L'octubre passat Haydée Mercedes Sosa (1935-2009) ens va deixar. I ho va fer deixant-nos un rastre d'autenticitat a voltes invisible a través de la seva veu i de les seves interpretacions. Va iniciar el Movimiento del Nuevo Cancionero que tanta vitalitat, i tant compromís polític!, va tenir a l'Amèrica llatina. Per això la van anomenar La Voz de América. Va viure sempre en clau de compomís, per això es referia a ella mateixa no com a cantant sinó com a cantora: amb paraules de Facundo Cabral, "cantante es el que puede y cantor el que debe". Sovint recordo la lletra d'aquesta cançó que us adjunto en aquest vídeo ple d'una identificació popular que posa la pell de gallina.
Tot canvia. I em pregunto si som vulnerables als canvis, si els comprenem, si els acceptem. Ben sovint arribem a conclusions que ens ajuden a viure, a posar ordre i donar sentit, però fins i tot ja en aquell mateix moment tot segueix evolucionant. Els nostres fills fonamentaran la seva vida en noves coses ara impensables per a nosaltres.
En paraules de Gandhi, podem "ser el canvi que voldríem veure"? El més important del camí no és el canvi que s'esdevé de les circumstàncies, sinó el nostre propi canvi. Només acceptar canviar permet saber-se feliç. Saber-se feliç amb la pròpia vida no és una emoció transitòria que es modifica amb la distància que imposa el pas del temps, sinó que és quan t'adones i valores que estàs viu essent conscient de tot el risc que això suposa i, alhora, de tota la sort que això suposa.
Per cert, al vídeo, entre estrofes, la Mercedes va dient "¡ya cayó, ya cayó!"... es refereix a un des darrers dictadors de l'Amèrica del sud.
Una veritable alenada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada