L'important és participar

l'equip petit from el cangrejo on Vimeo.

El futbol mou milions i, segurament, moltes i·lusions. Un negoci emmascarat. Una burla!

Però hem oblidat que és un joc. On l'important és participar. Aquest vídeo ens ho recorda d'una manera entranyable.

Manifestació indignada del 19 de juny

Continuen passant coses que mereixen ser explicades. Us envio una crònica d'ambient de la manifestació de diumenge.

Aquest no sé si me'l publicaran. La meva impressió després d'haver vist la manifestació és que la televisió no explica la veritat i que poca premsa l'està explicant. Per entendre què està passant l'únic realment útil és anar al carrer a veure què hi passa.

Una abraçada

Josep-Francesc Delgado

Manifestació del 19 de juny a Barcelona,

crònica d'un ambient i descripció d’unes pancartes.

En tornar cap a casa la nit del diumenge 19 de maig i sentir per la ràdio que fonts policials valoraven l’assistència a la manifestació en unes 50.000 persones em vaig posar a riure. La manifestació del dia 19 de juny del 2011 ocupava des del Pla de Palau a tocar de l’estació de França fins a la cruïlla de Passeig de Gràcia amb Gran Via passant per Via Laietana i Plaça de Catalunya. És un espai semblant al de fa un any en superfície, ben ple de gent però menys atapeïda que a la manifestació de fa onze mesos. Entre la de la retallada de l’estatut i aquesta calculo que la relació és de quatre o tres per un. De la de fa un any se’n va arribar a dir que hi havia hagut un milió i mig de persones. Sigui com sigui la manifestació d’aquest mes de juny va ser una manifestació de les grosses. qualificar-la de “col·lectiu dels indignats” és erroni o maliciós perquè abastava amplis sectors de la societat.

La gent tampoc no era la mateixa. La manifestació del 2010 era molt intergeneracional, hi cridava l’atenció la quantitat de gent gran, va començar contra la retallada de l’estatut i s’hi va imposar clarament l’eslògan “independència”. La d’enguany era massivament juvenil. La de fa un any tenia un cert suport polític i mediàtic des de Catalunya. El silenci televisiu sobre la convocatòria per un cantó, i la insistència en els càstigs exemplars per les vexacions als diputats de fa uns dies explicaven algunes de les pancartes d’aquest diumenge: nous n’avons pas peur ( no tenim por, petita pancarta d’unes noies magrebines ). Hi havia molta referència a la por, por a la repressió i això no és bo perquè els qui deien que tenien por no treien pas les ungles, eren persones que es manifestaven pacíficament.

La bibliotecària de Can Butjosa de Parets del Vallès em va ensenyar ja fa anys que podia aplaudir silenciosament a l’acabament de l’explicació d’un conte aixecant els braços i obrint les mans. Aquests joves manifesten acord de la mateixa manera. Pertanyen a una generació que no mira gaire la televisió; quan eren petits els van ensenyar aquesta manera d’aplaudir a les biblioteques públiques. Una generació així no es construeix en quatre dies, i les seves reivindicacions tampoc no duraran quatre dies. Com pot haver-hi qui els considera quatre arreplegats?

Algú va tenir la bona pensada de situar els mossos d’esquadra pels voltants i l’interior de la Ciutadella, lluny dels manifestants. L’organització de la manifestació també va tenir la bona pensada de posar més servei d’ordre. Els manifestants van respectar la guàrdia urbana en tot moment, així que la policia municipal va gestionar eficaçment el trànsit. No vaig veure violents aquest diumenge passat, cap entre centenars de milers de persones, el que vaig veure fou molta gent jove que sortia per primera vegada tipa de no trobar feina i tenir preparació per treballar. I un to festiu, participatiu i imaginatiu que no veia des del maig del 68. N’hi havia que anaven amb nassos de pallasso, alguns amb la màscara del film V de Vendetta...

No traduiré les pancartes perquè s’ha parlat força d’un cert monolinguïsme castellà entre els manifestants i voldria que el lector jutgés per ell mateix. Els crits més corejats pel jovent que es manifestava foren “No nos representan”, “No nos mires, únete” (adreçat als mossos d’esquadra davant del Parlament) i “Felip Puig, dimissió”. Les pancartes més sovintejades feien referència a les retallades de sanitat i educació (gairebé totes en català) i proposaven retallar polítics, sous de polítics, suprimir el senat espanyol, i reduir l’exèrcit per no afectar educació i sanitat. Els bancs i els mitjans de comunicació també sortien malparats, els primers apareixien com a lladres “No és una crisi, és un robatori” i els segons, doncs: “Televisió, manipulació”... Hi havia molt poques banderes catalanes i poquíssimes d’espanyoles, les espanyoles que hi havia eren totes republicanes, algunes pancartes que qüestionaven la monarquia reblaven aquest caràcter republicà que també era espontani.

Hi havia pintades molt ocurrents o imaginatives, amb una imaginació que recordava el maig del 68: “Calma, tenim pacifistes infiltrats entre els mossos d’esquadra”, “Millet, president”, “Senyor Artur Mas, vostè té un helicòpter i jo només tinc la RENFE”, “Para ellos no somos nadie, sólo dinero” (el manifestant duia un mallot gris que també li cobria la cara per remarcar que era ningú), “€rror”, “Esclavos del pacto del euro”... També hi havia pintades referents a les hipoteques. Molta pancarta espontània era feta amb cartró a casa i duta a la manifestació. No era, de forma ben clara, una manifestació de sindicats ni de partits, sinó de ciutadans individuals. Com que hi havia una certa por a anar-hi l’afluència de gent adquiria més relleu..

Va haver-hi algun moment de nerviosisme: quan els manifestants van passar per l’antiga seu de la policia nacional de Via Laietana (actualment dels mossos d’esuqadra) on el servei d’ordre dels manifestants era present i també a prop del Parlament de Catalunya, on sí que hi havia un desplegament espectacular de mossos amb passamuntanyes posat. La meva impressió és que, si a la manifestació del juliol del 2010 sortia al carrer un poble que se sentia retallat pel govern espanyol en la seva autonomia, a la del 2011 treia el cap una abstenció llargament callada i un jovent que ha patit també calladament fins ara la seva marginació laboral. No m’estranya que el jovent hagi sortit al carrer a reivindicar-se. El que em sorprèn és que hagi tingut tanta paciència abans de fer-ho. Després de tantes queixes dels més grans durant tants anys dient que el jovent no es mobilitza, ara no és una errada condemnar que es comprometin?

Sap greu aquesta visió negativa d’una policia nacional que fa tan poc que hem recuperat amb tant d’esforç. Però el respecte a la guàrdia urbana i l’animadversió pels mossos ens ha de fer pensar... En democràcia el respecte es guanya exclusivament a partir de l’encert de les accions i la carta de naturalesa no serveix a perpetuïtat.

És veritat que els parlamentaris representen el 50% de la ciutadania que vota i els han triat. També és veritat que tanta abstenció crida la classe política a la reflexió humil i constructiva més que no pas a l’abrandament. El nostre problema de legitimitats no ha de servir per justificar cap violència verbal ni física. Però també exigeix una democràcia més sufragista per recuperar-la. El cansament de tanta corrupció en forma d’escàndols repetits no és precisament una bona carta de presentació davant dels votants, no se soluciona amb una bona campanya electoral, perquè la saturació pot més i aquesta saturació és el que treia cap a la manifestació. Es demanava més consulta directa i més participació activa del ciutadà: “Qué pasivo estás después de votar”.

Aquest diumenge se sentien unes veus que no s’havien sentit fins ara i demanaven una “Democràcia real, ja/ya”. Aquests joves que vaig veure a la manifestació no són pas antisistema, més aviat defensen plantejaments socialdemòcrates tradicionals i algunes idees noves en un context en el qual els vells partits socialdemòcrates i demòcratacristians opten per solucions clarament liberals en matèria laboral i econòmica. Els plantejaments dels manifestants no pretenien pas canviar el sistema sinó més aviat mantenir-lo i millorar-lo, una diferència clara amb el 68. Si en les formes de comunicació aquests joves són moderníssims en els plantejaments econòmics són més aviat tradicionals si entenem l’estat del benestar com una tradició i l’actitud de conservar-lo com la defensa d’aquesta tradició. Pensar o fer pensar que uns quants maltractadors representen tota una generació que es manifesta pacíficament i canta “L’estaca” de Lluís Llach no ens durà a cap bon port, perquè no s’ajusta a la realitat. Ja la van cantar dimecres 15 de juliol a la tarda a la plaça Sant Jaume. La diferència és que fa quaranta anys es cantava contra Franco i ara a la plaça Sant Jaume perquè consideren que aquesta democràcia és insuficient. La cançó diria que és la mateixa, el context no. Els qui ara la senten des del poder segurament l’havien cantada de joves i ara els la canten i els toca sentir-la... Canvi de cicle i de papers.

Ja entenc que un diputat ha de ser respectat d’una manera curosa perquè ens representa. És clar que sí. Però un arbre no ens ha d’impedir de veure el bosc. Criminalitzar un corrent massiu d’opinió per uns quants violents pot ser, vistes les coses, un error polític de conseqüències desastroses, perquè vol dir tancar ulls i orelles a clams populars que demanen més control democràtic i això és bo. No criminalitzem pas el futbol per les seves manifestacions i en té molts més, de violents; tampoc no li hem demanat ni un servei d’ordre propi com en el cas dels indignats, més aviat ens en dolem i pensem que la majoria d’afeccionats són bona gent, fins i tot quan hi ha allaus al camp amb morts, una cosa que ha passat més d’una vegada. Doncs amb això és el mateix.

Crida poderosament l’atenció que successius governs no hagin abordat eficaçment la inseguretat ciutadana al carrer o la violència a les escoles i ara reaccionin amb tanta contundència quan els problema treu el cap prop del Parlament i peta. Aquest problema no és pas d’ara, ve de lluny, convé no barrejar les coses. Els mestres sabem que cal acostumar-se a fer: els deures. Qui és el qui no ha fet els deures?

Tot plegat recorda una mica allò del pastor que posa el poble en peu tres cops perquè ve el llop i no ve realment fins a la tercera, quan el poble ja no fa cas al pastor bromista i el llop se li menja les ovelles. Aquí ha anat a l’inrevés i el llop ja havia tret el cap uns quants cops, però el pastor feia l’orni, fins que li ha clavat la queixalada a ell. Mentrestant el poble cridava que el llop ja havia vingut unes quantes vegades en forma de bancs que es cruspien diners públics sense obrir crèdit a les empreses i després ha tret el cap en forma de degradació econòmica i social accelerada que les retallades encara acceleren més... I la gent s’ha cansat d’avisar un pastor que mirava cap a una altra banda. Ara li exigeixen que es captingui. Ens hem de tapar les orelles quan algú pateix i crida? Una de les pancartes més sovintejades era: “No hay suficiente pan para tanto chorizo”. La pancarta em va recordar una frase d’un gran poeta del romanticisme i l’idealisme alemany: “no hi ha res que tingui més força en aquest món que una idea a la qual li ha arribat la seva hora”. Aquesta frase no era a cap pancarta de la manifestació, la dic jo, però la manifestació la recordava, tota aquella gent sense poder me la recordava poderosament.

Josep-Francesc Delgado

Sobre el seguiment de Jesús i les primeres comunions

DE LA PRIMERA CARTA DE SANT PAU ALS CREIENTS EN EL CORTEINGLÈS

Cuando os reunís para las primeras comuniones, eso ya no es celebrar la Cena del Señor. Porque una gran cadena comercial que encabeza tanto las listas de grandes beneficios como las de salarios y condiciones laborales injustas acaba de publicar un espectacular folleto en papel cuché, de 22 páginas, donde anuncia trajes para la primera comunión, entre 400 y 1.000 euros, con descripciones como: “vestido de fantasía, de seda, de organza, cuerpo bordado con torera, falda de gasa con vuelo”… para niñas y niños, rubitas ellas en su mayoría. También vestidos para niñas invitadas, cadenas y pulseras de oro, relojes Swatch o Viceroy, zapatos, libros de recuerdo, servicio de imprenta para invitaciones…

Y finalmente “la gran idea”: listas de primera comunión, paralelas a las listas de boda (”porque te aseguras de recibir justo lo que más te gusta”). En ellas hay desde joyeros y pulseras, hasta sillas giratorias, bicicletas, juguetes electrónicos… ¡incluso biblias!.. De modo que, entre eso y el inevitable convite igualmente fatuo, apenas habrá auténtica primera comunión que no supere el medio millón de las antiguas pesetas. Demasiado dinero para recibir al Dios de los pobres. Tanto que algunas familias han retrasado la primera comunión de sus niños por la crisis económica.

¿Es que no tenéis otros días del año para todas esas fatuidades? ¿O es que despreciáis a la Iglesia de Dios y avergonzáis a los que no tienen? La verdad es que en esto no puedo alabaros. Porque yo mismo recibí del Señor lo que ya os he transmitido: que el Señor Jesús, en la hora más negra de su vida, cuando iba a ser entregado por uno de los suyos y condenado a muerte por los sacerdotes, se sentó a la mesa a cenar con sus discípulos y, en aquella cena, tomó el pan, símbolo de la necesidad humana, lo partió y se lo pasó diciendo que aquel pan compartido era su persona entregada por nosotros. También tomó una copa de vino, símbolo de la alegría humana y se la pasó diciendo que aquel vino era su sangre (sede de la vida para los judíos) con la que Dios sellaba una alianza nueva e irrompible con el género humano. Y añadió que repitiéramos esos gestos como memorial suyo: de modo que cada vez que celebráis la comunión estáis anunciando esa vida de Jesús entregada hasta la muerte por solidaridad con nosotros. Por eso debemos examinarnos seriamente, porque quien come el cuerpo del Señor sin discernimiento se traga su propia condena… (cf. 1 ª Cor 11, 20sss)

¿No habéis oído el ejemplo de vuestros hermanos filipenses que han decidido celebrar la primera comunión de sus hijos del modo más sobrio posible, sin trajes ni alharacas, para dar todo el importe que eso hubiera supuesto a los niños de Haití? ¿No sabéis todavía que en ese mundo que habéis montado mueren cada hora mil niños menores de cinco años, por desnutrición o enfermedad (lo que hace unos once millones de niños al año)? ¿Creéis que el Señor entregó su persona y su vida (su cuerpo y su sangre) para que haya esas diferencias entre vosotros? ¿Es así como queréis preparar la Jornada Mundial de la Juventud? ¿No sabéis que, además, esa forma de primera comunión, se convierte para la gran mayoría de los niños en su última comunión?

Por eso quiero recordaros palabras de los antiguos profetas: “Detesto vuestras primeras comuniones – dice el Señor-,estoy harto de vestidos de seda, se me han vuelto una carga vuestras diademas y pulseras; aprended a practicar la justicia, enderezad a los oprimidos, proteged a los que no pueden valerse… Porque esta es la primera comunión que yo quiero: aprende a partir tu pan con el hambriento, a hospedar a los sin techo, a vestir al desnudo y a no cerrarte a los que son tu propia carne… Entonces irradiará tu luz como una aurora y tus oscuridades interiores se volverán mediodía” (cf. Isaías 1 y 58). “Y no os contentéis con decir: vamos a la iglesia, vamos a la iglesia… ¿creéis que la casa del Señor es una pasarela de modelos?” (cf. Jeremías 7). ¿No sabéis que el rico sólo puede traer a la iglesia su humillación porque Dios eligió a los pobres como ricos en el mundo de la fe y herederos del reino de Dios? ¿No son acaso los ricos los que nos zarandean y luego nos llevan a los tribunales, y afrentan el hermoso nombre de cristianos? (carta de Santiago 1,10; 2, 5ss)…

Hace años, y por estas razones aquí expuestas, el mes de mayo ya fue calificado como “el mes de los sacrilegios”. Por favor, no me ofendáis de esa manera, dice el Señor.

José Ignacio González-Faus, s.j.
La Vanguardia - 23 de maig de 2011

De la @ a la #: reflexió sobre la indignació

Tal vez la caída del muro de Berlín en 1989 y la desaparición del bloque comunista hizo teorizar a alguno sobre el fin de la historia. Al eliminarse el conflicto, por la desaparición de un extremo, el otro quedaba triunfador y sin oposición alguna. La historia de lucha y enfrentamiento había acabado, y no quedaba otra cosa que administrar la victoria, sin ningún impedimento. Los Estados, las políticas públicas, la regulación laboral y fiscal se vieron atacadas, porque había triunfado el neoliberalismo. En 1992 aparece un movimiento que sorprende: Chiapas en México y con él la esperanza de que el grito de los desposeídos había retornado; se volvía a creer que efectivamente la historia no había acabado. Seguía habiendo disfunciones que generaba el propio sistema. El movimiento antiglobalización en Seatle (Estados Unidos), el movimiento del 0’7, de la Deuda Externa, el foro social de Río, ponen de manifiesto la tremenda desigualdad mundial y marcan también grandes hitos de referencia, señalando que no estábamos en el mejor de los mundos.

Estos movimientos utilizan las herramientas y son producto del propio sistema. No hubieran sido posibles sin internet y el correo electrónico, que conecta a miles de personas a lo largo de todo el mundo. Las herramientas que hicieron posible la globalización, dan la posibilidad de que surjan movimientos globales. Por eso cuando se habla de antisistema, no es tal cosa. Es un modo de posicionarse en el sistema. O dicho de otro modo, el sistema genera necesariamente su oposición.

El avance de la tecnología, producto del sistema, posibilita poner en acción ideas nuevas, que no sería posible llevarlas a cabo sin los medios necesarios para su realización. Las ideas pueden estar, el estado de ánimo también, pero si no existen los medios necesarios para ponerlo en acción no pasan de ser unos meros sueños. Por ejemplo, la aparición de la imprenta propició un cambio que culmina en la Revolución Francesa.

La movilización del 15M tiene también unas ideas, un estado de ánimo y una voluntad de cambiar las cosas. Y tiene también unas herramientas que han hecho posible que todo eso se ponga en acción. Gracias a las nuevas tecnologías se ha podido pensar de otro modo; se ha podido idear, por ejemplo, que el modo de decidir y consultar las propuestas puede ser inmediato; y también ha permitido sentir que se está interconectado, una especie de conexión de especie humana como totalidad. Vamos a destacar unas características de estas movilizaciones.

· Probablamente es la primera movilización que no va contra nada como elemento identificativo. Las anteriores iban o contra el capital, el burgués, el empresario, el varón… Los innumerables papeles, murales y otros escritos variopintos que se pueden leer en cualquier esquina de la Plaza de Sol o en cualquier plaza de pueblos o ciudades no llaman a la revolución, ni a tomar el palacio de invierno. Se pide que se hagan mejor las cosas: la política, las finanzas, que se sea responsable en los asuntos públicos. Se pide que se cuente más con las personas a la hora de organizar la vida colectiva, pero no tratan de guillotinar a nadie ni de voltear la situación. Se han tomado las plazas, no el palacio; el espacio ciudadano, no el del poder político o financiero; y se han tomado sin violencia: aposentándose en el territorio público. Tomando lo que es de todos: La calle y la plaza.

· La pregunta que inquieta a los “grandes observadores de la realidad” es ¿quién lo dirige? Y la respuesta es “nosotros”. No aparece ni persona ni organización que sea portavoz único, que sea el único interlocutor, el único informante. Es una voz plural, anónima. Es asambleario, que no se sabe muy bien qué es eso, pero las decisiones se toman y funciona y cada uno está responsabilizado de su parcela. Aquello de la vanguardia obrera que debía conducir a la masa ignorante, ha quedado olvidado y bien olvidado, porque es una nueva concepción de la tarea política y de la movilización: No hay que ir al paso del más fuerte; hay que ir todos acompasados, que no quiere decir uniformados.

· Otro elemento a tener en cuenta, y que saca de quicio a analistas y tertulianos varios, es que no se sabe poner nombre a esta movilización. Se preguntan ¿qué es esto? Y como la respuesta no está clara, porque ha surgido sin concepto y sin ninguna preocupación por encontrarlo, genera inseguridad. Desde la perplejidad de los que lo observan se hacen malabarismos, porque quieren reducir a un concepto una realidad tan plural y variopinta: Los más “tdts” los llaman antisistema, o perro-flautas. Otros los ignoran. Y otros, acaso desde la añoranza, los dan nombres caducos, de los que servían para sus tiempos de juventud.

· El movimiento 15M no utiliza los Medios de comunicación para hacerse oír; al contrario, se alejan de ellos, porque consideran que la información se da sesgada, que una vez puesta en la tele o radio o periódico, no refleja la realidad de lo que está pasando, sino que necesariamente es una información interesada. Probablemente, y es una muestra más de lucidez, es la primera vez que una “movida” de este estilo –o de cualquier otro- no utilice los Medios de comunicación para extender sus mensajes. Han desmentido aquello de “si no sale en la tele no existe”. No los necesitan, porque la comunicación es inmediata. No necesitan a nadie para hacer llegar sus mensajes. Lo hacen con la inmediatez de la luz. Ellos mismos son los propios periodistas y reporteros.

· La aparición de Facebook y twitter es el hecho que ha posibilitado la convocatoria y la continuidad de estas movilizaciones. Son herramientas que, unidas al dominio del inglés hablado y escrito, posibilitan estar informados en tiempo real de lo que ocurre en la Puerta del Sol, en la Plaza de Cataluña, en Egipto o Islandia. Y además se puede ver, porque se pueden enviar vídeos y fotografías. De ese modo el intercambio es directo; no necesitan al “medio” de comunicación, que esta mediado por el periodista y, además por el grupo editorial que lo sustenta. En consecuencia, los periodistas y las empresas de comunicación se han de resituar en esta nueva cultura de la inmediatez de la información.

· Otro tanto pasa con “los políticos”. Son otros “mediadores” que hay que poner en su lugar. No pueden ser los que hacen y deshacen. Se reclama una democracia real, y no el resultado de una acción de personas que se han convertido en una especie de casta, alejada de los problemas reales y sometidos a intereses financieros, empresariales, que en muchos casos degeneran en corrupción. La vida social se puede organizar de otra manera; hay posibilidades reales de participar más activamente en la vida colectiva. Y además las acampadas muestran muy a las claras, que si les dejan se puede organizar una acampada como se organiza una ciudad. O al revés.

· Las herramientas nuevas han dejado al e-mail fuera de juego. ¡Es lento! Con el correo electrónico no se hubiera podido organizar ni sostener las acampadas. Ni que decir tiene, que hubiera sido imposible de toda imposibilidad hacerlo con la convocatoria de octavillas y pasquines. Hoy a través de twitter se convoca inmediatamente y se puede tomar una decisión colectiva alejados en el espacio. Por eso la misma evolución de los recursos hacen que también evolucione la manera de percibir la realidad y el modo de actuar personal y colectivamente.

· Ha habido muchos comentarios de que los aparatos electrónicos y el uso de internet y todo lo que lleva consigo creaba un tipo de persona aislada, casi autista, metida en su mundo, sin interactuar con sus semejantes. El 15M ha desmentido este juicio. Al contrario, estas herramientas han creado una manera nueva de percibir el mundo: interconectado, plural, variopinto. Y ha generado también la necesaria tolerancia y aceptación, de un modo muy natural, del diferente. Ha posibilitado una conciencia de que todos corremos la misma suerte, y todo desde una convicción profunda de que las cosas se resuelven desde el diálogo y la negociación. No hay conflictos que destacar en las plazas acampadas, a no ser por la intervención de la policía. No hay censura ni enfrentamientos dignos de reseñar originados en la diferencias de opinión.

· En conclusión, las movilizaciones son propias de este tiempo, porque requieren también una persona que sea capaz de enterarse de lo que se dice con la velocidad que aparecen los mensajes en el twitter. Se requiere un tipo de persona propia de este tiempo con una capacidad de dispersión muy grande, que sea capaz de atender a varias cosas a la vez y enterarse. La anterior generación está educada en la galaxia Gutenberg y necesita papeles y párrafos densos para poder pensar. Esta generación, en cambio, es intuitiva y reacciona a la inmediatez, lo que no quiere decir irreflexivamente. Cualquiera que entrara en la Plaza del Sol, tendría la impresión de entrar en un caos, y sin embargo, para los acampados era su modo de estar, y sabían lo que había que hacer, y había organización y talleres y grupos de trabajo y servicio de orden (que se llamaba comisión de respeto) y todo ello sin grandes programas elaborados.

No sé dónde llegarán las movilizaciones, y casi da igual, pero sí hay algo claro: es propio, específico de esta época, de esta sociedad y de este ser humano. La historia no se ha acabado: la seguimos haciendo…

Hilario Ibáñez, fiosof i teòleg

Lip-Dub contra les retallades!

LIP DUB from Escola La Roda on Vimeo.

El Lip-Dub de l'escola dels fills... Quanta alegria! (Malgrat les retallades!)

No menyspreeu els indignats

Fa uns dies vaig prendre gust de llegir un article del professor de l’URL Josep M. Carbonell sobre la figura de Joan Maragall, exponent d’una manera de ser catòlic que Carbonell reivindica com a referent per als temps actuals. Carbonell cita diversos escrits de Maragall, i en destaca La Iglésia cremada, un article de 1909 en què el poeta reflexiona sobre els fets de la Setmana Tràgica. Les cites i comentaris que en fa, em van empènyer a llegir el text sencer de Maragall, i no he pogut evitar d’establir paral·lelismes amb el tema d’aquests dies, l’anomenat Moviment 15M, o moviment dels Indignats.

Maragall es va distanciar de les reaccions més habituals davant la crema d’esglésies i convents esdevinguda els darrers dies de juliol de 1909 a Barcelona. Mesos abans de l’esclat de la violència, el malestar social era públic i notori, però ni les institucions públiques, ni l’Església, ni les forces vives de la ciutat, no van ser capaços de veure el que se’ls venia al damunt, o almenys no van fer res per aturar-ho. En tot cas, majorment es va optar per la via de la repressió, i no hi van faltar les actituds de menyspreu contra la ignorància i la desorganització de les classes populars, així com la crítica per la manca de propostes alternatives viables. El resultat, és conegut.

Maragall, però, va a l’arrel: «Destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats». I afegeix més endavant: «Ara ells no veuen el Crist i van contra la seva Iglésia: és a dir, contra la vostra. Per què? Perquè entre vosaltres no hi estan bé; perquè hi troben massa pau, massa ordenació, massa acabament. I el seu cor, aturmentat per la ignorància, per la pobresa, per la impotència del seu desig, no vol pau, que vol guerra; no vol ordre, que vol desordre; no vol acabament, sinó començament i novetat».

Salvant les distàncies, cosa d’açò passa amb els Indignats i amb les reaccions que suscita la seva protesta. D’acord, jo també compartesc moltes de les crítiques (i de les autocrítiques) que s’han fet, però no subscric, de cap manera, ni el desdeny —«és cosa de quatre perroflautas»— ni la crítica conservadora dels instal·lats, dels instal·lats allà on sigui: a un escó polític, a un sindicat o una patronal, a una plaça de funcionari, a la directiva d’una ONG o a una pila de seguretats que fan figa. El malestar social hi és, i conec moltes persones que participen en aquest moviment social espontani que em donen deu voltes en testimoniatge personal, en compromís social, en implicació activa a favor dels principals damnats de la bestialitat d’aquesta crisi i de les seves males solucions. El pitjor error és ficar-ho tot dins un mateix sac i no voler acceptar l’evidència: que si aquest moviment social s’ha produït és perquè els canals democràtics estan embussats, perquè els mecanismes socials de participació estan esclerotitzats, encarcarats, quan no podrits.

Fem com Joan Maragall, fem-nos les preguntes d’arrel. Per què s’ha produït aquest moviment? Què hi ha darrera la indignació, la dels manifestants i la dels qui no hi han participat però hi combreguen? I treballem per trobar respostes i alternatives.

Compartesc l’afirmació que el perill de destruir el sistema de partits polítics —tan defectuós com vulgueu— sense haver bastit una alternativa és suïcida. Ja coneixem el resultat d’aquest experiment: es diu Berlusconi (seria interessant analitzar en paral·lel el moviment dels Indignats amb la protesta italiana de 1993 contra la tangentopolis). Sostenc que els moviments socials són l’àmbit adequat per a la visualització del malestar, per a la protesta, per a l’anunci obert, i utòpic, de propostes de sortida dels camins barrats. Però no són l’espai on aquestes propostes s’han de negociar, formalitzar i traslladar a la realitat. Per això, la societat ja té els seus mecanismes, i si estan corromputs i espatllats, potser que ens esmercem a reparar-los abans de llençar-los al femer. Segurament, el buit seria omplert pels arribistes o pels poders fàctics.

No menyspreem el que significa i revela el moviment dels Indignats. Contra el cofoisme de les seguretats, contra el risc de la ruptura de la cohesió i la legitimitat democràtica, no humiliem els qui s’indignen. Identifiquem les causes i els qui causen la indignació, i agafem forces per a la lluita que ve. El camí és llarg i difícil.

Miquel Àngel Maria
a http://www.miquelmaria.cat/2011/05/27/no-menyspreeu-els-indignats/

El món possible, d'Eduardo Galeano

Què us sembla si delirem una estoneta?
Què us sembla si clavem els ulls més enllà de la infàmia per endevinar un altre món possible?

L’aire serà net de tot verí que no provingui de les pors humanes i de les humanes passions.

Als carrers els automòbils seran aixafats pels gossos. La gent no serà conduïda pels cotxes, ni serà programada per l’ordinador, ni serà comprada pel supermercat, i no serà tampoc mirada pel televisor. El televisor deixarà de ser el membre més important de la família i serà tractat com la planxa o la rentadora.

S’incorporarà als codis penals el delicte d’estupidesa que cometen els qui viuen per tenir o per guanyar en comptes de viure només per viure, com canta l’ocell sense saber que canta, i com juga l’infant sense saber que juga.

En cap país s’empresonaran els joves que es neguen a fer el servei militar sinó els qui el vulguin fer.

Ningú viurà per treballar però tots treballarem per viure. Els economistes no anomenaran nivell de vida al nivell de consum, ni anomenaran qualitat de vida a la quantitat de coses.

Els cuiners no creuran que a les llagostes els encanta que les bullin vives. Els historiadors no creuran que als països els encanta ser envaïts. Els polítics no creuran que als pobres els encanta menjar promeses.

La solemnitat ja no serà considerada una virtut i ningú, ningú es prendrà seriosament cap persona que no sigui capaç de prendre’s el pèl ella mateixa.

La mort i el diner perdran els seus poders màgics. I ni per defunció ni per fortuna es convertirà el malfactor en cavaller virtuós.

El menjar no serà una mercaderia, ni la comunicació, un negoci. Perquè el menjar i la comunicació són drets humans. Ningú morirà de fam perquè ningú morirà d’indigestió.

Els nens de carrer no seran tractats com si fossin escombraria, perquè no hi haurà nens de carrer. Els nens rics no seran tractats com si fossin diner, perquè no hi haurà nens rics.

L’educació no serà el privilegi dels qui la poden pagar, i la policia no serà la maledicció dels qui no poden comprar-la.

La justícia i la llibertat, germanes siameses, condemnades ara a viure separades, tornaran a ajuntar-se, ben enganxades, colze a colze.

A l’Argentina les boges de la “Plaza de Mayo” ens seran exemple de salut mental perquè elles es van negar a oblidar en temps d’amnèsia obligatòria.

La santa mare església corregirà algunes errades de les taules de Moisès i el sisè manament ordenarà celebrar el cos. L’església també manarà un altre manament que Déu havia oblidat: estimaràs la naturalesa de la que formes part.

Seran replantats els deserts del món i els deserts de l’ànima. Els desesperats seran esperats, i els perduts seran trobats, perquè els uns es van desesperar de tant esperar, i els altres es van perdre de tant buscar.

Serem compatriotes i contemporanis de tots els qui tinguin voluntat de bellesa i voluntat de justícia, hagin nascut quan hagin nascut, o hagin viscut on hagin viscut, sense que ens importin gens ni mica les fronteres del mapa ni del temps.

Serem imperfectes, perquè la perfecció seguirà essent l’avorrit privilegi dels déus, però en aquest món, en aquest món cardat i fotut, serem capaços de viure cada dia com si fos el primer, i cada nit com si fos la darrera.

Eduardo Galeano
(Montevideo, 3-9-1940)

Podeu veure com recita aquest text al programa Singluras, de TV3:


I una cançó de Paco Ibáñez:

La ciutat desallotjada

CARTA A FELIP PUIG
Bona tarda, sr. Felip Puig.

Sóc un ciutadà del seu país i li escric per protestar enèrgicament pel la manera de netejar la plaça Catalunya d'avui, 27/6/11, amb els antiavalots.

Igualment li explico que no és cert tot el que ha explicat a la roda de prema d'aquesta mateixa tarda a les 17:30. O no li han explicat bé, o ha mentit deliberadament. Vostè sabrà. Molta gent ho ha vist en directe, vostè no, i això s'escamparà com una taca d'oli. No es rifi la democràcia.

No sap pas les repercussions de la decisió que ha pres.

Atentament.
_______________________________________________


Fa unes setmanes, abans de les eleccions, la meva filla em va posar l’ordinador portàtil damunt de la taula i primer vaig veure una imatge en directe de la Porta del Sol de Madrid i després els punts que els indignats reclamaven en diverses llengües, asturià inclòs, que està molt bé. I em va preguntar què n’opinava.

En recordo alguns que em van cridar l’atenció. Per exemple: l’exigència de fer passar pels tribunals els responsables de les entitats financeres en crisi, la negativa a carregar sobre l’estat i, per tant, els ciutadans, el refinançament d’aquestes entitats, que és el que s’ha fet a tot el món. A tot el món? No, una tribu d’irresistibles víkings allà a Islàndia ha fet exactament això, ha dut els director de les entitats en fallida als tribunals. Aquí no, aquí ens hem quedat sense Astèrix i hem pagat la factura entre tots per por de mals majors...

Un altre dels punts que reclamaven era que no es carregués la retallada sobre sanitat i ensenyament públics, que és justament el que s’ha fet. Demanaven que es reduïssin la quantitat de càrrecs i assessors polítics per compensar la manca de recursos entre altres moltes coses. També hi havia un punt que reclamava que, quan un banc es quedés el pis per impagament, se saldés el deute de la persona hipotecada com passa a altres països civilitzats.

Vaig comentar a la meva filla que les propostes em semblaven raonables. Ella em va dir que volia baixar a la plaça de Catalunya un bon divendres 27 de maig en acabar l’escola i aquell dia li vaig aconsellar que no hi anés perquè la policia havia repartit durant el matí. El motiu esgrimit era una necessitat sanitària per si el Barça guanyava la champions. És una idea tan poc imaginativa que faria gràcia si el que va passar no fes molta pena. Una amiga bibliotecària que preparava paelles per als indignats a la plaça de Catalunya em parlava de les bones condicions sanitàries de l’indret. En canvi, com a veí de la Rambla durant molts anys, puc assegurar que les condicions sanitàries en les quals queda la famosa avinguda després d’una celebració esportiva són d’una franca perillositat: amb una autèntica catifa d’ampolles trencades que pot ferir a qualsevol que hi passi, un testimoni d’eufòries perfectament justificables i perfectament incíviques. Vés per on els ferits del matí de divendres no els van fer ampolles trencades per terra, no n’hi havia... Els van causar bales de goma i porres.

El desallotjament de divendres al matí no forma part del funcionament perfecte de la nostra Democràcia, sinó de les seves severes limitacions. Les democràcies consolidades es caracteritzen per votar les coses que afecten la comunitat, no només els partits polítics quan hi ha eleccions. A Suïssa ho fan així. Els resultats no sempre són els millors, el mètode sí que ho és. És una severa limitació de la democràcia que la gent no es pugui manifestar sempre que vulgui si ho fa pacíficament. També és una severa limitació que una autonomia no pugui votar democràticament si s’independitza i que els qui ho vulguin fer ho hagin de fer fora del sistema. És també una severa limitació que, quan hi ha delicte econòmic a gran escala com ha passat amb la crisi financera, l’estat de dret no dugui els culpables a judici.

La pregunta clau que introdueix la reivindicació dels indignats és precisament per què els punts que reclamen no s’han sotmès a vot directe. Gairebé sospito que si s’hagués fet hi hauria hagut una votació molt participada pels electors, més que les altres. En una Democràcia sabem que la gent es manifesta no tant per caprici com per carències. I la solució a les carències paradoxalment es troba precisament a no limitar la Democràcia, sinó a aprofundir-ne el drets de vot dels temes importants, els drets de reunió i de manifestació. No fer-ho implica encaminar-se cap al caos que només fa de llavor de la intolerància, que és el que hem vist en l’increment de la intolerància expressat a les urnes. És a dir en l’increment del mal a la Democràcia. I aquest no és mai un bon camí.

Josep-Francesc Delgado, escriptor

_______________________________________________________

Visita l'enllaç de AVAAZ.ORG
http://www.avaaz.org/es/spain_protests_c/?cl=1088039959&v=9238
I signa si hi estàs d'acord.
_______________________________________________________

Les coses de Déu són les coses dels homes

[El diumenge de Pasqua, la periodista Pilar Rahola va escriure un text que va tenir ressò amb una brillant resposta del teòleg jesuïta José Ignacio González Faus, ambdós al diari La Vanguardia. Podeu llegir els dos escrits en la versió original.]

DIOS Y SUS COSAS por Pilar Rahola

Dios y sus cosas, o más bien las cosas de aquellos que creen en Dios. En días como hoy, y más allá de gozar del tiempo festivo robado a la agenda, siempre recalo en la idea de la trascendencia divina. Y no tanto como una interrogación personal, porque
hace años que descarté llenar con respuestas prefabricadas mis preguntas más hirientes. Prefiero militar en la duda, esa duda que aterriza en los miedos y en las soledades y que no da opción a ningún bálsamo. Ciertamente, como he escrito en alguna otra ocasión, creer en Dios significa vivir y morir más acompañado. No es mi caso, porque, aunque me esforzara en aceptar algún tipo de dogma, siempre sabría que me estoy haciendo trampas al solitario.

Los habitantes de la duda permanente nos llevamos mal con la fe y con sus intangibles. Pero con independencia de la actitud personal hacia el concepto de Dios, estos días me parecen especialmente bellos para los que gozan de una fe sincera. Gentes que han construido grandes edificios de buenas acciones, porque creer los ha hecho más nobles y más humanos. Gentes que cuando rezan, aman, y amando dan algo de luz a los rincones sombríos del mundo. Va para ellos este artículo, cuya incapacidad para entender a Dios no lo inutiliza para entender a los creyentes.

Hace tiempo leí una reflexión de Bertrand Russell que me pareció sublime: “Si Dios existe, no será tan vanidoso como para castigar a quienes no creen en él”. Toda idea de la trascendencia espiritual reconvertida en tortura, dolor, infierno y cualquier sentido de culpa me parece tan tortuosa como incomprensible.

No puedo entender de ningún modo ese tipo de fe que concibe un Dios castigador y punitivo, sin otra piedad que la exigencia de su dominio. Y reconozco que no me gusta la exhibición de martirio de los pasos de Semana Santa, quizás porque prefiero el Dios que renace el domingo que el que muere el viernes. La vida sobre la muerte. Pero con el Dios de las monjas de mi infancia, que enseñaba a amar al prójimo y dibujaba con renglones caritativos las líneas de la vida, con ese Dios me tuteo sin creer. Porque es la fuente de inspiración de gentes extraordinarias. Va por todos ellos.

Los que creen en los dioses de la vida y no en los de la muerte. Los que aprenden a entender a los demás, cuando aprenden a creer. Los que buscan respuestas sin imponer dogmas. Los que conciben sus creencias como una fuente de tolerancia. Los que ayudan a su prójimo porque lo conciben como su hermano. Los que gracias a Dios encuentran tiempo para construirse interiormente. Los que buscan dotar de trascendencia su paso por el mundo. Los que entienden que creer en Dios es creer en la ciencia. Los que tienen respuestas pero siguen haciéndose preguntas. Los que rezan porque aman. Para todos ellos, los creyentes del Dios del amor, feliz domingo de Resurrección.



CARTA A PILAR RAHOLA por  J. I. GONZÁLEZ FAUS, teólogo


Querida Pilar: quisiera  darte las gracias por la columna del día de Pascua sobre Dios y sus cosas: por tocar el tema con seriedad y respeto, único modo digno tanto para creyentes como no creyentes.

¿Me permites añadir algo sobre "las cosas de Dios", para ti y todos los habitantes de la duda? Ahí van cuatro reflexiones de creyentes que, para un cristiano, son decisivas.

Allá por los tiempos de Jesús se cuenta de un rabino que perdió la fe, con el comprensible escándalo social en una sociedad cerrada. Pero otro maestro comentó sobre él: "Dichoso el rabino X porque podrá practicar el bien sin esperar recompensa". Es la lección (y casi la envidia) que desde hace años me dais muchos de vosotros. Jesús dijo también que no es el que dice "Señor, Señor" el que entrará en el reino de los cielos, sino el que hace la voluntad del Padre. Y he visto que algunos no creyentes cumplís la voluntad de Dios mejor que muchos de nosotros.

Además, un gran profeta del catolicismo del siglo pasado (Emmanuel Mounier, fundador de la revista Esprit) escribió que, en el futuro, los hombres no se distinguirán por la postura que tomen ante el tema de Dios sino por la que tomen antes los condenados de la tierra. Y, en la misma línea, esa impresionante conversa que prefirió quedarse fuera (Simone Weil) dejó escrito: "No es por la forma en que un hombre habla de Dios, sino por la forma en que habla de las cosas terrenas como se puede discernir si su alma ha permanecido en el fuego del amor de Dios".

Todos esos testimonios apuntan hacia una línea en la que deberíamos encontrarnos mucho más, y que, para un cristiano, se fundamenta en las palabras de otro gran profeta mártir de Adolf Hitler (el pastor Dietrich Bonhoeffer): el Dios que se revela en Jesús, es "lo opuesto de todo lo que el hombre religioso espera de Dios". Cuesta tragarlo pero es así. Porque en Jesucristo, Dios no se ha revelado como "todopoderoso" sino como aquél que, en su relación con nosotros, renuncia a su poder para identificarse con la debilidad que somos y con las víctimas que producimos. Un Dios inútil como objeto de consumo pero buena noticia como horizonte y fuerza de vida.

Desde aquí puedo decirte que no te preocupes si no puedes creer. Conozco muchas gentes como tú. Pero los cristianos proclamamos eso de "la comunión de los santos" que significa que todo lo de Dios es común y que, por eso, es tarea nuestra creer por (y para) los que no creen y esperar por (y para) los que no esperan, si vosotros intentáis amar incluso a los que no aman.

Quizá puedas entender ahora por qué hace ya muchos años, en uno de mis primeros escritos, comenté unos versos de Atahualpa Yupanki. Son estos: "Hay cosas en este mundo / más importantes que Dios / que un hombre no escupa sangre / pa que otros vivan mejor". Y los comenté de esta manera: para quien cree en Jesús no es el ser humano quien dicta esta estrofa; es Dios mismo quien nos hace saber que, para él, hay cosas más importantes que el que los hombres se ocupen de Dios, a saber: que no tengan unos que escupir sangre para que otros puedan vivir mejor (quizá también más piadosamente).

Eso mismo, con otras palabras, podrás encontrarlo en textos de hace muchos siglos, como la primera carta del apóstol Juan, y varias páginas de san Agustín.

Luego de esto hemos de ser perdonados de muchas incoherencias, bien lo sabemos. Un saludo y gracias por haber devuelto dignidad al tema.

Els camins d'una vida

La vida de cada persona és un camí, i un camí és un recorregut imprevist.

En la vida de les persones aquest camí neix com a resultat de moltes variables de tal manera que cap camí està preestablert de bell antuvi: cada passa construeix les possibilitats de la passa següent. Com diu el poeta 'caminant, no hi ha camí: / es fa camí al caminar'. (AM)

Cada camí, per tant, és obert i cap camí és idèntic a un altre.

De la mateixa manera que quan hom recorre un llarg camí que s'enfila fins el cim d'una muntanya observa que tot canvia a diferents nivells ben sovint relacionats entre ells -la vegetació, la geologia, la temperatura, les espècies animals, la panoràmica, el vent, les olors, el cansament, etc.-, així mateix el camí de la vida conjuga diferents nivells interrelacionats en molts moments de tal manera que, si bé parlem d'un sol camí, en realitat son cinc els camins que tota persona recorre en la seva vida.

• Un camí biològic. El cos creix, salut, esport, sexualitat, relaxació, malalties, dolor, veu, mirada, flexibilitat,...

• Un camí intel.lectual. Aprendre, especialitzar-se, raonar, dialogar, ètica, valors, expressar-se, educar, aprofundir, cultura, relacionar, analitzar, sintetitzar, sospitar,...

• Un camí emocional. Estimar, sentiments, expressar-los, educar, relacionar-se, fills, moral, contenir, plorar, emocionar-se, humor, empatia, felicitat, art,...

• Un camí social. Posseir, rols, relacions, modernitat, tecnologia, societat i món, ideologies, codis culturals, civilització, etnocentrisme, socialització,...

• Un camí espiritual. Pregar, Déu, valors, pau interior, austeritat, descentrament, el propi cor, estètica, cordialitat, Jesús, moments forts, ser, tenir set, consciència personal, desig profund, compromís al que estem cridats,...

Assassinar en nom de la Pau?

[Hanna Arendt ho va dir ben clar. La violència no és un signe de poder, sinó expressió de la impotència de qui perd poder per protegir els seus interessos d'un altra manera realment eficaç.]

Una notícia d'impacte va sacsejar ahir totes les previsions: la fi del líder d'Al-Qaida. No es pot negar que des dels atemptats de l'11-S Bin Laden ha estat un personatge clau per entendre la primera dècada del segle XXI. Pel que va fer (atemptats espectaculars a base de menysprear la vida de milers de persones; liderar un nou actor global fonamentat en el terrorisme), pel que va aconseguir (atacar el cor dels Estats Units, dur la por a Occident) i perquè, encara que fos una simple excusa, va esdevenir l'eix del discurs oficial sobre seguretat: la guerra contra el terrorisme con a prioritat de la política global.

L'alegria als Estats Units ahir era notòria. Als despatxos, però també al carrer. Comprensible en una societat que té l'11-S com un record ben viu. Però, fora dels Estats Units, la reacció també ha estat unànime. El més sorprenent ha estat veure desenes de caps d'estat i de govern de països democràtics expressant públicament la seva satisfacció per aquesta acció.

Certament, que Bin Laden no pugui planificar, animar o cometre més atemptats és una magnífica bona notícia. Que se l'hagi assassinat, no. El final de Bin Laden ha estat sense judici, sense defensa, sense garanties, per part d'agents estrangers secrets en un tercer país. Tot un monument a la irregularitat que posa en qüestió els principis de l'estat de dret. La pena de mort, una decisió ben execrable, se sentencia després d'un judici amb totes les garanties formals i processals. En el cas de Bin Laden, no s'ha produït res d'això. Cal ser tan escrupolós amb un assassí implacable com Bin Laden? Sí, cal ser-ho. Però no pas per deferència envers ell, sinó per lleialtat als principis democràtics si és això el que volem defensar dels atacs exteriors.

La democràcia, el respecte als drets humans, la creació d'una cultura de pau, són coses que cal proclamar, però sobretot practicar. Sovint oblidem que moltes aberracions es revesteixen amb principis nobles i paraules ben elevades: la retòrica dels dictadors, terroristes, genocides i similars no és pas lluny de les bones paraules. La prova de cotó de la democràcia, l'estat de dret i la justícia, per tant, no és pas cridar molt sinó fer les coses correctament. I, esclar, que l'estat democràtic més poderós del món faci bandera d'una execució extrajudicial, i que la resta d'estats l'aplaudeixin, no és afavorir la democràcia ni la cultura de pau sinó més aviat el contrari.

Hi havia altres opcions? Efectivament, sí: que Bin Laden respongués davant la justícia. Una gran oportunitat perquè respongués públicament dels seus actes, amb una gran càrrega simbòlica i pedagògica afegida. Que això era difícil i plantejava dubtes i llacunes jurídiques? Segurament. Però res comparable amb l'execució extrajudicial com a espectacle global.

D'altra banda, si l'estructuració d'un sistema internacional de justícia és lenta i precària, no és pas perquè sí. Si el Tribunal Penal Internacional (TPI) és un instrument jurídic tan jove (nascut el 1998, no entra en vigor fins al 2002), és perquè els governs han estat profundament refractaris a admetre un sistema judicial que, al marge dels estats, pogués actuar contra perpetradors de genocidis i crims contra la humanitat. Precisament, i entre altres, els Estats Units, sota el mandat de Bush, van esdevenir el principal agent activament boicotejador de les possibilitats de desplegament del TPI. Amb Obama, una certa sensatesa ha tornat a les relacions entre els Estats Units i el TPI, però sense plantejar-se, en cap cas, l'adhesió al tribunal.

En una de les celebracions d'ahir es podia llegir un cartell que deia: "Obama 1, Bin Laden 0". Segur? Obama, que ha volgut bastir una presidència sobre la idea que l'imperi de la llei és moralment i pràcticament superior al de la força bruta sense contemplacions, passarà a la història per una execució extrajudicial aplaudida arreu del món. Obama ha guanyat Bin Laden, però no ho ha fet seguint els seus principis proclamats sinó, precisament, incomplint-los. Doble pèrdua.

Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau

Què treu el millor de mi?

La vida que portem en aquest nostre món occidental no és massa simplificada: la gestió del temps (horaris personals, familiars, laborals... Tot té un horari!), les previsions (del temps i del trànsit, econòmiques, esportives, fins i tot per a ser feliç!), la possessió de tota mena d'estris i invents en nom de la comoditat i l'eficiència, etc.

Així és la nostra vida. I ens costa simplificar-la, fins i tot en objectes senzills que tenim "per si de cas!" encara que els fem servir ben poques vegades.

Atapeïts sota tot això, sota aquesta pressió que no sabem esquivar, quin criteri usem per sotmetre'ns-hi? Penso que un bon criteri seria tenir o amotllar-se només a allò que fes sortir el millor de nosaltres mateixos. És a dir que tot allò que ens corseca i encongeix, allò que ens redueix i escapça, físicament o mentalment, espiritualment o emocionalment, hauria de ser evitat.

Perquè, podem triar. O no?

Gandhi va dir que "potser no pots evitar allò que et passa, però sí que pots triar com hi reacciones".

Despullar-se no és perdre coses.
És fer possible que en surtin de noves.
Com els arbres a la tador.

Què treu el millor de mi?
L'evangeli.
Adhereix-t'hi.

Tornant a la consciència

Fa pocs dies quasi ens atropella un cotxe, i he de constatar que per culpa meva. Anava com una moto, empenyent el cotxet sortint de la guarderia, pensant en les mil coses que havia de fer, en els conflictes laborals del matí, en què feia tard a l’escola dels grans...
el meu semàfor estava vermell, jo de reüll vaig veure brillar el semàfor verd dels cotxes. Poca visibilitat per cotxes aparcats en semi bateria...
i Zas! Un cotxe em va passar davant dels nassos a tota velocitat.

No va passar res, però va ser com una bufetada, un avís, una frenada en sec i tornada al present.
No anem bé... on queda aquell caminar reposat que abans em caracteritzava? Aquella serenitat i saber fer-se present en l’ara i disfrutar de les petites coses? Aquell menjar tranquil i degustant, el vigilar la postura, el no enganxar-se al victimisme habitual en aquesta època de canvis, el mantenir-se prop de l’alegria experimentant el perenne somriure als llavis,...

Ara tornava tot a mi, de cop, com una onada de consciència. Vaig tornar a sentir el meu cos, la molèstia a les cervicals, el cansament. Em vaig donar compte que sentia ocells. Oh! Fantàstica primavera. Temperatura agradable. Vaig tornar a sentir l’agraïment pel miracle de tenir menuts, vaig tornar a fer l’elecció conscient de dedicar-los el meu temps, i no pas viscut des de la obligació pesada o la renúncia a les coses que m’agradaria. Vaig tornar a ser conscient que la feina és només feina, i que demà ja encararia les preocupacions amb més energia si ara en descansava...
Va entrar un sospir de pau dins meu.

Em cal anar recordant de tant en tant, ja que sinó em perdo, que he de tornar a la font: parar rellotges, obligacions, activitats i preparacions, per asseure’m a casa al marge de tot , respirar profundament i buidar-me de tot. Em cal riure, ballar, fer coses espontàniament per alliberar-me del dèspota interior que cruix la meva vida en trossos. Em cal mirar a la cara dels que m’amarguen i llavors, amablement, perdonar-los: deixar d’oposar-los resistència. Així em torno més lliure.
Em cal aturar el cap, tenir-lo sota control.

Perquè el meu cap, com el de tothom, no para mai de donar la murga: sembla que la feina no està prou acabada, mai prou ben feta, i em fa sentir culpable de tot el que està per fer, i responsable d’acontentar tothom. “ Sí, sé que em cal parar, però ara tinc coses super-urgents per fer.... la casa no s’endreçarà sola....”

Em cal parar, descansar, sortir, donar un pas enrere per recuperar la perspectiva.
Sovint costa, creiem que no ens ho podem permetre.
Però cal. T’hi va la salut. T’hi va el sentit.

És una qüestió de prioritats: primer tu, malgrat que tota l’educació que has rebut et diu el contrari.
Perquè si no estàs bé, no pots donar res de bo.

Quan tu estiguis bé, ho il•luminaràs tot al teu voltant....
Brilla amb força!

Mentre espero la teva partida

Avui ens ha arribat la notícia;
colpidora; angoixant.
Els metges diuen que ja no s’hi pot fer res més.
Caps baixos, abatuts,
entre els companys, silencis; ulls entelats.
Mirades tristes.

Sentiments profunds que no troben sortida ni expressió en cap paraula,
que no troben consol, ni entenen la raó de ser,
i que martellegen el cervell.

Tots sabíem que arribaria aquest dia,
però els alts i baixos de la teva malaltia
i la teva força i ganes de viure
han anat allargant aquest temps extra regalat,
potser enverinat amb les molèsties i angoixes dels tractaments i baixons físics,
però també ple de moments grandiosos en que t’hem vist revifar-te i has vingut a compartir una estona amb nosaltres, serena, alegre, optimista com sempre.

Mentre espero la fatal notícia,
i em fa un bot al cor cada cop que el mòbil xiscla que hi ha un missatge nou,
se’m barregen records dolços amb la punyent imatge del teu dolor,
i alterno la tristesa amb el somriure,
ja que també se’m fa present tot el que has inspirat en mi, en nosaltres.

Són moments en que descobreixes la pregona petjada que a voltes deixa la gent en els altres, l’estimació que has generat entre tots nosaltres, i molts dels que t’han conegut.

És una pena que no pugui recollir tot aquest amor, tota aquesta admiració,
i posar-ho tot junt en un cabàs per entregar-ho a la teva família.
És una pena que no es pugui expressar el que cada un porta dins el cor,
per fer aquest comiat més dolç, més compartit.
Però és que sembla les paraules no basten per expressar-ho, que fan empetitir el que sentim,
i tan sols queden els gestos, les mirades, els sospirs, les llàgrimes contingudes,
que queden en la intimitat de cada persona.

Mentre espero la teva partida,
em quedo en silenci, en un racó,
escrivint un xic, a voltes plorant,
deixant que s’expressi tota aquesta emoció continguda.

I m’adono que per sobre de tot sento agraïment: d’haver-te conegut, del teu testimoni, d’haver format part del teu equip, dels amics que he fet aquí, i de la teva força i llum, i ganes de viure.

Mentre et faig present i et vetllo des de casa,
deixo escrit el meu testimoni de l’aiguabarreig d’emocions, sentiments i records que brollen de dins meu, expressant toscament l’amor i l’agraïment que sento, que sentim, per tu.

Amiga Isa, que tinguis un dolç viatge.
:,)

La meva llengua

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.

Carles Capdevila

Informe PISA 2009

A finals de l'any passat van presentar-se els resultats del programa PISA 2009. Vodeu veure'n un resum molt ben fet clicant aquí.

Una reflexió a propòsit d'aquests resultats:

Les possibilitats de l'Informe PISA per conèixer els rendiments educatius són de gran valor. Això implica analitzar els resultats, no tan sols com a indicador referenciat amb el conjunt de països que realitzen les proves sinó, sobretot, a la llum dels factors personals de l'alumnat i els factors contextuals de cada país. A partir del treball d'aquestes dades és possible aproximar-se a les diferències entre nois i noies, a la influència dels estudis dels pares i de l'origen socioeconòmic dels estudiants. També podem conèixer, si combinem les dades del PISA amb d'altres indicadors, el paper que té en els resultats el funcionament dels centres, o el dels valors i les actituds davant del saber, el pes de les estratègies d'aprenentatge o les inversions financeres i d'altres recursos en el sistema educatiu, etc. Aquest tipus d'anàlisi exigeix temps. És per això que convé aclarir que amb les primeres dades que ens ofereix l'informe executiu de l'OCDE només podem fer apreciacions de caràcter general sense possibilitat encara d'entrar en anàlisis més precises. Aquestes són algunes valoracions fruit d'una primera mirada:

Primer. Cal dir que l'alumnat espanyol se situa a la part baixa de la zona intermèdia dels països de l'OCDE (32), i no a la 'cua' com diuen alguns indocumentats. Són resultats que no permeten parlar de fracàs rotund però tampoc d'èxit.

Segon. El nombre d'alumnes que no arriba als resultats mínims coincideix amb els que ofereixen d'altres avaluacions i indicadors: gairebé un terç no assoleix el nivell esperat. Són alumnes que, com s'ha demostrat per a Catalunya, arrosseguen un dèficit des de l'ensenyament primari i que l'ESO no pot recuperar.

Tercer. El grup d'alumnes amb un nivell elevat és molt més baix que el dels països del nostre entorn. L'acumulació dels resultats en nivells mitjans no suposa que el nostre sistema sigui més equitatiu sinó més mediocre.

Quart. En el conjunt de països que han realitzat la prova (65), Espanya forma part del grup amb sistemes educatius amb resultats alts, tots plegats amb puntuacions properes a la mitjana de l'OCDE i amb sistemes que superen sempre els quatre mil cinc-cents dòlars (PPA) per alumne i any.

Cinquè. Els resultats espanyols, com els de la majoria de països, estan estabilitzats i se situen sempre en una franja similar des del primer estudi de l'any 2000. No s'hi aprecien indicis de millora però tampoc d'empitjorament. De tota manera, pot ser considerat un sistema eficaç en la mesura que ha mantingut uns resultats estables en un període que ha incorporat a les aules un deu per cent de població immigrant, que, com es pot observar en anys anteriors, obtenen resultats baixíssims.

Sisè. Les noies són molt millors que els nois en comprensió lectora. En canvi, els nois les superen en matemàtiques i, amb menys avantatge, en ciències.

Finalment, convé remarcar que, tot i que l'Informe PISA és una de les millors avaluacions internacionals de rendiments escolars, no és ni molt menys l'Oracle de Delfos ni un peu de rei de l'educació. No pot ser considerat tampoc com un diagnòstic complet dels sistemes educatius. Hi ha molts més elements per analitzar i més indicadors per considerar per tal de saber com va la nostra educació.

Publicat a Aula, núm. 197, gener 2011

Hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos!

"Estem atontats, hem perdut la capacitat de rebel·lar-nos"

Acció "Hauríem d'anar a l'aeroport i saltar-nos els controls de seguretat"
Indignació "Em subleva un sistema capitalista que permet que cada dia morin 60.000 persones de fam"
Crisi "És possible aturar-la, però no hi ha la voluntat política de fer-ho"

per SÍLVIA MARIMON

Oliveres, Barcelona CRISTINA CALDERER

Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és un professor d'economia singular. Lector voraç de premsa, no perd la capacitat d'indignar-se i participa activament en diferents moviments socials. En el seu darrer llibre, Aturem la crisi, desemmascara els principals responsables de la crisi econòmica i fa una crida a la rebel·lió. Aboliria el capitalisme, diu, perquè és "pervers". Però també estira les orelles a la ciutadania per estar "esmorteïda".

Quan va decidir convertir-se en un activista de la solidaritat?

No va ser una decisió premeditada. Crec que ja era activista quan tenia 13 anys i vaig fer una cosa una mica atípica, perquè estàvem en plena dictadura. Va ser fer un simulacre d'eleccions nord-americanes, entre Kennedy i Nixon. Vaig fer propaganda dels dos candidats i vaig repartir paperetes entre els companys perquè votessin. Però suposo que vaig prendre consciència als 60 amb el síndicat clandestí universitari.

I durant aquests 50 anys no s'ha donat mai per vençut?

Enganxa el que feu vosaltres, que són els diaris. Quan llegeixo la premsa i veig la quantitat d'injustícies que hi ha en aquest món penso que he de continuar treballant.

No ha perdut la capacitat d'indignar-se...

No, això no s'ha de perdre mai.

Encara creu que és possible canviar coses?

Potser no és possible fer grans canvis: si ara em proposés abolir el capitalisme, cosa que ja m'agradaria, no crec que fos fàcil. Però sí que es poden canviar petites coses. Per exemple, el 1991 a Londres ens vam reunir uns 20 pacifisites perquè volíem fer una campanya per abolir les mines antipersones. L'any següent érem 40, més tard vam ser 4.000 i anys després 40.000. I vam aconseguir que s'aprovés un tractat internacional que abolia les mines antipersones.

Per què creu que s'ha d'abolir el capitalisme?

És un sistema criminal. Tenim un planeta amb prou aliments perquè tota la població tingui les calories necessàries per sobreviure. Però aquest sistema permet que cada dia morin 60.000 persones de fam. És un sistema assassí que va en contra del primer que em van explicar a les classes d'economia a la facultat. L'economia és la ciència que intenta administrar els recursos escassos que ens dóna la naturalesa i transformar-los per obtenir béns i serveis útils per satisfer les necessitats humanes.

Ara vivim un moment de crisi, creu que és possible aturar-la?

La crisi és perfectament aturable. El que m'entristeix és que ho hi ha cap reacció social. La població està esmorteïda, passiva, atontada... Però les solucions existeixen. Es poden prendre mesures financeres, socials, ecològiques, de reducció de despesa militar... Només fa falta voluntat política per tirar-les endavant.

I a què respon aquesta falta de voluntat política?

Ni els polítics de dreta ni els d'esquerra, ni els europeus ni els nord-americans, estan al servei dels ciutadans. Tots estan al servei dels poders econòmics que es beneficien molt d'aquesta situació La crisi té responsables?

Sí, i són uns senyors que es reuneixe a Wall Street i que han generat una especulació formidable.

Per què creu que som tan passius?

Hem de pagar una hipoteca, ens fa por perdre la feina... És més còmode està assegut al sofà mirant imbecil·litats a la televisió. I d'altra banda, tenim una mentalitat conservadora: és millor que et quedis a casa i siguis un bon xicot, i que consumeixis el que et diuen. No hi ha capacitat de rebel·lió.

Creu que de vegades s'ha de creuar la línia vermella?

Sempre s'ha de creuar la línia vermella, amb una única condició: ha de ser una acció no violenta. S'ha de practicar la desobediència civil, dir no a les autoritats. Tots plegats, per exemple, ens hauríem de posar d'acord, anar a l'aeroport, i saltar-nos els controls, perquè el que fan és vergonyós. El tracte als passatgers és humiliant i tot plegat ho fan per demostrar-te que són capaços de garantir-nos la seguretat, cosa que en realitat no poden fer. És un petit exemple.

Quins altres actes de rebel·lió proposa?

Per exemple, falsificar papers perquè tots els clandestins puguin entrar a l'Estat espanyol. El planeta és de tothom i nosaltres no tenim cap autoritat per posar-hi fronteres. També proposo l'objecció fiscal, em nego a pagar amb els meus diners la despesa militar.

Fa cinquanta anys que denuncia injustícies. Quines són les que més el subleven?

Que la gent mori de gana i la pena de mort. Tots els que dicten penes de mort són uns assassins i uns criminals. I deixar que la gent es mori de fam, tenint en compte que al món hi ha prou aliments per a tothom, és una perversitat absoluta.

[Entrevista de Sílvia Marimon a ARCADI OLIVERES, publicada al diari ARA el dimarts, 1 de febrer de 2011.]

QUÈ HEM DE CANVIAR EN L'EDUCACIÓ ACTUAL?

Us convido a mirar aquest vídeo sobre els canvis de paradigma en l'educació. L'expert en educació i creativitat britànic Sir Ken Robinson diu coses molt interessants que ens haurien d'ajudar a encetar un debat necessari sobre el món educatiu i el nostre sistema actual.
Tant de bo que aquest debat pugui omplir pàgines i pàgines de diari com les omplen altres temes més trivials. L'educació de les nostres filles i fills necessita nous horitzons, no creieu?

Ja en tinc prou de Canal 9!

Ja en tinc prou de Canal Nueve

per Josep Lluís Bausset

[Article aparegut al diari Levante-emv, el dimarts 25 de gener de 2011]

Sí, ja en tinc prou d´una televisió que es diu valenciana i que menysprea, es burla i margina la nostra llengua. No en vull saber res més d´una televisió que no és sinó escombraries!! Per a mi, s´ha acabat eixa televisió que vomita un odi atroç contra la nostra llengua i la nostra cultura! Eixa és la política de RTVV! I eixe és el projecte d´informació que té el Govern Valencià!

Dic tot això perquè el dimarts 18 de gener, per casualitat, vaig anar a parar al programa DBT en el qual tots els anomenats «prestigiosos periodistes» (amb la pluralitat a que ens té acostumats Canal Nueve: ABC, Periodista Digital, Las Provincias, El Mundo...) i parlant en castellà debatien (millor diria que se´n reien i es burlaven) del debat del Senat, en el qual s´introduïen les llengües oficials no castellanes. Tot el «debat» va consistir en ridiculitzar la nostra llengua i també el gallec i el basc i en destacar el preu que costava eixa traducció. En cap moment, ni ho espere, van parlar dels sous que van cobrar eixa nit els periodistes per menysprear la nostra llengua. I això en una televisió que es diu valenciana!! Entre bromes de mal gust i burles sense to ni so, els periodistes en qüestió només destacaven els diners que costaria «ese invento».

Sé que a Canal Nueve hi ha bons treballadors, bons professionals. Però quina llàstima de directius que hi ha! La demagògia, una parcialitat descarada, l´insult, el menyspreu per tot allò que és valencià, és la tònica de Canal Nueve!! D´una TV que es diu valenciana!! Quin sarcasme!! I quina llàstima i quina vergonya de televisió! I en els diners que costa mantindre uns periodistes que ni tan sols van tindre el detall de parlar en valencià!! Per a què, pensarien, si el mateix president Camps utilitza ben poc la nostra llengua!!

La demagògia, la mentida i la falsedat d´aquells «periodistes» en cap moment van fer menció al fet que a Suïssa hi ha quatre llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx) amb traducció per a aquells que no en saben una d´elles, tot i que la major part dels suïssos en saben parlar més d´una!! O a Bèlgica, amb el neerlandès, el francès i el való i sense cap problema per a les traduccions!

La manipulació a què ens té sotmesos als valencians Canal Nueve, que constantment utilitza l´encenser per riure-li les gracietes al poc Honorable Camps i als seus consellers, se´n passa de la ratlla! Per a mi s´ha acabat de vore una cadena que tracta amb menyspreu la llengua que vaig aprendre dels meus pares i que jo he transmès als meus fills.

Vergonya, Canal Nueve, vergonya!!!

Decàleg de la serenitat

Només avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida tots de cop.

Només per avui tindré una màxima cura del meu aspecte: cortès en les maneres, no criticaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú... sinó a mi mateix.

Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.

Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les circumstàncies s'adaptin totes als meus desitjos.

Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.

Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.

Només per avui faré una cosa que no desitjo fer, i si em sentís ofès en els meus sentiments procuraré que ningú no se n'assabenti.

Només per avui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui creuré fermament -encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.

Només per avui no tindré temors. De manera particular no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat.

Joan XXIII