dissabte, 20 d’agost de 2011

Poemes d'estiu (4)


El pes del cel
que et vincla
no és sinó la por
de dir qui ets

i, lentament,
fugirà la força
de les branques
tremoloses.


Però serenament
un raig de llum
d'un clot de núvol
esvaïrà tenebres

i el pes del cel,
abans feixuc,
durà la pau
al teu fullam cansat.


A les arrels,
amic,
desmesurada
hi ha la força

que guareix
l'embat del vent
i que, impensat,
et fa més gran.


1 comentari:

Virgínia ha dit...

EI, T'HE TROBAT DE CASUALITAT!!!
M'agraden molt els teus textos. Traspuen una sensibilitat increïble. Gràcies per aquesta estoneta tan bona que m'has fet passar mentre llegia.