En Miquel Calçada, al peu del canó!

Perfil Com que vam néixer exactament el mateix dia (13-08-1965) m'avisa que aviat m'hauré de posar ulleres: ell acaba d'encarregar les primeres, de moment per llegir. Es mostra fascinat per la vida universitària i orgullós de l'aïllament que viu als EUA. L'estiu li va servir per recuperar vida social ("Aquí m'ha costat trobar temps per llegir, allà no faig res més"). Al gener torna del tot, sense pressa però decidit a prémer seriosament el botó personal de reiniciar.

CARLES CAPDEVILA - Diari ARA

MIQUEL CALÇADA: "Vull conèixer de prop la política per ajudar el país" CÈLIA ATSET

Explica'ns la teva nova vida d'estudiant.

Fa molt de temps que volia anar a estudiar un màster als Estats Units, per la qual cosa vaig treure'm una llicenciatura a la UOC. I vaig triar un màster d'administració pública a la Maxwell School de Syracuse, que mal m'està dir-ho però és la primera que es va crear i la número 1, molts funcionaris dels Estats Units hi van per progressar. M'he decantat cap a la resolució de conflictes, ho tenen molt avançat acadèmicament, tot i que ho apliquen poc.

Ets bon estudiant?

Vaig treure'm el màster amb plena satisfacció, i aquest curs ho arrodoneixo amb un altre de relacions internacionals, fins al desembre. He patit molt, com feia temps que no patia. Havia entrevistat centenars de compatriotes que viuen a fora i m'havien fet enveja, i ara els tinc admiració: és dur estar un any i mig fora.

Tens la sensació de començar una segona vida amb l'ordre correcte, com a estudiant primer?

Feia 14 anys que deia que m'agradaria anar als Estats Units. Als 40 i escaig és un bon moment per iniciar un altre procés, reinventar-te, fer el que hauries volgut fer.

És fàcil deduir que et vols dedicar a la política.

La política no només m'interessa sinó que m'agradaria conèixer-la molt més de prop, per això estudio conceptes de microeconomia i de macroeconomia, d'ètica i govern, vull veure com ho toquen als altres països.

Vols ser president?

Jo, ser president? Home, per a mi seria un privilegi, com per a molta gent, però el que per a mi sí que és bàsic és intentar ajudar i remar. Mentre pugui ajudar el meu país des d'on sigui estaré content, també pot ser des d'un organisme internacional. L'important és estar ben preparats.

Hi ha algun partit amb què et sentis còmode? O n'hauràs de fundar un?

No, home, em sabria molt greu haver-ho de fer. Hi ha una sèrie d'instruments vàlids, hi ha partits nacionals que són vàlids i les eines ja hi són, és qüestió de posar-se d'acord.

Com ens veus des de lluny?

Quan arribi el dia que siguem independents, i arribarà, ens farem creus dels anys que hem perdut discutint i fent teories, donant voltes i estudiant i conspirant sobre coses senzillíssimes. Que després de 30 anys la senyora Camacho faci servir el seu nen per negar una cosa tan exitosa com la immersió! Som un poble de compromís, ni a Bèlgica ni al Canadà ni al País Basc se n'han sortit amb la immersió, i nosaltres sí. No hem de perdre energies parlant-ne.

I com s'arriba a la independència?

La força sobiranista al Parlament ja hi és, a banda dels partits independentistes, hi hauria gent d'Iniciativa, una quarta part de parlamentaris socialistes votarien que sí, més de la meitat dels convergents, fins i tot algú del PP. Si el partit que governa creu que l'última frontera és el pacte fiscal i si no es produeix, haurem d'anar cap a altres horitzons, com m'he cansat de sentir en boca del mateix president. Una vegada més faig professió de fe i m'ho crec...

Dius que t'ho creus però em mires amb un somriure murri que la gent no veu...

Home, si no complissin el poble tindria memòria i diria: escolti, que vostè va dir que a partir d'aquí treballaríem cap a un objectiu més directe.

Des de la distància has notat la transició nacional que va prometre el president?

No em sembla que anem cap allà.

La conversió de Pujol a l'independentisme et va sobtar?

No. Jo recordo que tenia un pòster del president Pujol a la meva habitació de jove, i tot i així no acabàvem d'entendre el seu sí però no, no però sí. I entenc que deu ser dolorós arribar a admetre que no ha estat possible l'altra via. Dit això, estic convençut que el dia que siguem independents ens sorprendrà la bona relació que tindrem amb Espanya. És el millor veí que podem tenir i serà la millor gent amb qui ens podem entendre, i ells faran aquest esforç, n'estic convençut.

Aquesta revelació divina l'has tingut als Estats Units o ja ho pensaves abans?

Segurament veure-ho de lluny m'hi ha ajudat. El procés de trencament de l'apartheid a l'Àfrica ha estat un èxit, la independència d'Algèria un fracàs. Sé que el nostre cas serà possible sense trencar lligams sentimentals, familiars. El més trist que ens podem trobar és que ens fotin fora, arribarà un moment que serà Espanya que dirà: "Que pesats amb el fet diferencial, marxeu ja".

Veuràs la independència?

Sí, i per veure-la cal que n'estiguem convençuts. I llavors podrem ser solidaris amb els nostres diners. Ens ho hem de creure perquè ens respectin. Ho comparo amb la segregació americana. Hi havia una part de la societat afroamericana que era del parer de no molestar els blancs, no els provoquem. Una part del catalanisme ha buscat l'encaix a través de la negació, de l'autoamputació.

Algú et dirà que no parlis tant d'independència i més de la crisi.

És fugir d'estudi, esclar que hem de tapar les vies d'aigua, però si és per continuar navegant sense saber on anem no té sentit.

Quan tornis, al gener, què és el primer que faràs?

D'entrada agrair al meu soci, Carles Cuní, que m'hagi permès estar un any i mig estudiant, i ajudar a consolidar aquests 20 anys de Flaix, que ens arriben sent líders d'audiència.

I tele?

Ja he tingut el privilegi de fer tot el que m'ha vingut de gust. Ara vull fer altres coses.

Com veus els Estats Units?

Ja no són econòmicament els amos però tenen la meitat del pressupost militar mundial i els queden dècades de continuar marcant la pauta, i tecnològicament són molt innovadors.

Què n'hauríem d'importar?

No es pot calcar ni copiar perquè hi ha una qüestió d'ànima de la societat, però assumeixen més responsabilitats. La llàstima és que ho fan motivats perquè no tenen xarxa de protecció social. I nosaltres que en tenim, n'abusem. Hi ha gent que no valora la sort de tenir un metge que t'atengui, et faci receptes, a sobre et digui bon dia i no et costi res. Als Estats Units hi ha un 30% de la població que sap que té una malaltia i no pot afrontar l'assegurança, i té mala peça al teler. I només quan estigui molt greu podrà anar a urgències, això és molt bèstia!

Els nostres fills aniran enrere?

Ho percebo absolutament. L'educació superior ha d'estar més lligada al món econòmic real. El 40% de gent jove no ha trobat la primera feina i això no ens ho podem permetre. I hem de tenir una FP més eficaç, com a Alemanya. I el model de pensions és insostenible, la piràmide demogràfica a Europa és invertida.

I l'any 2030, quan tu i jo farem 65 anys i ens jubilarem, diuen que ja no cobrarem pensió.

Què vol dir que ens jubilarem? L'experiència que tu puguis tenir de cop i volta ha de quedar frenada i asseure't en una cadira? Si puc i em ve de gust i estic creant alguna cosa de profit per a la societat vull treballar.

I mira que tu t'hi vas posar jove.

La gent comença la formació i després entra en el món del treball. Jo ho vaig fer just tot a l'inrevés i quan dic tot, és tot, també tenir fills als 22 anys. Si algú m'hagués dit "seu un moment, pensa" ho hauria agraït, i m'adono que hi ha coses que me les he perdudes.

Has arribat a odiar el personatge Mikimoto, o a lamentar un èxit tan prematur?

No, estic content i molt agraït a tothom que em va ajudar.

Però t'ha perjudicat quan volies fer informatius i et deien que no tenies credibilitat...

Hi ha un pensament erroni per part de molts gestors de mitjans de comunicació. Quan algú que ha fet informatius està cansat, pobret, té el dret de fer humor o fer entreteniment. I en canvi el camí invers el troben impossible. És l'absurditat màxima, m'irrita profundament veure gent mediocre fent broma, agafaria la radio i l'estamparia.

Ets guardiolista?

Catalunya produeix genis, si a més tinguéssim una xarxa no ens aturaria ningú. Guardiola és brutal, ens encegarà amb la seva llum, no tinc paraules per agrair el que està fent i l'exemple que està donant, millor fins i tot que les copes.

I què et sembla el personatge Mourinho?

El vaig conèixer al Persones humanes, acompanyant Stòitxkov, parlava català, tenia molt clar qui som, què fem. Li hauria agradat ser entrenador del Barça, porta el Barça al cor, i tal com gestiona la rivalitat està aconseguint que el Barça millori cada dia. Li hem d'estar molt agraïts.

Paraules de Moisès Broggi...

Moisès Broggi: "La vellesa és interessant, veus com el cos se'n va"

Perfil Savi, coherent, encantador, tendre. No perd el somriure i assegura que li costa molt enfadar-se. Llueix bona memòria quan ens ensenya una foto de quan tenia 30 anys: "El fotògraf era el pare de Miss Europa, una infermera del Clínic tan guapa que era l'única que no tenia nòvio". Acaba de sortir un nou llibre seu, Reflexions d'un vell centenari (Edicions 62), amb la portada del primer ARA a la coberta, i un altre de converses amb el seu nét, Carles Brasó, titulat Sobre el camí de la vida (Edicions).


La primera pregunta és fàcil: com està?

Bé, els anys pesen però bé... De fet pels anys que tinc no puc estar millor.

Què fa en un dia normal?

Em llevo molt tard al matí, cap a les onze, perquè em costa adormir-me. Esmorzo al llit, duc una bona vida... Bec un suc de taronja, llet i una torrada... I llegeixo els diaris.

A internet hi ha entrat mai?

No, màxim a l'ordinador com una màquina d'escriure.

Ha fet més d'avi i de besavi que de pare?

De pare tenia molta feina jo, els veia poc perquè sempre estava als hospitals. Amb els néts he estat més carinyós.

Qui li fa de metge?

Tinc un fill metge i em veu sovint. Tinc la sort que tots els fills viuen a Barcelona, perquè el problema dels vells és quan es troben sols i han d'anar a una residència. En canvi jo en tinc dos que viuen a la mateixa casa. De fet jo visc a la casa dels porters. El que fa més alegria és tenir fills i néts, però, en canvi, hi ha massa gent al món, no hi cabrem.

Hi va haver algun moment en què vostè es plantegés com una il·lusió arribar als cent?

Sense adonar-me'n ja en tinc cent tres i mig... Això de la vellesa és molt interessant perquè veus que el cos se'n va anant, cada vegada perds més la força, vas més coix, la columna vertebral es deforma, les paraules no et surten, en fi, veus que vas cap avall, estàs en una pendent i t'hi has de deixar anar i vas a parar a no sé on. Penso que ja estic al final i ja em toca. Però que trigui...

És creient?

Sí. Crec que hi ha un esperit universal, que ho fa moure tot i nosaltres tenim una part d'aquest esperit. La personalitat nostra té tres plans: el físic, el mental i l'espiritual. El físic se'n va a passeig, a un piló de cucs, i això no ho paeix ningú; per això hi ha la cosa mental, que et dóna el concepte del jo, el jo separat de tota la resta. I queda l'esperit humà, que és una espurna de l'esperit universal que ho fa moure tot. L'esperit universal és Déu, no és un senyor amb una barba, l'error és personalitzar-lo, és una força intel·ligent que ho fa moure tot, un misteri.

Està optimista?

Per la cosa local nostra, optimista, perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?

Quan se li va acabar?

Jo penso que ja vaig néixer sense. El meu pare era partidari del Cambó, deia que Catalunya havia de catalanitzar Espanya i tenia un parent de la meva mare que era el Batista i Roca, separatista, deia que amb Espanya no hi havia res a fer, i tenia tota la raó.

Al president Pujol també se li ha acabat la paciència...

Sí, però va tardar... Ara és un bon moment perquè abans era normal que un país estigués a servei d'un altre; ara ja no.

I hi veu una data per a la independència?

No, perquè aquí encara hi ha por, i allà hi ha animadversió i a més ens necessiten, perquè Espanya sense Catalunya ¿en què queda? Ho aconseguirem anant a les bones i fent que a tot el món s'adonin de la injustícia que patim.

Coneix el president Mas?

Personalment no hi he parlat mai

Què li diria?

Que plantegés els problemes de Catalunya clarament. Ja ho fa una mica més clar que en Pujol, en Pujol parlava del cove i del peix... Ara aquest hauria de parlar i estar disposat a suportar les ires. Convèncer Madrid és impossible. A més de treure'ns el que tenim ens tanquen les sortides, fan tot el possible perquè no tirem endavant. Podrem ser amics però separats, amb un tracte de tu a tu.

És optimista respecte al món?

La crisi és total, es repeteix el que va passar el 29. Llavors les solucions van ser els totalitarismes, que no volem, i Keynes i l'economia de consum, que a la llarga tampoc no funcionen. I a més hi ha la demografia, ara hi ha massa gent.

De què té por?

No és acceptable el que va de salvador, ni el dictador. És molt important l'exemple del fracàs del comunisme del segle passat, era l'esperança al món, l'alliberació del capitalisme estricte dels Estats Units, però la gent no tenia estímul per prosperar i el sistema requeria un despotisme per funcionar.

I creu que avancem?

Fins ara el mecanisme de les relacions internacionals eren les guerres, però després dels terribles enfrontaments bèl·lics del segle passat tothom té por, ara la il·lusió és la pau del món i per tenir la pau és necessària la llibertat dels pobles, per això és un bon moment per a nosaltres. Però l'home en el fons és un animal de presa, viu dels altres, i la compassió és postissa, però ha de prevaldre.

A vostè li preocupa la demografia.

Hem d'equilibrar la balança entre la gent que mor i la que neix... Hi ha un càlcul fet que diu que si segueix així durant no sé quants anys pesarà més la humanitat que el planeta! Ens ensorrarem.

Qui ho arregla, això?

Ara és necessari un govern global que ho controli tot. Que corregeixi els desequilibris i les injustícies que hi ha a tot el món, i ha de ser un govern democràtic. La bona via és aquesta, impedir nous totalitarismes, tenir estats lliures, associats, amb bona relació, i un govern global, aquesta és la solució.

Parlem de medicina. Defensa el copagament?

Sí, és l'única manera, perquè no hi ha prou diners, i per evitar que els pacients no abusin dels serveis.

Què li ha donat fer de metge?

L'única cosa positiva de les guerres és la sanitat que mira de salvar vides. Després de la guerra atòmica es va fer una reunió de metges contra la guerra nuclear, em van cridar a mi a Cambridge i vaig conèixer el militar que havia tirat la bomba atòmica al Japó, ell no sabia el que estava tirant, i quan va veure que tot el món se n'anava a passeig i es va tornar boig.

Com veu el metge actual?

Ara el metge és un funcionari i la gent no fa cas i n'abusen, ha perdut molt... Si el malalt anava malament el metge estava al costat del malalt fins a l'últim moment, i ningú culpava el metge.Tot són màquines, i les màquines no consolen...

És de dretes o d'esquerres?

Jo sóc catalanista, i després ja ens arreglarem.

Com aconsegueix ser tan estimat?

Estimant també i tenint compassió, perquè això és recíproc.

Arran de la primera portada de l'ARA vam confirmar que el país li té molt d'afecte i de respecte.

La portada va ser fantàstica, devia ser per la nena, fa una cara...

Jo tinc la foto molt gran al meu despatx, i vostè sempre m'està vigilant, hi veig la mirada d'un home savi.

Pobre de mi, deu ser pel barret.

Els nostres dirigents tenen poder, però no autoritat!

De Carles Capdevila, per al diari ARA.

Lluís Duch, antropòleg, doctor en Teologia (Tübingen) i monjo de Montserrat.

Compleixo 75 anys: no vull imposar ni que m'imposin res. Vaig néixer a Gràcia. Sóc monjo de Montserrat des de fa 50 anys. Quan falta autoritat, fallen la política i l'economia, sorgeixen els feixismes i ens envaeixen els bàrbars.

Hora de mullar-se: Durant anys, intel.lectuals, emprenedors i personatges de tot tipus hanfet referència aquí als "polítics" amb una ganyota de superioritat i menyspreu. Per això resulta refrescant -prenguin nota els indignats - escoltar com el savi Duch abomina del narcisisme i pretesa puresa dels que es creuen superiors per no fer política. Així -adverteix- es forgen populismes i feixismes. I ell mateix es mulla quan demana llistes obertes per recuperar l'autoritat -el poder ja ho tenen- per als nostres dirigents, perquè la seva falta de legitimitat explica la crisi moral i econòmica que ens afligeix ​​i la invasió dels "bàrbars" -Xina està comprant avui deute espanyol- en els nostres mercats i consciències.

Quan naixem, heretem valors que donem per vàlids ...

¿No els qüestionem?

La vida humana és curta i no dóna temps a provar-ho tot, així que hem de fiar-nos en part dels que heretem dels nostres pares. En la meva generació, el valor suprem era l'estabilitat: aconseguir permanència i ser fiable en el treball, l'estalvi, la família, les amistats ...

Per què avui ja no ho és?

Perquè el temps ha estat accelerat per una enorme quantitat de propostes de valors i informació: rebem tanta que, en comptes de millorar la comunicació, la entorpeix.

No donem res ja per fet?

No ens dóna temps d'assumir res. Per això vivim en angoixa permanent, perquè l'assumpció de nous valors és com els menjars: pots decidir menjar més de pressa, però no pots accelerar la digestió. Necessitaríem més temps per digerir tants canvis, però cada vegada n'arriben més i més...

No hi ha essències que romanen?

Seguim sent éssers en evolució i per tant en conflicte i, per tant, polítics.

Vaig creure que m'anava a parlar de religió.

N'hi estic parlant, perquè tota religió, al cap i a la fi, té apetències polítiques igual que tota política les té religioses.

En quin sentit?

Tota església acaba aspirant a administrar no només les ànimes, sinó també els cossos i béns dels seus fidels, i tot polític acaba volent dirigir no només les conductes dels ciutadans, sinó també els seus pensaments i consciències.

Doncs ara mateix no tenim ni béns ni ànimes en el seu millor moment.

Em preocupa molt aquesta coincidència de crisi. Fins ara hi havia crisi de valors, però l'economia funcionava...

Et fallaven les institucions, però et compraves un cotxe o xalet a la costa.

Però quan s'uneixen la crisi de valors i la material activem el mecanisme humà de defensa davant la contingència: l'esperança messiànica. I d'aquesta manera, sorgeixen els populismes i els líders carismàtics.

¿Creu que els actuals no serveixen?

Aquest és part del problema. Hem confós la auctoritas amb la potestas, l'autoritat amb el poder. Els nostres dirigents potser tenen algun poder, però no tenen, en general, autoritat.

¿L'autoritat no és manar?

Manar és el poder: només un mecanisme. Avui es guanya, per exemple, amb el control d'un partit. Però l'autoritat només s'adquireix amb el testimoni: donant exemple. I parlo de l'exemple no d'un sol moment, sinó de tota una vida.

Hi ha qui s'inventa la biografia.

És del que parlava! Quan un dirigent menteix, potser aconsegueixi mantenir el mecanisme del seu poder, però perd tota autoritat. Perquè la nostra cultura no és retòrica, sinó ètica: no creiem en les paraules si no van acompanyades de fets, de conductes. Per això l'exemplaritat del dirigent és crucial: és la seva autoritat. Amb ella guia la conducta de la ciutadania. Perquè actuem -és pura antropologia- sobretot per imitació.

No fingim tots a vegades?

Som actors sempre! Éssers que actuen i imiten a altres actors. És la raó de la crisi: el ciutadà ha imitat el malbaratament i la corrupció dels seus dirigents i els països s'endeuten i van a la ruïna. Ara aquest ciutadà per rectificar requereix exemples d'austeritat, productivitat i eficàcia. I no sé si els troba.

On s'adquireix avui l'autoritat?

El poder s'aconsegueix actuant davant els mitjans i només dura el que dura aquesta representació en l'opinió publicada. Si no surts als mitjans, no existeixes: no tens poder. Però l'autoritat és testimoni i és tan poderós que troba les seves maneres de transmetre.

Com sorgeixen els populismes?

Quan falla l'autoritat i confiança que ens permeten viure en societat, la majoria sucumbeix a l'apatia, però al mateix temps sorgeixen nuclis de radicals. Els extrems es radicalitzen i en ells es forja el líder populista. I, en fi, mentre arriben nous messies a redimir la decadència d'Occident, ens envaeixen els bàrbars.

Àsia amb les seves mercaderies i ideologies.

El populisme degenera en feixisme quan els més vàlids abandonen la política en mans de polítics professionals mediocres.

És un error?

És una traïció a la democràcia. Tot ciutadà està obligat a fer política. I no em refereixo a votar, sinó a comprometre's activament en el govern de la seva comunitat. A Atenes privaven de la ciutadania i desterraven els que no volien ser polítics.

Avui les elits, als polítics, quan no els fan servir, els menyspreen.

Va passar igual en la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi: científics, advocats i tècnics i empresaris van deixar la política -considerant tasca de mediocres- en mans d'aventurers i polítics professionals.

I si els polítics inclouen "als millors" a les seves llistes?

Els millors haurien d'estar ja en els partits fent política per responsabilitat, sense haver d'anar a caçar-los. Jo proposo que s'instaurin llistes obertes perquè els ciutadans puguem votar no a unes sigles sinó a persones: a les seves biografies i a la seva exemplaritat. Així recuperaríem l'autoritat i no només el poder dels nostres dirigents. Som els ciutadans els qui hem de decidir qui són els millors.

Res no és mesquí...

Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit.
I la rosada és clara
que el sol surt i s'ullprèn
i té delit del bany:
que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,
i tot ric com el vi i la galta colrada.
I l'onada del mar sempre riu,
Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.
I no som mai un plor
sinó un somriure fi
que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
- Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924)

La solució ets tu!

"La cultura de la queixa porta Occident a la decadència"

2011.09.06 La Vanguardia/La Contra
Lluís Amiguet

[La solució ets tu!
"Una dona bona et farà feliç: una de dolenta et farà filòsof", ironitza el swami (mestre) Parthasarathy i assenteix l'empresari Luis Daswani, pioner del vedanta a Catalunya propietari de la seva llotja del Camp Nou des d'on dóna bon karma al Barça. El vedanta no és religió ni secta ni demana diners ni fidels. És una disciplina mil·lenària de raciocini de la qual beuen tradicions com la socràtica, la aristotèlica, la cristiana o la musulmana. D'ella aprenc neutralització: per gaudir més de la beguda, beu menys (serveix per a qualsevol plaer). I em diu com localitzar problemes: busca el problema en tu mateix -corregeix la teva actitud- i deixa de donar la culpa als altres. En tu està tot problema i tota solució.]

Una cultura basada només en els drets individuals no porta a l'harmonia personal ni col·lectiva, perquè, qui és educat en la convicció que té dret a tot sempre troba motius per a la queixa.

I no és així?
Al contrari: si vius convençut que tens tots els drets, creus que l'única raó de la teva insatisfacció és que algú no us els ha donat. I d'aquesta manera perds l'oportunitat de tenir responsabilitats. I, per això, ets desgraciat, perquè perds el control sobre la teva pròpia existència.

Per què?
Perquè si només creus tenir drets, la causa de la teva insatisfacció no està en tu mateix, sinó en els altres, en alguna cosa que altres no et donen. I, en pensar així, et converteixes en un nen mimat i dependent al qual per molt que se li doni tot, sempre li faltarà alguna cosa.

La cultura dels drets és també la de la queixa i la insatisfacció?
Exactament. Per això Occident sempre es queixa i per això vostès sempre estan insatisfets per molt que tinguin.

Ara potser tinguem motius.
Tot està relacionat. La cultura de la queixa és la raó de la decadència d'Occident. Perquè, a més d'insatisfets, aquesta cultura dels drets individuals sense cap responsabilitat social també els fa a vostès egoïstes i improductius.

També aquesta cultura ens feia -fins ara- més pròspers que ningú.
El temps ha posat les coses al seu lloc i quan, per fi, a l'Índia i Àsia ens hem alliberat del seu colonialisme, el nostre sentit de la responsabilitat ens ha permès tornar a ser pròspers.

Com?
L'Índia i tota Àsia i les seves societats col·lectivistes estan basades en el sentit del deure cap als altres: el poble, la família, la societat. Per això ara ja estem competint amb vostès en el terreny econòmic.

No sé si veig la relació ...
Una societat com l'occidental, basada en la contínua reclamació de drets, els condemna a la queixa. I els culpables sempre són els altres: l'Estat, l'empresari, la teva família, els polítics, el municipi ... Però el pitjor és que, d'aquesta manera, deixes la responsabilitat de la teva vida a algú que no ets tu. Tu hauries de ser, en canvi, qui decidís sobre la teva pròpia satisfacció.

Com recuperes la iniciativa?
Donant. Basant la teva vida en les obligacions i les responsabilitats. Això tornaria a fer-los més productius a vostès els occidentals. Perquè, perquè et donin alguna cosa que creus merèixer, només has de ser prou insistent i fins rondinaire, i potser t'ho acabin donant. Però per poder donar alguna cosa als altres, abans has d'haver-ho produït i creat, i després ser generós.

Donar no és la cultura imperant aquí.
Si bases la teva existència en la responsabilitat i la generositat de donar, recuperes el control sobre la teva pròpia existència. Perquè donar depèn només de tu; rebre et posa a mercè dels altres. Si fundes teva família només per rebre amor i drets, mai obtindràs bastant i acabaràs abandonant.

Per què?
Perquè l'única manera d'aconseguir tenir una família duradora és viure per donar-li-ho tot. La meva única dona i jo portem 58 anys casats ... I feliços. Perquè mai pensem en el que ens deu l'altre, sinó en el que podem donar-li a ell i als nostres fills. El dia que penses més en el que reps que en el que dónes, la família deixa de tenir cap sentit. Mai et donarà força.

Aquesta actitud requereix tenir religió?
És universal i eterna en l'ésser humà que es coneix ell mateix. Les civilitzacions que progressen estan fundades en la generositat, en persones que treballen, creen i donen als altres.

Adam Smith creia que els egoismes individuals arbitrats en mercats eficients creen prosperitat col·lectiva.
Aquest tipus d'activitat pot donar-te prosperitat, però no pau interior. No és que la prosperitat sigui dolenta en si, però si no va acompanyada de creixement interior, no satisfà a ningú. Al contrari, aquesta hiperactivitat t'estressa, i et torna cregut i intractable.

Per què?
Perquè l'únic plaer real que dóna guanyar alguna cosa és poder compartir-lo. El descobreix el vedanta des de fa mil·lennis. I d'ell van beure Plató, Sòcrates, Jesucrist i Mahoma. I milers de mestres de totes les cultures.

En què consisteix?
No cal una fe cega, ni ascetisme, ni grans revelacions. Arribarà a aquesta veritat pel seu propi sentit comú. No es tracta de ser sant, sinó simplement sensat.

¿Disciplina mental?
Maduresa. I no em refereixo a l'acumulació de coneixement, sinó a saviesa vital. El plaer, per exemple, comporta el desplaer. Si vostè beu per plaer, acabarà patint per la beguda, llevat que aprengui a controlar el seu desig -és la neutralització- i maduri fins a descobrir que beure menys és la millor forma de gaudir més.

També depèn de amb qui beguis.
La causa d'una relació dolenta no està en l'altre, sinó en la teva pròpia actitud. El defecte no està en l'amic, el cotxe, la casa, l'esposa... sinó en tu mateix, en la teva actitud cap a ells. Tot conflicte de relació és una oportunitat per a estudiar -i corregir-. Abans de queixar-vos dels altres, estudieu-vos i veureu que el problema és en vosaltres.

Som un país imparable si...

Em preguntava si aquest lloc, la institució més important d'aquest país, imposava, i creieu-me que imposa, i molt. Si l'elogi debilita, estic fos, després de tot el que s'ha dit. Sincerament, us parlaré amb el que sento. Jo vaig ser escollit. Qualsevol altre podia haver estat escollit per entrenar el FC Barcelona, però em van escollir a mi. El mèrit el tenen els que em van escollir. M'ho va dir el David [Trueba] el dia que el president Laporta i la seva gent em van escollir: "Creu-me, l'únic mèrit que tens és que has sigut l'escollit". I vaig pensar que era una molt bona manera d'afrontar la meva professió; la millor manera. Després d'això, em diuen: "Si, bé, però heu guanyat tot el que heu guanyat", i és cert. Però el que sé, els coneixements que tinc per poder transmetre als meus jugadors, també els he après, tampoc no em pertanyen a mi. Pertanyen a tots els entrenadors que he tingut, perquè, uns més que d'altres, tots m'han aportat alguna cosa. Dels companys que he tingut en vaig aprendre molt, i dels jugadors que tinc ara també n'he après molt. Jo visc la meva professió d'aquesta manera. Només hi ha una cosa que m'imputo a mi: estimo el meu ofici, tinc passió pel meu ofici.

L'adorava quan jugava, l'adoro quan l'entreno, quan en parlo, quan estic amb gent discutint d'això i d'allò. Al final tot es redueix a instants. En totes les feines que tenim, tot acaba en un instant, sempre hi ha un moment que ens fa joia, que disfrutem, i el vull compartir amb vosaltres. Abans de cada partit que juguem, un dia abans o dos dies abans, me'n vaig al soterrani de Can Barça, on no hi ha llum exterior i hi ha un petit despatxet que m'he arreglat. Allà em tanco durant una hora i mitja, o dues hores, amb un o dos DVDs del següent rival que em preparen el Carles, el Dome i el Jordi, que també m'acompanyen en aquesta aventura. M'assec, agafo un bolígraf i foli i començo a veure els partits de l'equip a què ens enfrontarem. I començo a apuntar: el central dretà juga millor que l'esquerrà, l'extrem dret és més ràpid que l'esquerrà, aquests juguen pilotes llargues, aquests juguen així... I vaig apuntant tot el que se m'acut de les coses bones del contrari, i de les coses dolentes també. Però arriba un moment acollonant, fantàstic, el que dóna sentit a la professió... Creieu-me si us dic que sóc entrenador per aquest instant. Tota la resta és un afegit que un, evidentment, ha de portar. Imagino que per al president de la Generalitat també hi ha moments de joia i d'altres en què ha de fer el protocol. Doncs jo tinc aquest instant de màxima joia. De vegades dura un minut vint, minut i mig, que és quan dic: "Ja ho tinc, demà guanyarem". No saps per què, però hi ha una imatge, unes coses que has vist, que et fan dir: "Demà guanyarem". No us penseu que tinc cap fórmula màgica, perquè ho penso sempre i de vegades hem perdut, i això faria enfonsar tota aquesta teoria. Però us ho dic per la passió que tinc per aquest ofici, que imagino que és la mateixa en les seves professions. Jo estimo aquesta feina per aquest moment. Llavors ja m'encarrego jo de dir als meus paios: "Nanos, ho hem de fer així", i de vegades surt i de vegades no. Em direu, és suficient? No ho sé, però és el meu. És d'aquesta passió que no sé d'on he agafat, perquè el meu pare el més rodó que ha vist era una rentadora, el meu avi per part de pare no el vaig arribar a conèixer, i l'avi per part de mare prou feina tenia d'amagar-se durant la postguerra. Per tant no tinc una herència familiar, però tinc aquesta passió, i la tinc igual que quan era petit.

I m'agradaria fer una petita reivindicació de la meravella que és l'esport, no el futbol, l'esport. A mi els meus pares m'han educat força bé, molt bé, diria, l'escola m'ha ajudat, però el que m'ha educat és el microsistema que és un equip de futbol, un equip de gent que estan junts. Allà m'han donat tot el que jo ara sóc com a persona, a mi m'ho ha donat haver fet esport. Allà m'han ensenyat el que significa guanyar i a celebrar-ho amb moltíssima moderació, m'han ensenyat el que és perdre, que fa mal de veritat, però és que t'ensenya a aixecar-te i a valorar el que costa després guanyar. He après que un entrenador decideixi que avui no jugo, perquè ell pensa per tots i jo només pensava per mi, he après que un company és millor que jo i es mereix jugar, he après que els retrets i les excuses no serveixen absolutament per a res. Quan perds és responsabilitat teva. L'esport, de ben petit, amb el Barça, que és on més temps he estat, és tot que m'ha fet com a persona. Del Barça en podríem parlar molta estona, perquè en parlo cada tres dies, però voldria fer-hi una referència petitíssima. Avui només vull citar en Valero Rivera, un meravellós entrenador d'handbol que un dia em va dir: "El Barça ens fa bons a tots, viu la teva professió donant gràcies a aquesta institució, i no visquis mai demanant alguna cosa d'aquesta institució". És una altra cosa que m'ha acompanyat i cada dia que sóc allà amb els meus jugadors sempre reivindico com n'arribem a ser de privilegiats.

Amb 23 anys em van fer Un tomb per la vida i amb 40 em donen la Medalla d'Or de la institució més important d'aquest país. Em sembla que és un mica precoç tot això, però sapigueu que en part sóc aquí perquè hem guanyat molt darrerament, i això ajuda que m'hagin donat aquesta medalla. Però creieu-me que si no haguéssim guanyat tant estaria igual d'orgullós per com la nostra gent ens hem esforçat perquè les coses funcionessin i que la gent estigués orgullosa de tots nosaltres.

Permeteu-me només una cosa: jo no vull ser exemple de res. Jo vaig néixer a Santpedor, un poble prop de la capital del Bages. Jo només vull fer el meu ofici el millor possible. Procuro que la gent vegi tot allò que faig amb aquesta passió, només vull que sentin això que sento jo. Jo només intento ser un bon amic dels meus amics, que quan deixi aquesta obsessió de feina probablement retrobaré, només procuro ser un bon fill dels meus pares, i sobretot, sobretot, procuro ser un bon company de la meva companya, que junts puguem disfrutar del meravellós espectacle que és veure créixer la Valentina, el Màrius i la Maria. Amb l'objectiu de no emprenyar-los gaire perquè sabran que els seus pares seran allà per ajudar-los.

Molt honorable presidenta del Parlament, és un honor immens poder rebre aquesta medalla. De part de la meva família, i de part meva, no sé quan li podrem tornar tanta gratitud. Només espero comportar-me de la millor manera que sé. I no oblideu mai que si ens aixequem ben d'hora, però ben d'hora, ben d'hora, i no hi ha retrets ni excuses i ens posem a pencar, som un país imparable. Creieu-me que som imparables.

Moltes gràcies i visca Catalunya.



Pep Guardiola, 8 de setembre de 2011

Documental sobre la meva feina

Fa uns mesos, uns periodistes francesos van proposar-nos fer un documental de mitja hora sobre el centre on treballo. Porta per títol "L'Escolania de Montserrat. Un choeur d'enfants". El document és en llegua francesa i dura 26 minuts.

La fotografia és molt bona i, malgrat que hi algunes inexactituds que el guionista no va contrastar abans d'editar-lo, he de dir que el producte final m'agrada prou. Tot és molt autèntic encara que el director s'ha permès dues llicències creatives amb escenes que no es donen al centre, encara que siguin ben versemblants. Però no us diré quines per no trencar la màgia.

L'escolà autèntic que fa de protagonista, en Pau-Joan, és un xaval fantàstic de la plana de Vic a qui li escau la mar de be el personatge que interpreta. Ni fet a mida!

Que en gaudiu!

Sant tornem-hi!

S’ha acabat el bròquil (tots fossin com aquest!) i tornem novament a la rutina!

De fet, la rutina sempre s’ha identificat com una cosa monòtona i avorrida però, en realitat, podem fer moltes coses per tal que no sigui així.

La clau està en fer que la rutina sigui una eina per evolucionar i, a més a més, per fer que cada dia sigui una mica especial. Per exemple, amb una flor damunt la taula, una abraçada al company de camí, un pensament per als que ho estant passant malament, una mirada de complicitat, un somriure gratuït, un propòsit assequible dels que tenies apuntats fa temps en un paperet,...

Això sí: cal comprendre i acceptar que no som el centre del món.

Les subtileses són el millor condiment de la quotidianitat. Proveu-ho i el dia a dia deixarà de ser rutinari.

(Amb idees de l'Àngel... de la guarda).

Poemes d'estiu (i 6)

Esclata en mil colors
i no remuguis
si a la paleta
hi manquen flors.
Pots vèncer
el blanc i negre
que t'assetja
aquesta nit.

Perfumada de joia
pariràs la pau
i la tendresa
en aigües calmes.
No deixis
per a demà
l'esforç solemne
d'aquest part.

A la riba
d'un estany
veuràs qui ets
ben dolçament.
Esclata en mil colors
i amara'n
cada instant
tot el teu cos.

Poemes d'estiu (5)

Perdut,
estic perdut. Distretament
pensava en altres coses. Quan he volgut
encalçar-te, l'ombra de llum
que t'habita havia pres
les teves passes. I ja no hi ets
al fons dels ulls, on jugaves
amb una llàgrima a no deixar-la
caure galtes avall. Perdut,
estic perdut. I ja no hi ha
paraules flamejants per incendiar
l'alè oblidat a la carena que
ens separa aquesta nit. És de cotó
la boira que t'ullprèn i no puc pas
caçar-la amb la foguera. No tinc el mapa
que em farà de guia. Perdut,
estic perdut.

Poemes d'estiu (4)

El pes del cel
que et vincla
no és sinó la por
de dir qui ets

i, lentament,
fugirà la força
de les branques
tremoloses.


Però serenament
un raig de llum
d'un clot de núvol
esvaïrà tenebres

i el pes del cel,
abans feixuc,
durà la pau
al teu fullam cansat.


A les arrels,
amic,
desmesurada
hi ha la força

que guareix
l'embat del vent
i que, impensat,
et fa més gran.

Poemes d'estiu (3)

El somni

d'un futur
ben programat

no deixa espai

a l'imprevist,

quan tot es ara.

No volem

que el present

existeixi,

delerosos d'emocions

que no viurem,

almenys
com les pensem.

Retorna a l'ara!

"Ara mateix

enfilo aquesta agulla..."

i visc el gest, l'alè,

la pau i la tendresa,

el goig profund de ser,

per tu i aquí.

Aquí i per tu.

Viu el present

que tot és ara!

Poemes d'estiu (2)

De vegades

em costa respirar.

L'aire, el meu aire,

són bombolles empresonades

per l'aigua

d'una riera vigorosa.

Al discret relleu

d'una pedra ferragosa,

s'arrapa el meu aire...

i no en pot sortir.

El cabal de la vida,

sovint,

no ens deixa espai

per l'aire fresc.

Però tot és vida.

Poemes d'estiu (1)

Sabrem un dia

una cosa estranya:

perdre's al món

és la manera de trobar-se.

Reconec que costa creure-ho...

més, si ens sabem vençuts.

A la riba d'una platja

neix aquesta esperança.

Molt bones vacances!

Cuida't una mica tu mateix, aquest estiu, m'ha dit un amic.

Quan tens família i fills, i feina, i compromisos actius... perds sovint el món de vista i la proporció de les coses. Si hagués mesurat el temps que he dedicat a allò veritablement important durant el curs que acabem el més probable és que m'endugués una decepció.

Després de tot allò que m'ha fet córrer tant i amoïnat tant, a vegades innecessàriament -ho reconec-, l'estiu m'ajuda a recol·locar les coses a lloc tot prenent distància. Com evitar els errors de l'any anterior? Com superar aquell escull? Com posar pistes abastables per als altres, que també caminen?

Ara sí: una mica de temps per a tu, una mica per a mi, una mica per a tu, una mica per a mi... com m'agrada la i! La vocal que he oblidat més durant tant de temps!

Tan de bo puguem tenir unes vacances que ens reconfortin, i ens facin millors.

Desitjos per a l'estiu
(Isabel Barriel)

Que l'estiu ens regali hores d'oci,
ombres fresques i frondoses,
sobre cadires acolorides o balancins
voltant taules generoses,
ventades d'aromes florals,
somnis que no acomplexin els dies,
salut, equilibri, saviesa, elegància,
projectes i un demà d'abundància.

Que l'estiu ens regali regalims de dolçor,
i calimes i boires i albades i onades
entre sorres netes i esquitxades salades.

Que l'estiu ens regali fruites madures,
gambes, tomàquets, pinyons
i boscos humits plens de rovellons.

Que l'estiu ens regali moments d'alegria,
estones vitals, dies brillants,
i camins retolats amb lletres gegants.
I llum, que l'estiu ens regali molta llum!

El meu fill també és immigrant

Un text esplèndid i unes imatges impactants sobre la immigració. L'he trobat buscant materials per als meus alumnes.

Pot ferir la vostra sensibilitat.




Amb la crisi, els alcaldes, el Barça, les retallades, les eleccions generals, la calor... oblidem que segueixen arribant a les costes d'Europa, cada setmana, persones...

L'emoció per la bellesa del món

Els nostres metres quadrats quotidians no ens permeten, ben sovint, ser conscients que som només un gra de sorra. La nostra necessitat de protecció ens fa veure el que ens envolta només des de la nostra perspectiva. Som el nostre centre.

Certes espiritualitats condueixen a un descentrament. N'hi ha que, al centre, hi volen posar la perfecció, o els altres, o l'absència de desig...

El nostre quotidià, a voltes, és un espai que omplim d'avorriment perquè hem perdut la capacitat d'emocionar-nos-hi. La significació de certs llocs, de certes persones, de certes olors... creix quan hi associem emocions viscudes.

Les imatges del món ens poden fer estremir. Emociona't!

Felicitat per a un aniversari...

Hi ha una felicitat que no depèn del temps ni de les coses.
Hi ha una felicitat que no és proporcional a la salut ni als càlculs de probabilitats.
Hi ha una felicitat que no espera l'èxit ni coses meravelloses.
Hi ha una felicitat que no creix amb l'experiència ni s'omple amb seguretats.
Hi ha una felicitat que no es mesura amb el compte bancari ni en metres quadrats, ni amb els dies de vacances.
La felicitat a la que ens referim depèn de la mirada amb què fem nostres totes les coses, de la pau amb la que et perdones tu mateix, de l'estimació i la calidesa que regales als altres perquè si.
Nosaltres som una mica més feliços des que et coneixem i t'estimem.
La vida és llarga i tu ens portes un cert avantatge, i et volem agrair com ens has ajudat a caminar només pel fet de ser-hi.
Gràcies i per molts anys!
Que siguis ben feliç...

L'educació actual roba la consciència, el temps, la vida...

Entrevista a Claudio Naranjo

La educación que tenemos roba a los jóvenes la conciencia, el tiempo y la vida

Por Alberto D. Fraile Oliver

Cuando uno escucha a este psiquiatra chileno de 75 años da la sensación de estar frente al Jean-Jacques Rousseau de nuestro tiempo.

Cuenta que estaba bastante dormido hasta que en los años 60 se fue a vivir a EE.UU., allí fue discípulo de Fritz Perls, uno de los grandes terapeutas del siglo XX y formó parte del equipo del Instituto Esalen en California. Allí tuvo grandes experiencias en el mundo terapéutico y en el mundo espiritual. Contactó con el sufismo y se convirtió en uno de los introductores de Eneagrama en occidente. También bebió del budismo tibetano y el zen.

Claudio Naranjo ha dedicado su vida a la investigación y a la docencia en Universidades como Hardvard y Berkeley. Ha fundado el programa SAT, una integración de la terapia Gestalt, el Eneagrama y la Meditación para enriquecer la formación de profesores. En este momento está lanzando un aviso muy contundente: o cambiamos la educación o este mundo se va a pique.

Dices que para cambiar el mundo hay que cambiar la educación ¿cuál es la problemática de la educación y cuál es tu propuesta?

La problemática en la educación no es de ninguna manera la que a los educadores les parece que es. Creen que los estudiantes ya no quieren lo que se les ofrece. A la gente se le quiere forzar a una educación irrelevante y se defiende con trastornos de la atención, con desmotivación. Yo pienso que la educación no está al servicio de la evolución humana sino de la producción o más bien de la socialización. Esta educación sirve para domesticar a la gente de generación en generación para que sigan siendo unos corderitos manipulables por los medios de comunicación. Esto es socialmente un gran daño. Se quiere usar la educación como una manera de meter en la cabeza de la gente una manera de ver las cosas que le conviene al sistema, a la burocracia. Nuestra mayor necesidad es la de una educación para evolucionar, para que la gente sea lo que podría ser.

La crisis de la educación no es una crisis más entre las muchas crisis que tenemos, sino que la educación está en el centro del problema. El mundo está en una crisis profunda porque no tenemos una educación para la conciencia. Tenemos una educación que en cierto modo le está robando a la gente su conciencia, su tiempo y su vida.

El modelo de desarrollo económico de hoy ha eclipsado el desarrollo de la persona.

¿Cómo sería una educación para que seamos seres completos?

La educación enseña a la gente a pasar exámenes, no a pensar por si misma. En un examen no se mide la comprensión, se mide la capacidad de repetir. ¡Es ridículo, se pierde una cantidad tan grande de energía! En lugar de una educación para la información, se necesitaría una educación que se ocupe del aspecto emocional y una educación de la mente profunda. A mi me parece que estamos presos entre una alternativa idiota, que es la educación laica y una educación autoritaria que es la educación religiosa tradicional. Está bien separar Estado e Iglesia pero, por ejemplo en España, han echado por la borda el espíritu como si religión y espíritu fueran la misma cosa. Necesitamos que la educación atienda también a la mente profunda.

¿Cuándo hablas de espiritualidad y de mente profunda a qué te refieres exactamente?

Tiene que ver con la conciencia misma. Tiene que ver con aquella parte de la mente de la que depende el sentido de la vida. Se está educando a la gente sin ese sentido. Tampoco es la educación de valores porque la educación de valores es demasiado retórica e intelectual. Los valores deberían ser cultivados a través de un proceso de transformación de la persona y esta transformación está muy lejos de la educación actual.

La educación también tiene que incluir un aspecto terapéutico. Desarrollarse como persona no se puede separar del crecimiento emocional. Los jóvenes están muy dañados afectiva y emocionalmente por el hecho de que el mercado laboral se traga a los padres y ya no tienen disponibilidad para los hijos. Hay mucha carencia amorosa y muchos desequilibrios en los niños. No puede aprender intelectualmente una persona que está dañada emocionalmente.

Lo terapéutico tiene mucho que ver con devolverle a la persona la libertad, la espontaneidad y la capacidad de conocer sus propios deseos. El mundo civilizado es un mundo domesticado y la enseñanza y la crianza son instrumentos de esa domesticación. Tenemos una civilización enferma, los artistas se dieron cuenta hace mucho tiempo y ahora cada vez más los pensadores.

A la educación parece solo interesarle desarrollar la parte racional de la gente ¿Qué otras cosas podrían desarrollarse?

Yo pongo énfasis en que somos seres con tres cerebros: tenemos cabeza (cerebro intelectual), corazón (cerebro emocional) y tripas (cerebro visceral o instintivo). La civilización está íntimamente ligada por la toma de poder por el cerebro racional. Con el momento en que los hombres predominaron en el dominio político, unos 6000 años atrás, se instaura esto que llamamos civilización. Y no es solamente el dominio masculino ni el dominio de la razón sino también de la razón instrumental y práctica, que se asocia con la tecnología; es este predominio de la razón instrumental sobre el afecto y sobre la sabiduría instintiva lo que nos tiene tan empobrecidos. La plenitud la puede vivir sólo una persona que tiene sus tres cerebros en orden y coordinados. Desde mi punto de vista necesitamos una educación para seres tri-cerebrados. Una educación que se podría llamar holística o integral. Si vamos a educar a toda la persona, hemos de tener en cuenta que la persona no es solo razón.

Al sistema le conviene que uno no esté tanto en contacto consigo mismo ni que piense por sí mismo. Por mucho que se levante la bandera de la democracia, se le tiene mucho miedo a que la gente tenga voz y tenga conciencia.

La clase política no está dispuesta a apostar por la educación.

La educación nos sumerge en un mar de conceptos que nos separan de la realidad y nos aprisiona en nuestra propia mente ¿Cómo se puede salir de esa prisión?

Es una gran pregunta y es una pregunta necesaria en el mundo educacional. La idea de que lo conceptual sea una prisión requiere una cierta experiencia de que la vida es más que eso. Para uno que ya tiene el interés en salir de la prisión de lo intelectual, es muy importante la disciplina de detener la mente, la disciplina del silencio, como se practica en todas las tradiciones espirituales: cristianismo, budismo, yoga, chamanismo… Parar los diálogos internos en todas las tradiciones de desarrollo humano ha sido visto como algo muy importante. La persona necesita alimentarse de otra cosa que conceptos. La educación quiere encerrar a la persona en un lugar donde se la somete a una educación conceptual forzada, como si no hubiera otra cosa en la vida. Es muy importante, por ejemplo, la belleza. La capacidad de reverencia, de asombro, de veneración, de devoción. No tiene que ver necesariamente con una religión o con un sistema de creencias. Es una parte importante de la vida interior que se está perdiendo de la misma manera en que se están perdiendo los espacios bellos de la superficie de la Tierra, a medida que se construye y se urbaniza.

Precisamente quería preguntarte tu opinión sobre la crisis ecológica que vivimos.

Es una crisis muy evidente, es la amenaza más tangible de todas. Se puede prever fácilmente que con el calentamiento de la Tierra, con el envenenamiento de los océanos y otros desastres que están pasando, no vamos a poder sobrevivir tantas personas como las que somos ahora.

Estamos viviendo gracias al petróleo y consumimos más recursos de los que la tierra produce. Es una cuenta atrás. Cuando se nos acabe el combustible será un desastre para el mundo tecnológico que tenemos.

La gente a la que llamamos más primitiva como los indígenas tienen una forma de tratar a la naturaleza que no viene del sentido utilitario. En la ecología como en la economía y otras cosas, hemos querido prescindir de la conciencia y funcionar sólo con argumentos racionales y eso nos está llevando al desastre. La crisis ecológica sólo puede pararse con un cambio de corazón, verdadera transformación, que sólo la puede dar un proceso educativo. Por eso no tengo mucha fe ni en las terapias ni en las religiones. Solo una educación holística podría prevenir el deterioro de la mente y del planeta.

¿Podríamos decir que has encontrado un equilibrio en tu vida a esas alturas?

Yo diría que cada vez más, aunque no he terminado el viaje. Soy una persona que tiene mucha satisfacción, la satisfacción de estar ayudando al mundo en el que estoy. Vivo feliz, si se puede ser feliz en esa situación trágica en la que estamos todos.

Desde tu experiencia, tu trayectoria y tu madurez, ¿cómo procesas el hecho de la muerte?

En todas las tradiciones espirituales se aconseja vivir con la muerte al lado. Hay que hacerse a esa evidencia de que somos mortales y creo que el que toma la muerte en serio no será tan vano. No tienes tanto miedo a cosas pequeñas cuando hay una cosa grande de la cual preocuparte más. Yo creo que la muerte sólo puede superarla uno que en cierto modo muere antes de morir. Uno tiene que morir a la parte mortal, a la parte intrascendente. Los que tienen suficiente tiempo y vocación y que llegan suficientemente lejos en este viaje interior se encuentran tarde o temprano con su verdadero ser. Y ese ser interior o ese ser lo que uno es, es algo que no tiene tiempo y que le da a una persona una cierta paz o un sentido de invulnerabilidad. Estamos muy absortos en nuestra vida cotidiana, en nuestros pensamientos de alegría, tristeza, etc… No estamos en nosotros, no estamos atentos a quien somos. Para eso necesitamos estar muy en sintonía a nuestra experiencia del momento. Esta es la condición humana, estamos viviendo hacia el pasado y el futuro, el aspecto horizontal de nuestra vida. Pero poco atentos a la dimensión vertical de nuestra vida, el aspecto más alto y más profundo, eso es el espíritu y es nuestro ser y la llave para acceder es el aquí y ahora.

A veces vamos en busca del ser y a veces nos confundimos en la búsqueda de otras cosas menos importantes como la gloria.

http://www.fundacionclaudionaranjo.com/

http://www.claudionaranjo.net/

Spain's Secret Conflict

VERSIÓ ORIGINAL SUBTITULADA EN CATALÀ:

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

VERSIÓ ORIGINAL ANGLESA:

SPAIN'S SECRET CONFLICT from Endboard on Vimeo.

Spain’s Secret Conflict: documental encarregat per Sobirania i Progrés per internacionalitzar el cas català

Un dels objectius fundacionals de Sobirania i Progrés ha estat la internacionalització del procés cap a la sobirania. Amb aquesta finalitat, fa tres anys Sobirania i Progrés va encarregar a la productora Endboard la realització d’un documental de 40 minuts pensat per a una audiència internacional. El procés de producció ha estat llarg però finalment ja disposem del documental: una obra excel·lent i molt pedagògica que permetrà difondre el conflicte català arreu del món.

Aquesta tardor Sobirania i Progrés iniciarà una campanya de difusió internacional del documental que consistirà en presentacions i debats a ciutats d’arreu del món. El presentarem a Brussel·les, Londres, Amsterdam i altres ciutats europees, a Nova York i altres ciutats dels Estats Units. A mesura que tinguem els detalls de les presentacions us n’informarem.

Aquestes darreres setmanes el documental s’ha difós per internet a partir de còpies descarregades per diferents persones des del nostre link a vímeo i comença un debat i una difusió del film sense que els internautes en sabessin l’origen. Bé, doncs avui us desvetllem el misteri. Es tracta d’un documental encarregat per la Plataforma Sobirania i Progrés per fer difusió del conflicte amagat de l’Estat espanyol: Spain’s secret conflict, el cas català.