dilluns, 11 de gener de 2010

Crisi educativa a casa i a l'escola, o a la societat?


O L'HORITZÓ D'UNA SOCIETAT MÉS SANA

Enmig de tot el debat entorn l'educació d'aquests darrers mesos potser tenim la impressió que a vegades no es respon una pregunta clau: i els nostres fills, hi sortiran guanyant? I és que: ens cal una bona llei?, o ens calen bons mestres? Una bona llei farà bons mestres?, o pot educar-se com Déu mana malgrat una mala llei? Segurament ho volem tot, oi?

Encara una altra pregunta clau: podem educar els nostres infants (amb bona llei i/o amb bons mestres) independentment de la societat en què vivim? Perquè ara sembla que només una llei nova ho podria solucionar tot, però és això possible? I és que potser parlem massa de l'escola i poc dels alumnes. Aquí no volem parlar de l'escola perquè ara tothom se n'ocupa: de l'eterna baralla dels antics i dels moderns, que si els programes, que si el seu paper social, les seves finalitats, l'escola d'ahir, l'escola de demà, com s'organitzen els mestres, com es formen, els equips directius... Doncs no, també hem de parlar d'aquesta societat que educa, o maleduca, en tantes coses perquè no podem fer una llei nova per canviar coses si abans no pensem què hem da canviar d'aquesta societat.

Perquè, què veiem l'any 2010? Que el principal rival dels professors d'avui en dia és la 'clientelització'. Ens referim a la societat de consum en la que es veuen immersos tan els nens com els adolescents. I és que els nens, abans de ser nens i adolescents, abans d'ensenyar-los a escriure i a llegir, a comptar, i fins i tot a raonar, aquests nens són clients. I clients al mateix nivell que els seus propis pares i en els mateixos àmbits (clients de la telefonia, de la moda, dels mitjans, del lleure...). I si la societat ha canviat tant d'ençà que nosaltres érem nens és perquè els nens ara són clients. I aquesta pseudo-maduresa comercial es pren com una maduresa veritable i, tanmateix, no és una maduresa real. I aquest és el fet davant el qual hem de reaccionar.

Som en un moment inquietant de la història: els adults hem segrestat la infantesa d'una manera mai vista. Els polítics i els buròcrates han distorsionat l'educació pública per transformar-la en una fàbrica: es tracta d'embotir els nens amb informació acadèmica i avaluar-los constantment amb proves i amb exàmens. I també la indústria publicitària ha colonitzat els racons més íntims de la infantesa, amb l'objectiu de vendre productes als nois.

El que hauríem de fer es retrobar les necessitats reals d'aquests nens i adolescents, que són ben senzilles: els hem de donar tot l'afecte real que necessiten i que es mereixen, un afecte que no s'ha de traduir en regals. I l'escola el que hauria de fer és protegir aquests nens i aquests adolescents de la societat de consum: l'esperit crític.

L'escola viu en crisi? Caldria definir bé la naturalesa d'aquesta crisi. Malestar sí, d'acord, és cert que hi ha malestar. Però crisi pedagògica i organitzativa? Quina crisi? Tothom en parla d'aquesta crisi. El que veiem és un malestar profund dels professors, dels adults en general, de la institució... Tothom acusa tothom: l'escola acusa les famílies, les famílies acusen les institucions... És un cercle viciós. El que veiem és una crisi en la societat, amb una obsessió claríssima per buscar culpables i, en canvi, no trobar solucions. És molt més fàcil culpar els altres... aquesta és la veritable crisi.

El que ens hem de preguntar realment és si les nostres administracions quan fan lleis volen formar adults intel·ligents. Fàcilment arribarem a la conclusió que no. Sembla que la societat se'n fot clarament de l'escola mentre fa veure que se la pren seriosament: l'escola és una de les últimes preocupacions dels polítics, dels que prenen les veritables decisions.

I ha lloc per a l'optimisme? Mireu els vostres fills o entreu en una classe. En una classe el que s'hi veu és la vida en estat pur. La vitalitat en el seu estat màxim. Uns estudiants, evidentment, amb els seus defectes, que s'han de saber gestionar. I crec que és això el que hem de recordar: aquesta energia i el soroll dels patis de les escoles que és com el cant dels ocells.

Podeu reflexionar sobre aquestes coses amb un llibre de l'escriptor francès Daniel Pennac, 'Mal d'escola', (Empúries, 2008).