El Circ de la Papallona

Un curtmetratge per comprendre que som únics i que els nostres límits són més enllà del que sempre hem cregut...

Veure el món amb ulls nous

o pensar horitzons d'esperança

Veiem el món tal com volem veure'l. Cadascú de nosaltres porta dins una història, unes idees, unes experiències, que configuren uns prejudicis i unes tendències de pensament a través de les quals veu i interpreta el món.

Davant dels mateixos fets, davant d'una vida similar, davant dels reptes de cada dia, es pot respondre de maneres molt diferents.
Només has d'observar al teu voltant per veure les reaccions possibles:

Conec gent esperançada, brillant, alegre, oberta
   però també conec gent depriment, desencoratjadora, ressentida, tancada.
Conec gent que treu el suc de cada bri de vida, de cada instant,
   i en conec d'altre que passen el temps queixant-se, donant voltes a històries passades, o avorrint-se.
Conec gent que tira del carro, que no espera que li donin les coses mastegades, que s'automotiva, que busca com millorar cada dia, que posa de la seva banda per facilitar les coses.
  i en conec d'altre que sempre es queixa, culpant sistemàticament els demès dels seus problemes, i exigint que els hi solucionin, que només posen pals a les rodes, i que fan el mínim possible.
Conec gent generosa, que dóna sense esperar,
   i en conec d'altra que no dóna res sinó rep abans, i que només vigila la rentabilitat del tracte.
Conec gent que mira el món, veu el que no funciona, i ho proclama, i posa de la seva banda per que al seu voltant comenci un món nou, esperançat en que el petit gest de cadascú compta.
   I en conec d'altre que proclamen el desastre de tot plegat, amb un to desanimant que convida a tirar la tovallola, desanimar-se, i no fer res perquè tot està perdut. Evidentment, però, la culpa no és mai d'ells.

Segurament tu i jo som una petita barreja d'aquests dos extrems.
Tot depèn de les ulleres que portem. Les ulleres a través de les quals veiem el món.
Però la gran notícia és que podem escollir canviar-les.

Jo et convido a canviar-te les ulleres fosques per unes que deixin entrar més la llum.
I com es fa?
Doncs comença a apreciar també tot el que de bo hi ha al nostre voltant.
Comença també tu a creure en els gestos, a voltes senzills, que fan els més idealistes.
Comença a mirar tot el que hem caminat en comptes de fixar-te massa amb el que ens queda per davant. Tot vindrà.
Comença per meravellar-te amb el senzill (i a voltes molt desapercebut) miracle de la vida, de una senzilla respiració, de l'escalfor del sol a la cara, de l'amor i amistat dels teus companys i familiars en aquest preciós viatge.

Sí, hi ha molt a canviar. Ho sé.
Sí, hi ha coses inacceptables i a voltes estan molt arrelades.
Però també, Sí, som molts que volem canviar,
i Sí, també n'hi ha molt de tossuts que creuen en un món nou i no deixaran de treballar-hi.

Mai havia estat tant fàcil.
Cada cop és més difícil amagar la brutícia. Cada cop la informació i la denúncia corren més ràpids. Mai havíem estat tant connectats gràcies a la tecnologia, ara podem contactar i organitzar-nos amb molta facilitat.

Necessitem la teva ajuda. Ens aniria tant bé!
Et necessitem amb unes noves ulleres, que no descoratgin les petites tentines que comencem a fer plegats.
Necessitem que també donis esperança al teu voltant, que l'encomanis juntament amb les ganes de viure, car això marcarà la diferència.
No ens caldrà convèncer ningú, no ens caldrà raonar ni usar les paraules: la nostra joia, la nostra serenitat, la nostra esperança, es translluiran en els nostres actes, i seran les raons contundents que sembraran el canvi arreu, que mostraran que el canvi és possible.

Sapiguem aprendre a veure la màgia del camí.
La felicitat no vindrà de viure en un món perfecte, sinó de la joia de participar en la seva construcció, aquí i ara.

Tempus fugit...

El temps passa. Tic. Tac.
Ja ha acabat un nou curs.
Ja ha passat tot un altre any: algunes coses segueixen igual, altres han canviat.
Nosaltres hem envellit, però potser som més savis i experimentats.
O potser, malgrat tot, hi ha coses que seguim sense entendre.
Ha arribat el temps amb -probablement- uns dies de descans, de família, de viatge, de lectura, d'aigua, de sol, de fotografies, de flexibilitat.
El temps mai no s'atura, inflexible, sempre al mateix ritme i la mateixa cadència. Tic. Tac.
Aquest any, has viscut en va?, o has aprofitat la vida?

Tranquil. Tens tot un altre any per endavant!

Ajuda'm a canviar el món!

En Gerard Sesé (1986) és un musicàs: porta la música i la poesia a la sang.

Aquests dies ha decidit fer un regal. A través de la seva pàgina web regala el seu darrer disc Ajuda'm a canviar el món. Pots descarregar-te'l clicant aquí.

Hi posa el seu missatge viscut amb lletres directes i clares.

I veuràs que és a les teves mans,
ho tens al teu abast,
mai haguessis imaginat
que la teva ajuda és necessària,
ningú no és prescindible,
si tens clar que ets important
ja tenim molt de guanyat:
ajuda'm a canviar el món...!

Apreciar

o l'horitzó de sembrar esperança...

Només ens cal fixar-nos una mica per apreciar tot el que de bo tenim al voltant.

un curt preciós! mireu-lo amb calma.


Validation en Español. from neuromanagement on Vimeo.

Aquest personatge del curt inclús anima i fa somriure als que el mirem des de l'altre banda de la pantalla...

Somniem!

O L'HORITZÓ DE LA INDEPENDÈNCIA.

El salt al buit

Ja fa temps vaig aprendre
    que no pots salvar algú que no vulgui ser salvat.

Si algú escull viure en la seva pròpia mediocritat,
   en la seguretat del seu victimisme,
   en els seus propis hàbits autodestructius,
   o bé en una fe rància i dogmàtica,
ningú el pot treure d'allà, alliberar-lo de la seva pròpia presó,
   del seu aïllament, del seu propi dolor autoinflingit.

Perquè això ho esculls.
Tu ets tant lliure com tu vulguis ser-ho.
Doncs tu no fas res que no facis tu mateix,
    tu no penses res que no pensis tu mateix.
No t'enganyis i diguis que t'obliguen a fer-ho, que no pots escollir, que t'hi veus obligat:
    ningú t'ha "posseït" i realitza els actes per tu,
    sempre pots escollir dir que no.

Però tu esculls la seguretat del conegut.
I t'entenc, perquè fa por deixar les sòlides mentides que hem viscut tants anys
    i començar a donar-se compte de que som els amos de la nostra pròpia vida.
Perquè et sents insegur si qüestiones el teu sistema de creences, la fe que et van inculcar de petit, que tot i que no t'encaixa ja s'ha establert fortament dins teu.
Perquè seria massa trasbalsador donar-se compte de que el responsable de que no siguis feliç ets tu mateix/a.

Per això avui no et puc ajudar,
   fins que tu mateix/a decideixis fer el salt al buit.
Fins que el dolor et faci tocar fons, i l'angoixa que et crema per dins et faci decidir que JA N'HI HA PROU.
I cridis que no vols generar més dolor a la teva vida.
Que et donis compte que hi ha d'haver una millor manera de viure,
que només tu mateix/a pots canviar la situació.

Un salt al buit.
Deixar de negar la teva situació.
Deixar enrera creences, seguretat, i addicció a les teves emocions negatives,
    i tornar a començar.
Obrir els braços i demanar ajuda.
Obrir el cor, demanar-te perdó, i començar a estimar-te de veritat.
Perdonar el teu passat, passar pàgina, deixar anar llast, i començar una vida nova.

Tu ets la persona més important de la teva vida.
Tu ets de les persones més importants de la meva, també.

Si-us-plau, fes amb mi aquest salt.
Fa vertigen, ho sé. Ho he experimentat.
Un cop has començat a esquerdar els fonaments, la casa s'esfondra.
Les parets, fetes de mentida, d'aïllament, de distància, d'agresivitat, no poden sostenir-se més.
Ja no vols fugir més, i plantes cara als problemes;
    a vegades és esfereïdor,
    però t'asseguro que val la pena.

Cal netejar les ferides per tal que sanin. Fa mal, però és un dolor sanador, alliberador.
No pots curar-te si no veus clarament què t'ha passat, si no paeixes el que t'ha passat.
Accepta-ho i deixar-ho marxar. Ho has fet el millor que has pogut.
Ara ja res d'allò importa, tornaràs a estar alegre, tornarem a disfrutar de la teva companyia.

Obre't a la vida, a l'esperança:
    seràs lliure, seràs més feliç, seràs més amor.
Alguns ens diran bojos, són els que tenen por de caminar.
Provaran de riure's de nosaltres perquè els farem por.
    Els farà por que siguem lliures, que siguem feliços
    Els farà por de pensar que potser tenim raó.

Salta !

Riure!

O L'HORITZÓ DEL BON HUMOR...

Per què riure sempre ens salva?

Pregunta: Per què continua a l'Església?

Resposta de Hans Küng:

(...)Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.

Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (...). Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.

Les alternatives –una altra Església; sense Església– no em convencen: els trencaments condueixen a l’aïllament de l’individu o a una nova institucionalització. Qualsevol fanatisme ho demostra. No defenso en absolut un cristianisme de selectes que pretenen ser millor que altres, ni les utopies eclesials que somnien en una comunitat animada netament per uns mateixos sentiments. ¿No seria més emocionant, interessant, exigent –a desgrat de tot– i finalment més reconfortant i fructífer, lluitar per un “cristianisme amb rostre humà” en aquesta Església concreta, en la qual sé, almenys, amb qui em comprometo? ¿No seria millor una exigència sempre renovada de responsabilitat, de postura activa, de perseverança tenaç, de llibertat més viscuda, de resistència lleial?

La meva resposta decisiva fóra: resto en l’Església perquè l’afer de Jesús m’ha convençut i perquè la comunitat, a desgrat de tot defalliment, ha estat defensora de la causa de Jesucrist i ho ha de continuar essent.

La seva possibilitat efectiva dependrà del fet que en algun lloc un rector prediqui aquest Jesús; un catequista ensenyi cristianament; un individu, una família o una comunitat resin seriosament, sense frases; que es faci un baptisme en nom de Jesucrist; que se celebri la Cena
en una comunitat compromesa i que tingui conseqüències en la quotidianitat; que es prometi misteriosament, per la força de Déu, el perdó dels pecats; que en el servei diví i en el servei humà, en l’ensenyament, en la pastoral, en la conversa, en la diaconia, l’Evangeli sigui pre-dicat, pre-viscut i post-viscut de veritat.

(...)Està en mans de l’Església la manera de superar aquesta crisi. El programa no falta. ¿Per què continuo en l’Església? Perquè, de la fe, en faig esperança: esperança que el programa, és a dir, l’afer de Jesucrist, és més fort que tots els abusos que es donen en i amb l’Església. Per això val la pena la decisiva presa de postura en l’Església; per això val la pena la presa de posició més concreta en el ministeri eclesial, a desgrat de tot. No romanc en l’Església a desgrat de ser cristià: no em tinc per més cristià que l’Església. Sinó que resto en l’Església perquè sóc cristià.

Catequesi per a persones amb disminucions psíquiques

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT OBERTA

Fa pocs dies vaig viure una experiència molt interessant. Vaig assistir a la festa posterior a la confirmació de nois i noies amb disminució psíquica a la parròquia de Sant Cristòfor, al barri de Ca N'Anglada de Terrassa.

Fa 25 anys que al Vallès s'organitza una catequesi especial per a persones molt especials, i és una interessant experiència d'acollida i d'incorporació social i eclesial. Actualment aquesta acció revolucionària queda ubicada definitivament en aquesta parròquia que compta amb el pal de paller de Mn. Joan Làzaro Padrós, un rector acollidor, franc i obert.

L'espontaneïtat, franquesa i cordialitat amb què els nois i noies confirmats participaven a la festa i convidaven tothom a bellugar-se de les cadires era, a més a més de contagiosa, també exemplar. És la proposta atrevida per a viure una una experiència, uns fets (i no només paraules), ben evangèlics!

Aquesta experiència senzilla és signe d'una veritable comunitat oberta, acollidora... lluminosa.

Cap a una espiritualitat sense religió?

El XIIè Simposi "Religions i Espiritualitat" organitzat per la Fundació Claret (20 de març de 2010) ens va deixar perles com aquesta exposició de la Laia de Ahumada. Podeu veure qui és ella a través d'aquest enllaç que presenta el seu llibre més llegit, "Monges", al costat d'un breu apunt biogràfic.

Si la voleu llegir completa cliqueu ací: Anem cap a una espiritualitat sense religió? Comença així:

Vaig trampejant

Com tu, també a vegades em cau el món a sobre.
voldria que tot fos senzill, clar, pla, perfecte
voldria que les relacions no fossin tant complicades
voldria que no hi haguessin sempre trastos per terra, roba per rentar, la pica plena de paelles
voldria poder descansar més
voldria poder tenir la sensació de que he acabat tota la feina...

com tu, també a vegades em pregunto si val la pena
tot l'esforç en cuidar els petits detalls
en cercar sempre la coherència i la honestedat
en nedar contra corrent, si cal, quan crec que és necessari.

com tu, també a vegades perdo la perspectiva
i deixo que les obligacions, les exigències, els horaris m'aprisionin i em facin córrer
i m'enfado i crido per que els fills s'afanyin,
toco el clàxon quan el semàfor es posa verd si la cua no es mou,
i enyoro la serenitat i el silenci, però no em prenc temps per recuperar-la.

com tu, també a vegades em canso
i m'angoixa pensar tot el que em queda per davant,
totes les responsabilitats que pesen a les meves espatlles,
i totes les expectatives que he carregat damunt nostre,
de no poder fallar mai,
de voler complir amb tothom,
de saber que em seria molt fàcil cedir, i oblidar-me de ser autèntic.


però paradoxalment, és en els moments més baixos quan ho he vist més clar,
car aixeco la mirada amunt i veig la llum, la bellesa, l'esperança.
entenc que el meu camí no és en va, que és la meva pròpia elecció la que em mou.

em serveix per refermar-me, i arribo a la conclusió de que SÍ, de que val la pena
que si no estigués abocat participant en la preparació de coses, estaria assegut al sofà de casa
que si no volgués generosament la meva vida cap als meus fills, estaria tan sols mirant-me el melic,
de que cada gest, cada esforç, cada il•lusió, perduren per sempre en el cor de Déu.

em serveix per recordar, tal com diu la cançó,
que "cal que diguem que SÍ cada dia, a cada moment, a cada passa.
que cal que diguem que sí tot i els dubtes...",
cal que cada dia fem l'elecció conscient de la nostra opció de vida, de la nostra situació,
cal que veiem clar que el que fem val la pena, és autèntic, és expressió d'Amor.

em serveix per recuperar la perspectiva,
desfer-me dels esquemes de productivitat, de necessitat d'acceptació, de necessitat de resultats,
per obrir-me al misteri de la donació sense esperar res a canvi.

m'obro al misteri de fluir, de deixar fer,
d'apreciar totes les coses bones i boniques que passen al meu voltant, i que no hi presto atenció.
de definir el que vull, i amb coratge fer passes fermes cap als meus nous horitzons.

Avui, torno a dir que SÍ.

"Caldrà dir que sí, cada dia. A cada moment, cada passa.
caldrà dir que sí, tot i els dubtes,
fent un nou camí per els qui vénen.

Cada dia caldrà dir que sí,
cada passa caldrà dir que sí, dir que SÍ !"

Com avancen les tecnologies!

Com podem anar-nos preparant per a no adormir-nos?

L'altre dia un amic em féu aquesta pregunta i jo li vaig contestar: "Com tot en la vida... amb exercici".

M'explico: hi ha qui diu que fent 21 vegades una mateixa cosa, de forma rigorosa, sistemàtica, sense saltar-nos ni un sol dia l'execució, s'aconsegueix fer-nos nostre l'objectiu plantejat. Dit d'una altra forma, si vas al gimnàs 21 dies seguit hauràs interioritzat aquest fet de tal manera que no et serà un esforç d'anar el dia 22 i els que segueixen.
El mateix, diuen, que es pot aplicar a les classes d'anglès, a escriure un diari o a qualsevol cosa a la qual us hagueu proposat i que no hagueu tingut la força per seguir fent.

Al cap i a la fi no importa tant la xifra de les 21 vegades seguides, i sí la idea de la constància, de l'esforç tenaç, de no defallir. Per aconseguir interioritzar com a part pròpia del nostre ésser una pràctica, la que sigui, el més important és no pensar tant en com fer-ho... sinó fer-ho !
No es tracta tant de rumiar quines coses faré per ser una persona millor en tal o qual actitud. Diria que molt més que tancar-nos en veure quina estratègia executar per aconseguir un objectiu, del que es tracta és de llençar-nos, fer-ho amb decisió, i no perdre el fil del que ens hem proposat. A més a més, al cap i a la fi, de tant donar voltes al cap acabem sense fer el que volíem i, el que és pitjor, el desànim i la frustració s'apoderen del nostre ésser.

L'objectiu final és que la forma de fer i de ser que ens interessa de viure, brolli amb naturalitat, que sorgeixi de forma innata de la nostra quotidianitat, que sigui una actitud de la nostra vida tan interioritzada, que aparegui sense que fem l'esforç de plantejar-nos que es manifesti.
I això només s'aconsegueix amb una disposició a que sigui possible... però no només intel·lectualment, sinó dia rera dia amb l'aixada, llaurant el camp del nostre ésser.

Com anar-nos preparant? Amb exercici. Pertinaços, constants, amb una sana obstinació.
I com en gaudirem de veure que la nostra suor significarà, no tan sols adonar-nos que hem crescut una miqueta més, sinó que des de la nostra senzillesa podem influir per canviar una miqueta el món.

Vaja, això és el que penso.

Valors i idees per millorar el món

Hi ha una pàgina a internet que s'anuncia així:

Ideas worth spreading. Riveting talks by remarkable people, free to the world.

El sentit del qual podria ser: "Propaguem el valor de les idees: reforçant amb xerrades de persones notables l'alliberament del món". Molt americà.

Es tracta d'un seguit de petites conferències de 20 minuts aproximats de durada en els que gent destacada del món científic, cultural i del pensament és convidada a desenvolupar una idea, un valor, que contribueixi al desenvolupament de la humanitat, al seu "alliberament".

Sempre he admirat les persones capaces de parlar amb fluïdesa i de transmetre el sentit de les seves idees, a voltes més enllà de les paraules concretes que trien amb encert com a missatgeres. Doncs bé, en aquesta pàgina podeu trobar molts bons comunicadors que parlen sobre temes ben diversos amb un mateix denominador comú: aportar una idea per millorar el món. Suggerent, oi?

En trobareu d'increïbles! Jo us en proposo un exemple: es tracta del petit discurs sobre la passió d'Isabel Allende. Dura 18 minuts, és en anglès amb subtítols en castellà, i no té desperdici.

Sempre que disposeu de 20 minuts i busqueu una idea per millorar el món, ja sabeu on trobar-la.

Bon Sant Jordi... amb un poema!

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

Rainer Maria Rilke (1875-1926)

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli.
(Ed. Empúries. Barcelona, 1985. 22 cm. 76 pàg. Edició a cura de Feliu Formosa i Xavier Folch. Col. "Migjorn", 11.)

[Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.]

Banca ètica: els estalvis de la gent solidària coherent

O L'HORITZÓ DE LA COHERÈNCIA EN L'ECONOMIA FAMILIAR

Som prou conscients que allò que nosaltres mai no faríem amb els nostres diners, ho fan bancs i caixes amb els nostres estalvis?: finançar indústria militar, promocions immobiliàries quan hi ha tants pisos buits, construir golfs, finançar interessos comercials contraris a la gent dels països en vies de desenvolupament,.... És greu que algú hi inverteixi, però de cap manera no volem ser còmplices d’aquests negocis.

Fa ja cert temps que hi ha una alternativa, la banca ètica, i a Catalunya disposem de diverses iniciatives per triar. Les tres més grans són les següents:

Triodos Bank: banc holandès creat el 1980, que posa l’èmfasi en el respecte mediambiental. Dels bancs ètics que operen a Catalunya, aquest és l’únic que ofereix serveis per a l’operatòria quotidiana (compte corrent, llibretes d’estalvi normals i infantils, domiciliacions, etc.), amb detalls com les targetes de crèdit de plàstic reciclable sense PVC. Això sí, es tracta d’una ètica tan cosmopolita que no veureu escrita ni una paraula en català.

Oikocredit: banc creat el 1975 pel Congrés Mundial d'Esglésies, amb la seu central ubicada també a Holanda. Atorga crèdits a centenars d'organitzacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits. S’hi pot col·laborar com a inversor, com a soci i com a voluntari.

Fiare Catalunya: associació per la promoció d’una banca ètica de la ciutadania. És a dir, de moment és una associació per fomentar la banca ètica, que el 2007 va obrir una oficina a Barcelona com agent de la Banca Popolare Etica. Els socis d’aquesta entitat esdevindran socis fundadors d’una cooperativa europea de crèdit amb criteris ètics, de propera creació (a partir de la fusió de la italiana Banca Popolare Etica i el banc francès Lanef). L’interès d’aquest projecte rau en l’èmfasi en la participació: és a dir, a part de buscar clients (per a préstecs i per a inversions), és fonamental per a l’èxit d’aquesta iniciativa la participació de la ciutadania i la implicació del tercer sector, que guia el projecte. Per tant, els nostres estalvis no només serviran per a finalitats ètiques (criteri comú de tota banca ètica), sinó que els socis promouen un banc del tercer sector al servei del tercer sector, és a dir, un banc que no serveix per oblidar-nos dels diners, sinó per ser conscients de la força que tenim tots els ciutadans amb els nostres petits estalvis.

Mentre vosaltres estalvieu, podeu fomentar grans projectes socials. Trobareu més detalls sobre la banca ètica a FETS-Finançament Ètic i Solidari.

Animeu-vos-hi, sense por.

Escrit del bloc de la comunitat familiar de Vallparadís

.

Oriol, fill de la llum

Escrit en motiu del bateig del nostre tercer fill, l'Oriol

Vocació

Sempre m'he preguntat perquè la gent té fills. També em pregunto perquè ens hem anat embolicant nosaltres, donat la feina que porten, però no acabo de treure'n l'entrellat.

Deu ser que és quelcom vocacional. De més jove jo ja cantava per als nanos, i sempre que podia m'apuntava de campaments i casals de monitor. Però l'avantatge dels casals, gran avantatge!, és que s'acaben a les 7 de la tarda, i tornes els nanos als seus pares. I si n'estàs cansat, l'any següent no t'hi apuntes com a voluntari.

Diuen que també està molt bé ser tiet, però els meus germans no els veig gens posats en el tema de perpetuar el cognom familiar, i els meus cunyats anaven més tard, i per tant de moment hem hagut d'obrir camí nosaltres.

La veritat és que no és fàcil ser pare. La majoria de vosaltres ja ho sabeu. De cop, ets responsable de l'educació i estimulació d'uns marrecs ben emprenyadors, que no entenen del nostre cansament ni les nostres obligacions d'un món adult ben complicat, i que sempre fa tard.

Ens donen satisfaccions, i disgustos (el percentatge depèn de l'època :-P), i sobretot molt de patiment, ja que voldríem que tot els hi anés bé, però sabem que han de caminar per ells mateixos, i els deixem anar de la mà temorosos, i caminem al seu costat esperant que no caiguin gaire, i que quan passi no es facin gaire mal.

Ja som 5 a casa!

El tema de ser família nombrosa també deu ser vocacional. La gent a vegades ens pregunta que perquè ens compliquem la vida, si és que ja teníem “la parelleta”.

Però ara que tenim lOriol aquí, cap dels que avui ens hem reunit per al seu bateig no podríem concebre el món sense ell. És una persona que no existiria.

Donem gràcies per tenir l'Oriol amb nosaltres, fent camí amb nosaltres.

Em podríeu dir: ei! tu ja sabies de què anava, això de tenir nanos...

Si: juguem amb força avantatge, però la veritat és que cada nen té un caràcter totalment diferent dels altres. A més, té la seva gràcia aconseguir estar un adult sol cuidant-los tots tres, incloent dutxes, pijames, sopars, i ben aviat deures de cole!...

però tot flueix, tot va sortint.

I en els moments durs, respiro fons i em recordo a mi mateix que no ho canviaria per res del món, ja que és amb ells on jo escullo estar. Jo ho escullo cada dia.

Oriol, fill de la llum

L'Oriol ha portat molta llum a casa. Paradoxalment, estem més relaxats des que està amb nosaltres.

Els primers mesos de tenir l'Oriol, era divertit parlar amb tothom que ens preguntava per com anava l'atabalament i l'enrenou a casa, pensant que estàvem superats per la situació de família nombrosa (això sobretot t'ho pregunten els que estan superats per el primer).

Els explicàvem que l'Oriol havia portat alegria i serenor a casa. Fins ara ha facilitat molt la feinada que comporta tenir un nadó a casa , amb la seva tranquil·litat i grans dosis de rialles !!! A més, té la delicadesa de dormir-se en moments estratègics, com per exemple a l'hora que faig el sopar i banyo els grans.

Potser serà que els germans tercers noten que ja hi ha prou enrenou a casa, i es solidaritzen amb els pares. Potser és que s'entretenen molt amb l'enrenou de casa, i no tenen tant temps per avorrir-se. Potser és que ens ha tocat la loteria. Qui sap.

Et canvien la vida

I l'Oriol, igual que en Roger i l'Anna, ens han canviat la vida. Són espurnes de Déu , un tros de cel, i han trastocat el nostre món fins a punts insospitats.

Per a ells jo m'he obligat a créixer en coherència, paciència, serenitat, i disponibilitat. Per a ells jo m'he hagut de replantejar molts aspectes de la meva Fe, tots els supòsits socials, la disciplina, i el meu paper com a pare.

Podria dir que m'han impulsat endavant, i que m'han convertit en una persona millor.

Som afortunats!

Donem gràcies d'estar aquí avui amb vosaltres. Us estimem a tots els que esteu aquí avui.

Tenim la gran sort de venir de famílies molt fermes, obertes, actives; recordant també tots els que ja no hi són presents.

Tenim la gran sort de tenir germans i cunyats amb qui compartir molt.

Tenim la gran sort de tenir molts amics que valen el seu pes en or (i que porten unes mones boníssimes als seus fiols :-P).

I tenim la gran sort de tenir, per un temps, uns fills que manifesten l'essència del que volem per al món: alegria, entusiasme, il·lusió, generositat, creativitat, viure en present, Amor, Esperança, Esperança, Esperança.

Ells són la llavor del demà. Ells són la nostra Esperança.

Ho celebrem amb goig i en donem gràcies.

Benvingut, Oriol, a la nostra comunitat.

Cristians de creences, o deixebles de Jesús?

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT DE JESÚS AUTÈNTICA

Sovint comencem el camí de la fe per la teulada: en comptes de construir les pròpies conviccions profundes a partir d'una experiència espiritual personal fonda i commovedora, comencem adoptant un seguit de creences i de normes esperant que aquestes siguin les que ens portin a una experiència veritablement transcendent.

Quan la nostra religió tenia unes condicions sociològiques favorables per a viure-la de manera col·lectiva ens vam adonar que la mediocritat espiritual era generalitzada. I aquesta mediocritat deu tenir relació amb la forma doctrinal i moralitzant de presentar la religió, i també amb la forma de convidar el poble cristià a viure exclusivament amb submissió i docilitat.

També actualment l'Església apunta més al coneixement de la doctrina i al respecte de la llei i la normativa que no pas a l'aprofundiment necessari perquè el cristià assoleixi el sentit de la seva vida i faci l'exercici de la seva llibertat, sense els quals no pot aproximar-se veritablement a Jesús i a Déu per la fe. Massa vegades l'autoritat eclesial creu que repetir reiteradament l'ensenyament doctrinal és suficient per a dur a terme la seva missió. Vetlla per la seva seguretat, organització i control perquè se sent amenaçada. Té por, i això fa que no sempre reconegui i valori els cristians que esdevenen veritables deixebles de Jesús, persones madures en la fe que han incomodat l'estructura poc flexible de l'Església.

Si no vol convertir-se en la sal insípida que cal llençar, davant l'evolució de la nostra societat l'Església s'ha de formular una pregunta: vol cristians de creences?, o vol deixebles de Jesús?

La creixent secularització -sota l'acció accelerada del progrés científic i tècnic amb les conseqüències sociològiques i psicològiques que se'n deriven-, fa més difícil la decisió de ser cristià. D'ara endavant viure com a cristià exigeix una profunditat humana que no era necessària abans per considerar-se un practicant correcte. Potser, ara que sociològicament la religió té un paper secundari en la nostra societat, hi ha més possibilitats per a l'autenticitat!

Els cristians estem cridats a una conversió profunda. Ser practicant o incorporar irreflexivament el llenguatge religiós no és el punt de partida, és a dir, que per als cristians es tracta d'esdevenir deixebles com ho van ser aquells que van seguir Jesús. Aquesta conversió ha de modificar totalment la vida religiosa dels cristians i ha d'ajudar a assolir el nivell d'interioritat on la presència de Jesús és nodrida i manifestada constantment pel seu record quan es reuneixen, on sigui, dos o tres en el seu nom. Per això mateix no serà important si les nostres paraules són religioses o no, però sí que hauran de ser alliberadores i salvadores com les paraules de Jesús i les dels primers deixebles.

[Podeu llegir més sobre aquest tipus de plantejament a través de les idees de Marcel Légaut (1900-1990) -el de la foto-, expressades al seu llibre "Itinerari", o amb el text colpidor de Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) inclòs en una entrada d'aquest mateix bloc.]

Respecto les teves eleccions

Pensar horitzons de respecte

Algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids. I quan dic “tots”, vull dir tots.

Arribarà un dia que ens sentirem còmodes essent únics en la nostra manera de creure, en la nostra manera de fer, en la nostra manera de ser. Ja no buscarem pertànyer a un grup. Ja no ens caldrà cercar modes o ideologies per sentir-se part de quelcom, acompanyat, segur.

Aquell dia ja no necessitarem negar les creences dels altres per reafirmar les nostres. No necessitarem insultar-les, perseguir-les, negar-les, enriure-nos-en. No necessitarem sentir compassió per ningú.

Aquell dia ja no necessitarem afirmar que el nostre camí és el camí vertader, perquè entendrem que hi ha tants camins com persones, tants missatges divins com parelles d'orelles hi ha hagut en la història del món.

Aquell dia ja no jutjarem ningú, ja no jutjarem cap situació, i considerarem la nostra opinió com a una opinió i no com la veritat. No menysprearem als que es creuïn al nostre pas per el seu aspecte, per el seu actuar, o per tenir una circumstància molt llunyana a la nostra.

Aquell dia respectarem les experiències dels altres, i deixarem que escullin el que vulguin per ells, encara que triïn el sofriment, el mal, o la mort. Cadascú farà la seva elecció, i cadascú tindrà la responsabilitat sobre les seves conseqüències.

Aquell dia entendrem que ningú no és bo ni dolent, ningú és millor ni pitjor, sinó que cadascú fa camí com pot, i que no és important on estàs sinó el camí que avances, i potser ni això. L'important és expressar qui ets, i avançar cap a qui vols ser

Ja sé que encara molt d'això pot ser que et grinyoli. Però jo crec que algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids.

Bona recerca ;)