viure,
que només tu mateix/a pots canviar la situació.

Un salt al buit.
Deixar de negar la teva situació.
Deixar enrera creences, seguretat, i addicció a les teves emocions negatives,
    i tornar a començar.
Obrir els braços i demanar ajuda.
Obrir el cor, demanar-te perdó, i començar a estimar-te de veritat.
Perdonar el teu passat, passar pàgina, deixar anar llast, i començar una vida nova.

Tu ets la persona més important de la teva vida.
Tu ets de les persones més importants de la meva, també.

Si-us-plau, fes amb mi aquest salt.
Fa vertigen, ho sé. Ho he experimentat.
Un cop has començat a esquerdar els fonaments, la casa s'esfondra.
Les parets, fetes de mentida, d'aïllament, de distància, d'agresivitat, no poden sostenir-se més.
Ja no vols fugir més, i plantes cara als problemes;
    a vegades és esfereïdor,
    però t'asseguro que val la pena.

Cal netejar les ferides per tal que sanin. Fa mal, però és un dolor sanador, alliberador.
No pots curar-te si no veus clarament què t'ha passat, si no paeixes el que t'ha passat.
Accepta-ho i deixar-ho marxar. Ho has fet el millor que has pogut.
Ara ja res d'allò importa, tornaràs a estar alegre, tornarem a disfrutar de la teva companyia.

Obre't a la vida, a l'esperança:
    seràs lliure, seràs més feliç, seràs més amor.
Alguns ens diran bojos, són els que tenen por de caminar.
Provaran de riure's de nosaltres perquè els farem por.
    Els farà por que siguem lliures, que siguem feliços
    Els farà por de pensar que potser tenim raó.

Salta !

Riure!

O L'HORITZÓ DEL BON HUMOR...

Per què riure sempre ens salva?

Pregunta: Per què continua a l'Església?

Resposta de Hans Küng:

(...)Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.

Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (...). Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.

Les alternatives –una altra Església; sense Església– no em convencen: els trencaments condueixen a l’aïllament de l’individu o a una nova institucionalització. Qualsevol fanatisme ho demostra. No defenso en absolut un cristianisme de selectes que pretenen ser millor que altres, ni les utopies eclesials que somnien en una comunitat animada netament per uns mateixos sentiments. ¿No seria més emocionant, interessant, exigent –a desgrat de tot– i finalment més reconfortant i fructífer, lluitar per un “cristianisme amb rostre humà” en aquesta Església concreta, en la qual sé, almenys, amb qui em comprometo? ¿No seria millor una exigència sempre renovada de responsabilitat, de postura activa, de perseverança tenaç, de llibertat més viscuda, de resistència lleial?

La meva resposta decisiva fóra: resto en l’Església perquè l’afer de Jesús m’ha convençut i perquè la comunitat, a desgrat de tot defalliment, ha estat defensora de la causa de Jesucrist i ho ha de continuar essent.

La seva possibilitat efectiva dependrà del fet que en algun lloc un rector prediqui aquest Jesús; un catequista ensenyi cristianament; un individu, una família o una comunitat resin seriosament, sense frases; que es faci un baptisme en nom de Jesucrist; que se celebri la Cena
en una comunitat compromesa i que tingui conseqüències en la quotidianitat; que es prometi misteriosament, per la força de Déu, el perdó dels pecats; que en el servei diví i en el servei humà, en l’ensenyament, en la pastoral, en la conversa, en la diaconia, l’Evangeli sigui pre-dicat, pre-viscut i post-viscut de veritat.

(...)Està en mans de l’Església la manera de superar aquesta crisi. El programa no falta. ¿Per què continuo en l’Església? Perquè, de la fe, en faig esperança: esperança que el programa, és a dir, l’afer de Jesucrist, és més fort que tots els abusos que es donen en i amb l’Església. Per això val la pena la decisiva presa de postura en l’Església; per això val la pena la presa de posició més concreta en el ministeri eclesial, a desgrat de tot. No romanc en l’Església a desgrat de ser cristià: no em tinc per més cristià que l’Església. Sinó que resto en l’Església perquè sóc cristià.