dimecres, 10 de febrer de 2010

Un instant de lucidesa

Dedicat al meu amic Xavier, que em recorda que em toca escriure ;)

És dur viure el dia a dia...
Vull fer tantes coses, que no me les puc acabar.
Voldria estar sempre a l'altura de les circumstàncies,
    tenir idees brillants per resoldre els contratemps,
    saber acollir amb paciència l'evolució de les coses,
    portar sempre un somriure als llavis.
Voldria tenir la taula endreçada,
    i no plena de papers plens d'assumptes;
no tenir sempre encastat a la memòria
    el record de tot el que em manca per fer,
    i la culpabilitat per no haver-ho fet encara.

Vull ser tantes coses, que acabo esgotat..
Si, voldria ser super-heroi i arribar a tot.
    Passar nits en vetlla si això servia per avançar feina
    i reduir el neguit de tot el que queda per fer.
Tornar d'hora a casa per jugar amb els meus fills,
    i renyar-los amb paciència i un somriure, i no a crits.
    No haver-los d'estirar nerviosament pel carrer per no arribar tard.
    Escoltar embadalit les seves explicacions i raonaments,
        en comptes d'estar preocupat per l'hora.
Voldria ser resolutiu, pràctic.
    No arrossegar tant de temps els mateixos temes pendents.
Saber dir prou quan se'm pugen a la 'gepa',
    no assumir responsabilitats que no em toquen,
    deixar que les coses segueixin el seu propi curs.
Tenir paciència per esperar,
i no desanimar-me tant fàcilment.

Voldria ser més, sempre més ...
Voldria ser tant !
    Potser voldria ser quelcom que no sóc jo....

I de sobte, aquesta idea il·lumina tot el meu món.
Enmig de tot plegat,
    la boira s'esvaeix i hi veig amb lucidesa;
    comprenc, llavors, que les coses estan bé com estan;
    que tot flueix,
    i que la vida s'expressa de formes realment belles.
Sobtadament, deixo anar les meves preocupacions
    i sóc capaç de degustar la vida amb tots els sentits.
Veig el món amb ulls nous,
    ulls d'infant,
    i em meravello de tot el que tinc i el que visc,
que es moltíssim.
Aixeco la cara cap al cel,
    tanco els ulls i deixo que el sol em besi el rostre.

Se'm fan presents els rostres de tanta i tanta gent que estimo,
    i amb qui faig camí;
    també de tots aquells que m'han fet de mestres,
    i dels que esperen de mi.
    Sóc referent de tanta gent....
        i a voltes potser aquesta responsabilitat m'espanta,
        però ara em convida a créixer.
No puc evitar esbossar un gran somriure
    i del fons del cor em surt un fort sentiment d'agraïment.
    Realment em sento privilegiat de tanta i tanta gent
        que m'acompanya en el meu viatge.
Gràcies, amics, per caminar amb mi.

En aquests moments de lucidesa,
deixo que la serenitat brolli del meu cor,
    i disfruto de la joia de viure en l'ara i l'aquí.

Però tot això a voltes tan sols dura un sospir...
    demà tornaran els neguits, les presses,
    el desencís, la incomprensió,
    la soledat,
    l'espina clavada al fons del cor,
    que clama com una crida per cercar altres horitzons.

Demà vindrà la feina endarrerida,
    els nervis per complir les exigències del rellotge,
    les paraules malsonants fruit del cansament,
    la incomprensió davant el dolor.

Però sempre em queda arraulir-me en un racó tranquil de casa,
    un cop la nit cobreix amb el seu silenci tot el neguit del món,
    i retrobar, a la llum d'una càlida espelma,
    el silenci que em retorna,
    i llavors recordo que Tu ets en mi,
    i que demà ho podré tornar a intentar.

Sé que Tu ets en mi, i que demà renaixeré amb força!