dissabte, 27 de març de 2010

Pare en evolució

Voldria ser el pare perfecte.
Aprendre a escoltar-te atentament, i saber parlar-te de manera entenedora.
Acceptar els teus sentiments,
i saber callar quan el que esperes és tant sols una orella amiga i no un consell fàcil.
Veure't com un ésser en evolució, no com un nen.
Potenciar sempre la teva independència.
Deixar-te caure i deixar que t'aixequis tu mateix.
No sentir-te “meu”.
No perdre't mai el respecte.

Voldria tenir paciència infinita,
no posar-me a cridar quan tenim pressa, o quan estic cansat.
A vegades em poses tant a prova!
Voldria tenir respostes a les teves inquietuds,
estar atent per dedicar-te temps quan veig que el necessites,
donar-te sempre seguretat amb un somriure còmplice.

Però no sóc perfecte.
I a vegades no puc complir tot el que m'he proposat.
Hi ha dies que el cansament em venç,
o la crispació de les meves pròpies frustracions
Tu saps com buscar-me les pessigolles,
com enfrontar-me amb les meves contradiccions,
com plantar-me cara per aconseguir el que vols.
Tu saps perseguir incansablement els teus desitjos,
i no acceptes deixar res per demà, car el que t'importa és el present.

Jo també sóc pare en evolució.
I em cal demanar-te perdó quan he cridat i no calia,
quan he estat injust amb tu per descuit,
o per complir el cruel horari que el món dels adults imposa.
Provo d'estar molt atent a les meves accions, a les meves reaccions,
a les teves necessitats.
I m'arrapo a aquest moment increïble de la teva descoberta de la vida,
provant de disfrutar a fons el do de compartir amb tu aquest moment únic,
que s'escola tant ràpidament.

A voltes em fa patir veure les meves pròpies reaccions en tu.
Tants anys treballant la meva pròpia timidesa,
la meva vergonya,
la meva dependència de les opinions dels altres,
la meva baixa auto-estima...
ara tu has de tornar a obrir-te camí a través
dels esquemes que has heretat de mi.
Em sento culpable del pes de les meves limitacions que has heretat.

Però no crec pas que sigui un mal pare.
Tant sols és que a vegades fallo.
En ocasions perquè em vull exigir massa,
estar per tot alhora,
donar sempre la talla, donar cap a tot, i això no és possible.

Tu saps que em preocupo de buscar i reflexionar sobre quin ha de ser el meu paper,
i que no et deixo mai anar a dormir sense que vingui a fer-te un petó,
o una abraçada en silenci si el dia ha estat molt dur,
i et transmeti sense paraules que més enllà de tot,
sento un Amor que no podrà mai descriure en paraules,
aquell Amor que només un Pare o una Mare ha tastat.
Llavors et miro els ulls i veig la grandesa de tot el que ets i el que seràs,
i em sento orgullós de compartir-ho,
i accepto el repte d'estar al teu costat i de fer-ho el millor possible.

Tots dos creixem, evolucionem, aprenent un de l'altre.
Agafa'm de la mà, que farem camí plegats.

Quin misteri, fill, el teu pas per la nostra vida!