Voler proposar l’austeritat com a valor necessari per a l’inici del tercer mil.lenni és, possiblement, massa atrevit si no s’acompanya d’alguna explicació aclaridora. Venint del segle en què hem assolit els més alts nivells de benestar i de comoditat, per força es necessita més que una justificació de qui proposi un contracorrent que qüestioni aquesta victòria social del materialisme.
Potser ja coneixem aquella paràbola moderna del milionari que va proposar a un pescador senzill una dinàmica de treball i de producció que el portaria a ser ric i, segons ell, a ser feliç. La resposta del pescador, dient que ja n’era, de feliç sense aquella aferrissada dinàmica capitalista, ens permet començar tot desemmascarant el fals contingut que s’atribueix a l’austeritat.
No només el discurs oficial sinó també el discurs subconscient de les veus neoliberals, necessiten plantejar una falsa discussió entre la pobresa i la riquesa. Aquesta discussió afirma la necessitat de fugir de la pobresa, costi el que costi, perquè atempta contra la mateixa dignitat humana ja que és perjudicial i autodestructiva per a la persona. Evidentment, des de l’esquema materialista, la fugida de qualsevol forma de pobresa esdevé una superstició que domina el discurs i la retòrica dels poders socials, i queda reflectida en la mentalitat de la dona i de l’home occidentals, la qual és bombardejada constantment per esquemes, missatges, eslògans, plans de futur, imatges ideals de la felicitat fàcil, publicitat, propaganda,… on la vida és més profitosa i exitosa com menys pobre s’és. I així, des d’aquesta perspectiva, qui esdevé ric, amb possessions suficients per a viure feliç, segur i còmode, pot dir que ha aconseguit l’èxit en el seu particular recorregut per aquest món. Per altra banda, qui esdevé pobre no ha fet res més que fracassar, i la seva existència és només un assaig frustrat de la vida humana. Estem empesos a triomfar a nivell dels béns materials.
Tant com l’estigma negatiu que proporcionen certes malalties a les persones que les pateixen, per als occidentals la pobresa és la malaltia per excel.lència. Per això els pobres no pertanyen al mateix món dels rics. Els recursos lingüístics de la retòrica d’Occident prou s’encarreguen d’expressar-ho sorprenentment i gràfica en parlar d’un Tercer Món, per referir-se als pobres dels altres continents, i d’un Quart Món, per referir-se als pobres de la mateixa nació o ciutat, ben diferents del Primer Món. Així els pobres acaben essent uns fracassats.
Certament, des de la perspectiva materialista és impossible proposar l’austeritat i la pobresa com a valor per aquest final de mil.lenni, així com tampoc no pot entendre’s la dignitat dels pobres ni del qui viu volgudament amb austeritat.
Desfer aquesta discussió interessada ens demana una distinció important entre el que els tècnics anomenen pobresa absoluta, és a dir, el desposseïment obligat i extrem de les possessions materials que permeten ja no només viure sinó sobreviure, i la pobresa lliurement acceptada per als qui moderen les seves apetències naturals a favor d’una llibertat compartida a través de la senzillesa i de la privació de béns propis. Aquesta segona pobresa, la que nosaltres anomenem austeritat, és de fet una contracultura que pot ajudar-nos a retrobar la qualitat humana que la dinàmica materialista ha fet perdre. Com aquell acudit de la Mafalda en què després d’ensenyar el cotxe nou de la família als seus amics, un petit i rònec dos cavalls, ella diu: Bé, és l’únic cotxe en què l’important segueix essent el passatger!
I, tan tranquils com estàvem, a què ve aquest clam en favor de l’austeritat?
El nostre planeta no té recursos suficients per donar a cada persona del planeta la mateixa quantitat de coses que absorvim els rics. És a dir, nosaltres som rics perquè uns altres no ho són. O dit amb més contundència: volent viure al mateix ritme que ara vivim nosaltres, condemnem bona part de la humanitat a la pobresa. I en aquesta consciència global en què cada poble i país del món reclamarà la possibilitat de créixer i desenvolupar-se al nivell al que nosaltres vivim, ens tocarà, de gust o per força, ser més austers.
Ja sé que els tècnics diuen que amb una mica més de temps portarem el benestar a tot el món. O sigui que el que diuen en el fons és que els pobres poden esperar.
En tot cas, mireu casa vostra i valoreu tot allò que teniu acumulat i que us sobra; mireu com consumiu, i què consumiu; mireu quins criteris poc reflexionats feu servir per a les despeses; mireu què us sembla falsament imprescidible; mireu... i, alhora, penseu on poseu la vostra felicitat (sí, sí, aquella que no pot esperar!)... i penseu que, de gust i sinó per força, haurem de ser feliços vivint amb més austeritat.
I si ens ho proposéssim?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada