De vegades
em costa respirar.
L'aire, el meu aire,
són bombolles empresonades
per l'aigua
d'una riera vigorosa.
Al discret relleu
d'una pedra ferragosa,
s'arrapa el meu aire...
i no en pot sortir.
El cabal de la vida,
sovint,
no ens deixa espai
per l'aire fresc.
Però tot és vida.
1 comentari:
Talment com un vichy.
Quan te'l beus "pica", però sí...tot és vida!
Publica un comentari a l'entrada