Pregunta: Per què continua a l'Església?

Resposta de Hans Küng:

(...)Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.

Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (...). Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.

Les alternatives –una altra Església; sense Església– no em convencen: els trencaments condueixen a l’aïllament de l’individu o a una nova institucionalització. Qualsevol fanatisme ho demostra. No defenso en absolut un cristianisme de selectes que pretenen ser millor que altres, ni les utopies eclesials que somnien en una comunitat animada netament per uns mateixos sentiments. ¿No seria més emocionant, interessant, exigent –a desgrat de tot– i finalment més reconfortant i fructífer, lluitar per un “cristianisme amb rostre humà” en aquesta Església concreta, en la qual sé, almenys, amb qui em comprometo? ¿No seria millor una exigència sempre renovada de responsabilitat, de postura activa, de perseverança tenaç, de llibertat més viscuda, de resistència lleial?

La meva resposta decisiva fóra: resto en l’Església perquè l’afer de Jesús m’ha convençut i perquè la comunitat, a desgrat de tot defalliment, ha estat defensora de la causa de Jesucrist i ho ha de continuar essent.

La seva possibilitat efectiva dependrà del fet que en algun lloc un rector prediqui aquest Jesús; un catequista ensenyi cristianament; un individu, una família o una comunitat resin seriosament, sense frases; que es faci un baptisme en nom de Jesucrist; que se celebri la Cena
en una comunitat compromesa i que tingui conseqüències en la quotidianitat; que es prometi misteriosament, per la força de Déu, el perdó dels pecats; que en el servei diví i en el servei humà, en l’ensenyament, en la pastoral, en la conversa, en la diaconia, l’Evangeli sigui pre-dicat, pre-viscut i post-viscut de veritat.

(...)Està en mans de l’Església la manera de superar aquesta crisi. El programa no falta. ¿Per què continuo en l’Església? Perquè, de la fe, en faig esperança: esperança que el programa, és a dir, l’afer de Jesucrist, és més fort que tots els abusos que es donen en i amb l’Església. Per això val la pena la decisiva presa de postura en l’Església; per això val la pena la presa de posició més concreta en el ministeri eclesial, a desgrat de tot. No romanc en l’Església a desgrat de ser cristià: no em tinc per més cristià que l’Església. Sinó que resto en l’Església perquè sóc cristià.

Catequesi per a persones amb disminucions psíquiques

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT OBERTA

Fa pocs dies vaig viure una experiència molt interessant. Vaig assistir a la festa posterior a la confirmació de nois i noies amb disminució psíquica a la parròquia de Sant Cristòfor, al barri de Ca N'Anglada de Terrassa.

Fa 25 anys que al Vallès s'organitza una catequesi especial per a persones molt especials, i és una interessant experiència d'acollida i d'incorporació social i eclesial. Actualment aquesta acció revolucionària queda ubicada definitivament en aquesta parròquia que compta amb el pal de paller de Mn. Joan Làzaro Padrós, un rector acollidor, franc i obert.

L'espontaneïtat, franquesa i cordialitat amb què els nois i noies confirmats participaven a la festa i convidaven tothom a bellugar-se de les cadires era, a més a més de contagiosa, també exemplar. És la proposta atrevida per a viure una una experiència, uns fets (i no només paraules), ben evangèlics!

Aquesta experiència senzilla és signe d'una veritable comunitat oberta, acollidora... lluminosa.

Cap a una espiritualitat sense religió?

El XIIè Simposi "Religions i Espiritualitat" organitzat per la Fundació Claret (20 de març de 2010) ens va deixar perles com aquesta exposició de la Laia de Ahumada. Podeu veure qui és ella a través d'aquest enllaç que presenta el seu llibre més llegit, "Monges", al costat d'un breu apunt biogràfic.

Si la voleu llegir completa cliqueu ací: Anem cap a una espiritualitat sense religió? Comença així:

Vaig trampejant

Com tu, també a vegades em cau el món a sobre.
voldria que tot fos senzill, clar, pla, perfecte
voldria que les relacions no fossin tant complicades
voldria que no hi haguessin sempre trastos per terra, roba per rentar, la pica plena de paelles
voldria poder descansar més
voldria poder tenir la sensació de que he acabat tota la feina...

com tu, també a vegades em pregunto si val la pena
tot l'esforç en cuidar els petits detalls
en cercar sempre la coherència i la honestedat
en nedar contra corrent, si cal, quan crec que és necessari.

com tu, també a vegades perdo la perspectiva
i deixo que les obligacions, les exigències, els horaris m'aprisionin i em facin córrer
i m'enfado i crido per que els fills s'afanyin,
toco el clàxon quan el semàfor es posa verd si la cua no es mou,
i enyoro la serenitat i el silenci, però no em prenc temps per recuperar-la.

com tu, també a vegades em canso
i m'angoixa pensar tot el que em queda per davant,
totes les responsabilitats que pesen a les meves espatlles,
i totes les expectatives que he carregat damunt nostre,
de no poder fallar mai,
de voler complir amb tothom,
de saber que em seria molt fàcil cedir, i oblidar-me de ser autèntic.


però paradoxalment, és en els moments més baixos quan ho he vist més clar,
car aixeco la mirada amunt i veig la llum, la bellesa, l'esperança.
entenc que el meu camí no és en va, que és la meva pròpia elecció la que em mou.

em serveix per refermar-me, i arribo a la conclusió de que SÍ, de que val la pena
que si no estigués abocat participant en la preparació de coses, estaria assegut al sofà de casa
que si no volgués generosament la meva vida cap als meus fills, estaria tan sols mirant-me el melic,
de que cada gest, cada esforç, cada il•lusió, perduren per sempre en el cor de Déu.

em serveix per recordar, tal com diu la cançó,
que "cal que diguem que SÍ cada dia, a cada moment, a cada passa.
que cal que diguem que sí tot i els dubtes...",
cal que cada dia fem l'elecció conscient de la nostra opció de vida, de la nostra situació,
cal que veiem clar que el que fem val la pena, és autèntic, és expressió d'Amor.

em serveix per recuperar la perspectiva,
desfer-me dels esquemes de productivitat, de necessitat d'acceptació, de necessitat de resultats,
per obrir-me al misteri de la donació sense esperar res a canvi.

m'obro al misteri de fluir, de deixar fer,
d'apreciar totes les coses bones i boniques que passen al meu voltant, i que no hi presto atenció.
de definir el que vull, i amb coratge fer passes fermes cap als meus nous horitzons.

Avui, torno a dir que SÍ.

"Caldrà dir que sí, cada dia. A cada moment, cada passa.
caldrà dir que sí, tot i els dubtes,
fent un nou camí per els qui vénen.

Cada dia caldrà dir que sí,
cada passa caldrà dir que sí, dir que SÍ !"

Com avancen les tecnologies!

Com podem anar-nos preparant per a no adormir-nos?

L'altre dia un amic em féu aquesta pregunta i jo li vaig contestar: "Com tot en la vida... amb exercici".

M'explico: hi ha qui diu que fent 21 vegades una mateixa cosa, de forma rigorosa, sistemàtica, sense saltar-nos ni un sol dia l'execució, s'aconsegueix fer-nos nostre l'objectiu plantejat. Dit d'una altra forma, si vas al gimnàs 21 dies seguit hauràs interioritzat aquest fet de tal manera que no et serà un esforç d'anar el dia 22 i els que segueixen.
El mateix, diuen, que es pot aplicar a les classes d'anglès, a escriure un diari o a qualsevol cosa a la qual us hagueu proposat i que no hagueu tingut la força per seguir fent.

Al cap i a la fi no importa tant la xifra de les 21 vegades seguides, i sí la idea de la constància, de l'esforç tenaç, de no defallir. Per aconseguir interioritzar com a part pròpia del nostre ésser una pràctica, la que sigui, el més important és no pensar tant en com fer-ho... sinó fer-ho !
No es tracta tant de rumiar quines coses faré per ser una persona millor en tal o qual actitud. Diria que molt més que tancar-nos en veure quina estratègia executar per aconseguir un objectiu, del que es tracta és de llençar-nos, fer-ho amb decisió, i no perdre el fil del que ens hem proposat. A més a més, al cap i a la fi, de tant donar voltes al cap acabem sense fer el que volíem i, el que és pitjor, el desànim i la frustració s'apoderen del nostre ésser.

L'objectiu final és que la forma de fer i de ser que ens interessa de viure, brolli amb naturalitat, que sorgeixi de forma innata de la nostra quotidianitat, que sigui una actitud de la nostra vida tan interioritzada, que aparegui sense que fem l'esforç de plantejar-nos que es manifesti.
I això només s'aconsegueix amb una disposició a que sigui possible... però no només intel·lectualment, sinó dia rera dia amb l'aixada, llaurant el camp del nostre ésser.

Com anar-nos preparant? Amb exercici. Pertinaços, constants, amb una sana obstinació.
I com en gaudirem de veure que la nostra suor significarà, no tan sols adonar-nos que hem crescut una miqueta més, sinó que des de la nostra senzillesa podem influir per canviar una miqueta el món.

Vaja, això és el que penso.

Valors i idees per millorar el món

Hi ha una pàgina a internet que s'anuncia així:

Ideas worth spreading. Riveting talks by remarkable people, free to the world.

El sentit del qual podria ser: "Propaguem el valor de les idees: reforçant amb xerrades de persones notables l'alliberament del món". Molt americà.

Es tracta d'un seguit de petites conferències de 20 minuts aproximats de durada en els que gent destacada del món científic, cultural i del pensament és convidada a desenvolupar una idea, un valor, que contribueixi al desenvolupament de la humanitat, al seu "alliberament".

Sempre he admirat les persones capaces de parlar amb fluïdesa i de transmetre el sentit de les seves idees, a voltes més enllà de les paraules concretes que trien amb encert com a missatgeres. Doncs bé, en aquesta pàgina podeu trobar molts bons comunicadors que parlen sobre temes ben diversos amb un mateix denominador comú: aportar una idea per millorar el món. Suggerent, oi?

En trobareu d'increïbles! Jo us en proposo un exemple: es tracta del petit discurs sobre la passió d'Isabel Allende. Dura 18 minuts, és en anglès amb subtítols en castellà, i no té desperdici.

Sempre que disposeu de 20 minuts i busqueu una idea per millorar el món, ja sabeu on trobar-la.

Bon Sant Jordi... amb un poema!

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

.

Rainer Maria Rilke (1875-1926)

És el poema inicial de les Noves versions de Rilke, de Joan Vinyoli.
(Ed. Empúries. Barcelona, 1985. 22 cm. 76 pàg. Edició a cura de Feliu Formosa i Xavier Folch. Col. "Migjorn", 11.)

[Si algú llegeix alemany, trobarà curioses diferències respecte de l’original, que és més repetitiu en les estructures, fet que multiplica encara més la rima:.

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.]

Banca ètica: els estalvis de la gent solidària coherent

O L'HORITZÓ DE LA COHERÈNCIA EN L'ECONOMIA FAMILIAR

Som prou conscients que allò que nosaltres mai no faríem amb els nostres diners, ho fan bancs i caixes amb els nostres estalvis?: finançar indústria militar, promocions immobiliàries quan hi ha tants pisos buits, construir golfs, finançar interessos comercials contraris a la gent dels països en vies de desenvolupament,.... És greu que algú hi inverteixi, però de cap manera no volem ser còmplices d’aquests negocis.

Fa ja cert temps que hi ha una alternativa, la banca ètica, i a Catalunya disposem de diverses iniciatives per triar. Les tres més grans són les següents:

Triodos Bank: banc holandès creat el 1980, que posa l’èmfasi en el respecte mediambiental. Dels bancs ètics que operen a Catalunya, aquest és l’únic que ofereix serveis per a l’operatòria quotidiana (compte corrent, llibretes d’estalvi normals i infantils, domiciliacions, etc.), amb detalls com les targetes de crèdit de plàstic reciclable sense PVC. Això sí, es tracta d’una ètica tan cosmopolita que no veureu escrita ni una paraula en català.

Oikocredit: banc creat el 1975 pel Congrés Mundial d'Esglésies, amb la seu central ubicada també a Holanda. Atorga crèdits a centenars d'organitzacions locals del Tercer Món que normalment no poden accedir a crèdits de la banca tradicional. Dóna suport financer en forma de crèdits convencionals i de microcrèdits. S’hi pot col·laborar com a inversor, com a soci i com a voluntari.

Fiare Catalunya: associació per la promoció d’una banca ètica de la ciutadania. És a dir, de moment és una associació per fomentar la banca ètica, que el 2007 va obrir una oficina a Barcelona com agent de la Banca Popolare Etica. Els socis d’aquesta entitat esdevindran socis fundadors d’una cooperativa europea de crèdit amb criteris ètics, de propera creació (a partir de la fusió de la italiana Banca Popolare Etica i el banc francès Lanef). L’interès d’aquest projecte rau en l’èmfasi en la participació: és a dir, a part de buscar clients (per a préstecs i per a inversions), és fonamental per a l’èxit d’aquesta iniciativa la participació de la ciutadania i la implicació del tercer sector, que guia el projecte. Per tant, els nostres estalvis no només serviran per a finalitats ètiques (criteri comú de tota banca ètica), sinó que els socis promouen un banc del tercer sector al servei del tercer sector, és a dir, un banc que no serveix per oblidar-nos dels diners, sinó per ser conscients de la força que tenim tots els ciutadans amb els nostres petits estalvis.

Mentre vosaltres estalvieu, podeu fomentar grans projectes socials. Trobareu més detalls sobre la banca ètica a FETS-Finançament Ètic i Solidari.

Animeu-vos-hi, sense por.

Escrit del bloc de la comunitat familiar de Vallparadís

.

Oriol, fill de la llum

Escrit en motiu del bateig del nostre tercer fill, l'Oriol

Vocació

Sempre m'he preguntat perquè la gent té fills. També em pregunto perquè ens hem anat embolicant nosaltres, donat la feina que porten, però no acabo de treure'n l'entrellat.

Deu ser que és quelcom vocacional. De més jove jo ja cantava per als nanos, i sempre que podia m'apuntava de campaments i casals de monitor. Però l'avantatge dels casals, gran avantatge!, és que s'acaben a les 7 de la tarda, i tornes els nanos als seus pares. I si n'estàs cansat, l'any següent no t'hi apuntes com a voluntari.

Diuen que també està molt bé ser tiet, però els meus germans no els veig gens posats en el tema de perpetuar el cognom familiar, i els meus cunyats anaven més tard, i per tant de moment hem hagut d'obrir camí nosaltres.

La veritat és que no és fàcil ser pare. La majoria de vosaltres ja ho sabeu. De cop, ets responsable de l'educació i estimulació d'uns marrecs ben emprenyadors, que no entenen del nostre cansament ni les nostres obligacions d'un món adult ben complicat, i que sempre fa tard.

Ens donen satisfaccions, i disgustos (el percentatge depèn de l'època :-P), i sobretot molt de patiment, ja que voldríem que tot els hi anés bé, però sabem que han de caminar per ells mateixos, i els deixem anar de la mà temorosos, i caminem al seu costat esperant que no caiguin gaire, i que quan passi no es facin gaire mal.

Ja som 5 a casa!

El tema de ser família nombrosa també deu ser vocacional. La gent a vegades ens pregunta que perquè ens compliquem la vida, si és que ja teníem “la parelleta”.

Però ara que tenim lOriol aquí, cap dels que avui ens hem reunit per al seu bateig no podríem concebre el món sense ell. És una persona que no existiria.

Donem gràcies per tenir l'Oriol amb nosaltres, fent camí amb nosaltres.

Em podríeu dir: ei! tu ja sabies de què anava, això de tenir nanos...

Si: juguem amb força avantatge, però la veritat és que cada nen té un caràcter totalment diferent dels altres. A més, té la seva gràcia aconseguir estar un adult sol cuidant-los tots tres, incloent dutxes, pijames, sopars, i ben aviat deures de cole!...

però tot flueix, tot va sortint.

I en els moments durs, respiro fons i em recordo a mi mateix que no ho canviaria per res del món, ja que és amb ells on jo escullo estar. Jo ho escullo cada dia.

Oriol, fill de la llum

L'Oriol ha portat molta llum a casa. Paradoxalment, estem més relaxats des que està amb nosaltres.

Els primers mesos de tenir l'Oriol, era divertit parlar amb tothom que ens preguntava per com anava l'atabalament i l'enrenou a casa, pensant que estàvem superats per la situació de família nombrosa (això sobretot t'ho pregunten els que estan superats per el primer).

Els explicàvem que l'Oriol havia portat alegria i serenor a casa. Fins ara ha facilitat molt la feinada que comporta tenir un nadó a casa , amb la seva tranquil·litat i grans dosis de rialles !!! A més, té la delicadesa de dormir-se en moments estratègics, com per exemple a l'hora que faig el sopar i banyo els grans.

Potser serà que els germans tercers noten que ja hi ha prou enrenou a casa, i es solidaritzen amb els pares. Potser és que s'entretenen molt amb l'enrenou de casa, i no tenen tant temps per avorrir-se. Potser és que ens ha tocat la loteria. Qui sap.

Et canvien la vida

I l'Oriol, igual que en Roger i l'Anna, ens han canviat la vida. Són espurnes de Déu , un tros de cel, i han trastocat el nostre món fins a punts insospitats.

Per a ells jo m'he obligat a créixer en coherència, paciència, serenitat, i disponibilitat. Per a ells jo m'he hagut de replantejar molts aspectes de la meva Fe, tots els supòsits socials, la disciplina, i el meu paper com a pare.

Podria dir que m'han impulsat endavant, i que m'han convertit en una persona millor.

Som afortunats!

Donem gràcies d'estar aquí avui amb vosaltres. Us estimem a tots els que esteu aquí avui.

Tenim la gran sort de venir de famílies molt fermes, obertes, actives; recordant també tots els que ja no hi són presents.

Tenim la gran sort de tenir germans i cunyats amb qui compartir molt.

Tenim la gran sort de tenir molts amics que valen el seu pes en or (i que porten unes mones boníssimes als seus fiols :-P).

I tenim la gran sort de tenir, per un temps, uns fills que manifesten l'essència del que volem per al món: alegria, entusiasme, il·lusió, generositat, creativitat, viure en present, Amor, Esperança, Esperança, Esperança.

Ells són la llavor del demà. Ells són la nostra Esperança.

Ho celebrem amb goig i en donem gràcies.

Benvingut, Oriol, a la nostra comunitat.

Cristians de creences, o deixebles de Jesús?

O L'HORITZÓ D'UNA COMUNITAT DE JESÚS AUTÈNTICA

Sovint comencem el camí de la fe per la teulada: en comptes de construir les pròpies conviccions profundes a partir d'una experiència espiritual personal fonda i commovedora, comencem adoptant un seguit de creences i de normes esperant que aquestes siguin les que ens portin a una experiència veritablement transcendent.

Quan la nostra religió tenia unes condicions sociològiques favorables per a viure-la de manera col·lectiva ens vam adonar que la mediocritat espiritual era generalitzada. I aquesta mediocritat deu tenir relació amb la forma doctrinal i moralitzant de presentar la religió, i també amb la forma de convidar el poble cristià a viure exclusivament amb submissió i docilitat.

També actualment l'Església apunta més al coneixement de la doctrina i al respecte de la llei i la normativa que no pas a l'aprofundiment necessari perquè el cristià assoleixi el sentit de la seva vida i faci l'exercici de la seva llibertat, sense els quals no pot aproximar-se veritablement a Jesús i a Déu per la fe. Massa vegades l'autoritat eclesial creu que repetir reiteradament l'ensenyament doctrinal és suficient per a dur a terme la seva missió. Vetlla per la seva seguretat, organització i control perquè se sent amenaçada. Té por, i això fa que no sempre reconegui i valori els cristians que esdevenen veritables deixebles de Jesús, persones madures en la fe que han incomodat l'estructura poc flexible de l'Església.

Si no vol convertir-se en la sal insípida que cal llençar, davant l'evolució de la nostra societat l'Església s'ha de formular una pregunta: vol cristians de creences?, o vol deixebles de Jesús?

La creixent secularització -sota l'acció accelerada del progrés científic i tècnic amb les conseqüències sociològiques i psicològiques que se'n deriven-, fa més difícil la decisió de ser cristià. D'ara endavant viure com a cristià exigeix una profunditat humana que no era necessària abans per considerar-se un practicant correcte. Potser, ara que sociològicament la religió té un paper secundari en la nostra societat, hi ha més possibilitats per a l'autenticitat!

Els cristians estem cridats a una conversió profunda. Ser practicant o incorporar irreflexivament el llenguatge religiós no és el punt de partida, és a dir, que per als cristians es tracta d'esdevenir deixebles com ho van ser aquells que van seguir Jesús. Aquesta conversió ha de modificar totalment la vida religiosa dels cristians i ha d'ajudar a assolir el nivell d'interioritat on la presència de Jesús és nodrida i manifestada constantment pel seu record quan es reuneixen, on sigui, dos o tres en el seu nom. Per això mateix no serà important si les nostres paraules són religioses o no, però sí que hauran de ser alliberadores i salvadores com les paraules de Jesús i les dels primers deixebles.

[Podeu llegir més sobre aquest tipus de plantejament a través de les idees de Marcel Légaut (1900-1990) -el de la foto-, expressades al seu llibre "Itinerari", o amb el text colpidor de Dietrich Bonhoeffer (1906-1945) inclòs en una entrada d'aquest mateix bloc.]

Respecto les teves eleccions

Pensar horitzons de respecte

Algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids. I quan dic “tots”, vull dir tots.

Arribarà un dia que ens sentirem còmodes essent únics en la nostra manera de creure, en la nostra manera de fer, en la nostra manera de ser. Ja no buscarem pertànyer a un grup. Ja no ens caldrà cercar modes o ideologies per sentir-se part de quelcom, acompanyat, segur.

Aquell dia ja no necessitarem negar les creences dels altres per reafirmar les nostres. No necessitarem insultar-les, perseguir-les, negar-les, enriure-nos-en. No necessitarem sentir compassió per ningú.

Aquell dia ja no necessitarem afirmar que el nostre camí és el camí vertader, perquè entendrem que hi ha tants camins com persones, tants missatges divins com parelles d'orelles hi ha hagut en la història del món.

Aquell dia ja no jutjarem ningú, ja no jutjarem cap situació, i considerarem la nostra opinió com a una opinió i no com la veritat. No menysprearem als que es creuïn al nostre pas per el seu aspecte, per el seu actuar, o per tenir una circumstància molt llunyana a la nostra.

Aquell dia respectarem les experiències dels altres, i deixarem que escullin el que vulguin per ells, encara que triïn el sofriment, el mal, o la mort. Cadascú farà la seva elecció, i cadascú tindrà la responsabilitat sobre les seves conseqüències.

Aquell dia entendrem que ningú no és bo ni dolent, ningú és millor ni pitjor, sinó que cadascú fa camí com pot, i que no és important on estàs sinó el camí que avances, i potser ni això. L'important és expressar qui ets, i avançar cap a qui vols ser

Ja sé que encara molt d'això pot ser que et grinyoli. Però jo crec que algun dia entendrem que totes les vides compten, que totes les idees compten, que tots els camins són vàlids.

Bona recerca ;)

Actuar o esperar... la pau?

O L'HORITZÓ DE LA PAU

Un dels temes de fons que més em menja l’olla habitualment és el de l’esperança. En els tallers amb nanos i no nanos, en taules rodones, en converses familiars i allà on sigui que parlem de pau, sempre em trobo persones plenes d’impossibles, de nohiharesafers, d’aixòsquediussónutopies i sóncosesdejoventuts (aquesta fa molta ràbia). No tenen esperança en que la pau sigui possible.

L’esperança és essencial per a no caure en la passivitat. Així que tinc un exemple que m’encanta per a convèncer-los (cosa que, honestament, difícilment consegueixo):

És tracta d’un experiment real, que m’ha explicat un que ho sap d’un que ho ha fet (o sigui, que no ve de cap missatge electrònic ni de cap llegenda urbana). En l’experiment, doncs, tenia 3 fases:

1a fase: van posar uns ratolins en un dipòsit d’aigua de tal manera que no feien peu i no podien agafar-se enlloc. Els ratolins nedaven per tal de no ofegar-se. Van comprovar que al cap d’uns 45 minuts aproximadament deixaven de nadar i s’ofegaven.

2a fase: van fer el mateix experiment, però, en aquesta ocasió, just abans del moment d’ofegar-se, van tirar una branca als ratolins per tal que s’hi agafessin i se salvessin.

3a fase: al cap d’uns dies, tornaven a posar els mateixos ratolins ’salvats’ al dipòsit i tornaven a calcular quan de temps aguantaven nedant. El resultat fou impressionant: 40 hores! 40 hores esperant la branqueta! Perquè sabien que era possible rebre-la, van fer l’esforç màxim sense rendir-se.

Doncs per mi, la pau igual: no puc demostrar pas que sigui possible. Però esperar que ho sigui, m’ajuda a treballar-hi amb més força. O sigui que no es tracta de contraposar actuar i esperar, sino de veure que una cosa va amb l’altra.

Del bloc amic Pausadament, apunts en brut d'educació per la pau...
de Job, el pacient (Toni Viader a la vida real)

Reflexió sobre la guerra i la pau d'un exsoldat de la guerra d'Irac a partir de la seva experiència colpidora, extreta del mateix bloc. Fort.

A més de ser emocionant, toca molts temes de fons: les raons econòmiques de la guerra, els culpables, el racisme i el militarisme en que es sustenta, l’objecció de consciència possible, i molt més.

Penso que estaria molt bé poder fer un exercici que consistís en agafar aquests arguments i adaptar-los a casa nostra. Amb els nostres governs, l’exèrcit espanyol i la seva presència a l’Afganistan. I també, és clar, el nostre paper com a ciutadans que ho permetem.

Algú s’atreveix a fer-ne un vídeo a la catalana?

Què hi fa Déu en una creu?

Segons el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús crucificat sobre el turó del Gòlgota es burlaven d'ell i, rient-se de la seva impotència, li deien: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu!». Jesús no respon la provocació. La seva resposta és un silenci carregat de misteri. Precisament perquè és Fill de Déu romandrà a la creu fins a la seva mort.

Les preguntes són inevitables: Com és possible creure en un Déu crucificat pels homes? Ens adonem del que estem dient? Què hi fa Déu en una creu? Com pot subsistir una religió fundada en una concepció tan absurda de Déu?

Un "Déu crucificat" constitueix una revolució i un escàndol que ens obliga a qüestionar totes les idees que els humans ens fem d'un Déu a qui suposadament coneixem. El Crucificat no té la cara ni els trets que les religions atribueixen a l'Ésser Suprem.

El "Déu crucificat" no és un ésser omnipotent i majestuós, immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó un Déu impotent i humiliat que pateix amb nosaltres el dolor, l'angoixa i fins la mateixa mort. Amb la Creu, o acaba la nostra fe en Déu, o ens obrim a una comprensió nova i sorprenent d'un Déu que, encarnat en el nostre patiment, ens estima de manera increïble.

Davant el Crucificat vam començar a intuir que Déu, en el seu últim misteri, és algú que pateix amb nosaltres. La nostra misèria l'afecta. El nostre patiment l'esquitxa. No hi ha un Déu que viu, per dir-ho així, al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està en tots els Calvaris del nostre món.

Aquest "Déu crucificat" no permet una fe frívola i egoista en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i pretensions. Aquest Déu ens posa mirant cap al sofriment, l'abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. Aquest Déu ens el trobem quan ens acostem al patiment de qualsevol crucificat.

Els cristians seguim donant tota mena de voltes per a no topar-nos amb el "Déu crucificat". Hem après, fins i tot, a aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que tenim davant dels nostres ulls. No obstant això, la manera més autèntica de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra compassió. Sense això, es dilueix la nostra fe en el "Déu crucificat" i s'obre la porta a tota mena de manipulacions. Que el nostre petó al Crucificat ens posi sempre mirant cap aquells qui, a prop o lluny de nosaltres, viuen patint.

Escrit del teòleg José Antonio Pagola (1937)
Lluc 22, 14-23, 56 - Diumenge de Rams (C) - 28 de març de 2010

Cada dia no em canso...

...de pregar.

Cada dia no em canso de donar gràcies a Déu pel que tinc: la vida que se m’ha fet el do de poder viure, la gent que he pogut conèixer, les oportunitats i possibilitats que tinc de créixer com a persona... Cada dia n’hi ha un munt!

Cada dia no em canso de pregar activament pels qui estimo: sobretot per la família, la comunitat, la gent de la feina, els amics... Tanta gent, tantes mirades, tantes carícies, tantes paraules... tantes possibilitats d’estimar i de pregar activament, aquella pregària que es completa en l'acció!... i de fer presents els rostres.

Cada dia no em canso de valorar les petites coses: recercar al llarg del dia els petits rastres de Regne que totes les persones i totes les ocasions deixen... Aquests trocets de Regne són Vida... si els sabem veure!

Cada dia no em canso de reconèixer-me limitat: em sé impotent del Regne... i cal que reconegui les pífies de cada dia per tal de comprendre i créixer.

Cada dia no em canso d'acceptar el silenci i el desert: sovint parlo massa perquè temo el desert i l’aridesa, la contradicció, el rebuig i la humiliació... la petitesa. Cal posar-la en mans del Senyor.

Tot arribarà, si és en el Senyor. Tot el que és amor, fruita.

Pare en evolució

Voldria ser el pare perfecte.
Aprendre a escoltar-te atentament, i saber parlar-te de manera entenedora.
Acceptar els teus sentiments,
i saber callar quan el que esperes és tant sols una orella amiga i no un consell fàcil.
Veure't com un ésser en evolució, no com un nen.
Potenciar sempre la teva independència.
Deixar-te caure i deixar que t'aixequis tu mateix.
No sentir-te “meu”.
No perdre't mai el respecte.

Voldria tenir paciència infinita,
no posar-me a cridar quan tenim pressa, o quan estic cansat.
A vegades em poses tant a prova!
Voldria tenir respostes a les teves inquietuds,
estar atent per dedicar-te temps quan veig que el necessites,
donar-te sempre seguretat amb un somriure còmplice.

Però no sóc perfecte.
I a vegades no puc complir tot el que m'he proposat.
Hi ha dies que el cansament em venç,
o la crispació de les meves pròpies frustracions
Tu saps com buscar-me les pessigolles,
com enfrontar-me amb les meves contradiccions,
com plantar-me cara per aconseguir el que vols.
Tu saps perseguir incansablement els teus desitjos,
i no acceptes deixar res per demà, car el que t'importa és el present.

Jo també sóc pare en evolució.
I em cal demanar-te perdó quan he cridat i no calia,
quan he estat injust amb tu per descuit,
o per complir el cruel horari que el món dels adults imposa.
Provo d'estar molt atent a les meves accions, a les meves reaccions,
a les teves necessitats.
I m'arrapo a aquest moment increïble de la teva descoberta de la vida,
provant de disfrutar a fons el do de compartir amb tu aquest moment únic,
que s'escola tant ràpidament.

A voltes em fa patir veure les meves pròpies reaccions en tu.
Tants anys treballant la meva pròpia timidesa,
la meva vergonya,
la meva dependència de les opinions dels altres,
la meva baixa auto-estima...
ara tu has de tornar a obrir-te camí a través
dels esquemes que has heretat de mi.
Em sento culpable del pes de les meves limitacions que has heretat.

Però no crec pas que sigui un mal pare.
Tant sols és que a vegades fallo.
En ocasions perquè em vull exigir massa,
estar per tot alhora,
donar sempre la talla, donar cap a tot, i això no és possible.

Tu saps que em preocupo de buscar i reflexionar sobre quin ha de ser el meu paper,
i que no et deixo mai anar a dormir sense que vingui a fer-te un petó,
o una abraçada en silenci si el dia ha estat molt dur,
i et transmeti sense paraules que més enllà de tot,
sento un Amor que no podrà mai descriure en paraules,
aquell Amor que només un Pare o una Mare ha tastat.
Llavors et miro els ulls i veig la grandesa de tot el que ets i el que seràs,
i em sento orgullós de compartir-ho,
i accepto el repte d'estar al teu costat i de fer-ho el millor possible.

Tots dos creixem, evolucionem, aprenent un de l'altre.
Agafa'm de la mà, que farem camí plegats.

Quin misteri, fill, el teu pas per la nostra vida!

La construcció de la voluntat

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(tercera part, i última)

En el procés d'acceptar assumir el deure és on es juga l'educació per la llibertat. Primer en el nivell de la construcció de la voluntat per part de l'infant, i després proporcionant-li sistemes d'orientació, és a dir, uns principis ètics bàsics o el que en diem la consciència moral.

Construir la voluntat demana aprendre quatre destreses:

1. Aturar un impuls: És per això que l'infant ha d'aprendre a controlar els seus impulsos, primer sota la gestió dels pares que "aturen" l'infant i, més tard, de manera autònoma.
   
   
2. Deliberar: també és per això que cal ajudar a que els infants trobin les solucions als seus conflictes, segurament en situacions interactives entre l'infant i els pares.
   
   
3. Decidir: una tasca difícil davant la qual cal lluitar contra les pors, un sentiment que dificultat la posada en pràctica d'aquesta destresa.
   
   
4. Suportar l'esforç per dur a terme aquesta decisió: és a dir, mantenir l'esforç sabent ajornar la recompensa. És la resistència, la capacitat per suportar molèsties, etc.
   

I, finalment, la consciència moral, els valors, l'ordre dels principis ètics, és el marc en el qual el futur adult generarà les decisions voluntàries lliures, independents i autònomes. Pot semblar anacrònic parlar d'una "educació moral", però la justícia i la injustícia, el comportament bo i el dolent, són paràmetres essencials per a la construcció interactiva de la societat. Els pares han d'exterioritzar conscientment els propis valors per tal que els fills puguin configurar els seus, i és en aquesta tasca de modelatge indirecte que l'infant pot vertebrar els motius de fons de les decisons que prendrà en el seu futur, com a exercici de la seva llibertat.


Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

El llenguatge del deure

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(segona part, de tres)

Fomentar la independència i autonomia dels fills, aquesta és la finalitat de l'educació dels pares i aquesta, cronològicament, comença mirant de fomentar la seguretat bàsica de l'infant, el qual ha d'anar adquirint confiaça en els seus pares i en el món a través de l'ordre: primer en el son i el menjar, després en la previsibilitat de les reaccions dels cuidadors. Aquesta previsibilitat és essencial i es fomenta a través dels límits, que són viscuts interiorment per l'infant com una mostra d'estima: ha de saber que hi ha comportaments aprovats, i altres, censurats, i en certa manera, les barreres es converteixen en baranes per orientar el creixement. Amb vuit mesos miren a la cara dels pares per captar les seves reaccions.

I amb dos anys és el desig d'autonomia i independència el gran motor de desenvolupament de l'infant: els seus premis són l'aprovació dels pares i la consciència del propi progrés. És en aquest moment que cal començar a introduir un element cabdal en l'educació per a la llibertat: el llenguatge del deure.

L'infant ha de saber que tots tenim deures. La responsabilitat sorgeix de la combinació entre llibertat i deure. Psicològicament parlant és responsable una persona que pot respondre a tres preguntes: què fa?, per què ho fa?, quines conseqüències creu que té el que fa? Moralment parlant, és responsable qui compleix amb els seus deures: un metge responsable, un pare responsable,... Els deures determinen les nostres responsabilitats i, per això, conferir a l'infant algunes responsabilitats significa indicar-li que està obligat a complir-les. A l'hora d'introduir el llenguatge del deure cal raonar-lo sempre, encara que l'infant no sempre pugui entendre aquestes raons.

Decidir assumir el deure serà essencial per fomentar la seva independència i autonomia, la seva capacitat de llibertat.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

Podem canviar i podem triar

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(primera part, de tres)

Ja sento de nou les veus dels pessimistes que bramen que no hi ha res a fer, que les persones som com som, que això no té futur ni solució! En boca de pares i de mestres sentim sovint les categories que ens limiten i no deixen espai al creixement i al canvi.

En la història de la psicologia s'ha parlat molt i molt del dilema entre personalitat rebuda -genètica- i personalitat apresa -de l'entorn-: cadascú és com és?, o és com s'ha fet?, els educadors podem influir veritablement en una personalitat?, és possible el canvi?... i és que tots constatem que els fills d'una mateixa casa són tan diferents havent rebut la mateixa educació!

Els especialistes diuen que tenim una personalitat rebuda, com un motlle personal que conté les cartes amb les que comencem la partida de la vida, que comprèn les funcions cognitives bàsiques, el sexe i el temperament. I amb aquesta base que ens diferencia tant els uns dels altres, l'educació pretén augmentar les seves potencialitats i rebaixar les vulnerabilitats. Així incorporem elements que anem aprenent afegint-los a aquesta base de la nostra personalitat. En diuen la personalitat apresa: els hàbits afectius, cognitius i operatius -també els morals- que esdevenen molt estables i sòlids en la personalitat d'un individu.

Però això no és tot. En l'educació per la llibertat podem també parlar d'una personalitat escollida, que és la manera com una persona concreta, en una situació concreta, s'enfronta i decideix jugar les seves cartes de manera única i original, potser com mai ningú no ho havia fet abans.

Hi ha persones que viuen en un nivell temperamental, unes altres que es deixen portar pel seu caràcter i unes altres que escolliran un mode propi de viure aprofitant les possibilitats que el seu caràcter els ofereix. És evident que admetre aquesta tercera etapa suposa admetre prèviament la possibilitat d'escollir. I això depèn dels recursos de caràcter que cada persona hagi adquirit. El caràcter (l'ethós d'Aristòtil, o la virtus dels romans) és font de llibertat o d'esclavitud, i és per això que és el camp essencial de l'educació.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

Envejo el fill pròdig

Lluc 15,30 (paràbola del fill pròdig)
"-Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu desprès de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
-Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat."

Sempre m'he portat (força) bé. He anat a missa. He sigut bon nen. He pregat per trobar el perdó dins meu, i m'he esforçat per no fallar a ningú. He sigut (crec) compassiu i comprensiu amb els altres. M'he mantingut allunyat dels excessos. En la meva adolescència, mentre els meus companys s'emborratxaven (d'altra banda fent un espectacle força lamentable), jo era abstemi. Mentre algun company esgarriat fumava “petes”, i jo preferit passar-ne. Mentre que el costum era que la virginitat no tenia cap valor, jo vaig respectar totes les meves parelles i vaig casar-me verge.
Però ara, de gran, més que afortunat m'he sentit reprimit, i faltat de tota aquesta experiència.
Mentre que els altres passaven de tot, jo feia el que creia convenient. Ara ells han crescut, i porten la mateixa vida que jo, però jo em sento idiota.
De què ha servit tot això?

I ara em plantejo d'on surt la meva veritat. I com a “meva veritat”, entenc el que em mou a actuar i a comportar-me com ho faig.
Sóc bona persona perquè ho sento així, o perquè m'hi sento obligat?
Vull dir, la meva expressió és autèntica? És lliure?
O potser respon a un personatge, a una imatge de bona persona, a un quedar bé i no defraudar la família, a una por de sortir-me del socialment acceptable, a una necessitat d'aprovació?
Potser és una incapacitat de sortir-me dels vells esquemes? Tant limitat estic per la meva educació i tots els “deures” i obligacions que m'he auto-imposat?
Espero alguna mena de recompensa per ser “bona persona” i escollir el camí de la Pau i l'Amor?


Vaig tenir l'oportunitat de compartir un recés de quaresma amb amics i companys, en els quals vam llegir la paràbola del fill pròdig. És curiós com cada cop que la llegeixo, a la llum de les meves circumstàncies actuals, trobo algun matís nou, i al posar-ho en comú d'altres persones fan la seva interpretació i comparteixen detalls molt bonics que em fan reflexionar força.
No sé si heu tingut l'experiència, com jo, de inicialment identificar-se amb el personatge del fill pròdig. Primer creiem que la paràbola ens parla de quan pequem, i de que Déu ens perdona quan tornem penedits.
Més enllà d'això, quan vaig arribar a aprofundir més en la història, vaig reconèixer que més aviat jo (i molts d'altres :-P) era el fill gran: el fill complidor, el fill que es veu amb “superioritat” respecte els que no compleixen (com els que no creuen o no van a missa). D'alguna manera, creiem que actuem millor, que som més feliços, que tenim més esperança. Però quan veiem que no és així, ens sentim decebuts, fins i tot frustrats.

Recordem la paràbola dels jornalers. Quan arribem al cel (perquè tots hi anirem), serem capaços de deixar que juntament amb nosaltres entrin tots aquells que s'han penedit fa 5 minuts? I si també entressin els que ni tant sols s'han penedit?
Volem creure que això no és possible, però la nostra justícia humana no és la justícia de Déu...

La nostra actuació sorgeix autènticament de la nostra veritat? Un indicador molt clar és la joia: quan ens donem, ho fem amb alegria, o amb obligació?
Actuem des de la llibertat, des de la convicció que fem el que creiem, i no pas el que no és pecat (o no està ben vist)?.
Si és així, no necessitarem una recompensa. No necessitarem un càstig per als que no actuen com nosaltres.

Provo de discernir, amb honestitat, quina és la meva voluntat i fer les coses tal com les sento, no perquè m'hi senti obligat.
Si no, no em serveix de res “complir”, perquè de totes maneres, no estaré amb el Pare.

Pare estimat, ajuda'm a veure el camí de retorn a casa.