Cristians de creences, o deixebles de Jesús?

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT DE JESÚS AUTÈNTICA

Sovint comencem el camí de la fe per la teulada: en comptes de construir les pròpies conviccions profundes a partir d'una experiència espiritual personal fonda i commovedora, comencem adoptant un seguit de creences i de normes esperant que aquestes siguin les que ens portin a una experiència veritablement transcendent.

Quan la nostra religió tenia unes condicions sociològiques favorables per a viure-la de manera col·lectiva ens vam adonar que la mediocritat espiritual era generalitzada. I aquesta mediocritat deu tenir relació amb la forma doctrinal i moralitzant de presentar la religió, i també amb la forma de convidar el poble cristià a viure exclusivament amb submissió i docilitat.

També actualment l'Església apunta més al coneixement de la doctrina i al respecte de la llei i la normativa que no pas a l'aprofundiment necessari perquè el cristià assoleixi el sentit de la seva vida i faci l'exercici de la seva llibertat, sense els quals no pot aproximar-se veritablement a Jesús i a Déu per la fe. Massa vegades l'autoritat eclesial creu que repetir reiteradament l'ensenyament doctrinal és suficient per a dur a terme la seva missió. Vetlla per la seva seguretat, organització i control perquè se sent amenaçada. Té por, i això fa que no sempre reconegui i valori els cristians que esdevenen veritables deixebles de Jesús, persones madures en la fe que han incomodat l'estructura poc flexible de l'Església.

Si no vol convertir-se en la sal insípida que cal llençar, davant l'evolució de la nostra societat l'Església s'ha de formular una pregunta: vol cristians de creences?, o vol deixebles de Jesús?

La creixent secularització -sota l'acció accelerada del progrés científic i tècnic amb les conseqüències sociològiques i psicològiques que se'n deriven-, fa més difícil la decisió de ser cristià. D'ara endavant viure com a cristià exigeix una profunditat humana que no era necessària abans per considerar-se un practicant correcte. Potser, ara que sociològicament la religió té un paper secundari en la nostra societat, hi ha més possibilitats per a l'autenticitat!

Els cristians estem cridats a una conversió profunda. Ser practicant o incorporar irreflexivament el llenguatge religiós no és el punt de partida, és a dir, que per als cristians es tracta d'esdevenir deixebles com ho van ser aquells que van seguir Jesús. Aquesta conversió ha de modificar totalment la vida religiosa dels cristians i ha d'ajudar a assolir el nivell d'interioritat on la presència de Jesús és nodrida i manifestada constantment pel seu record quan es reuneixen, on sigui, dos o tres en el seu nom. Per això mateix no serà important si les nostres paraules són religioses o no, però sí que hauran de ser alliberadores i salvadores com les paraules de Jesús i les dels primers deixebles.

[Podeu llegir més sobre aquest tipus de plantejament a través de les idees de Marcel Légaut (1900-1990) -el de la foto-, expressades al seu llibre "Itinerari", o amb el text colpidor de Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) inclòs en una entrada d'aquest mateix bloc.]