La consciència dels infants

O L'HORITZÓ DE L'ACOMPANYAMENT DELS FILLS

Quan els infants són ben petits, ja des del seu naixement, es van assentant les bases per a la construcció de la seva consciència personal.

La consciència personal és allò que tothom posseeix pel sol fet d'existir i que conté les eines personals per mesurar, analitzar i entendre tot el que existeix, la realitat i tot el que imaginem, somniem i desitgem, inclòs un mateix.

Sempre s'ha dit, metafòricament, com si la consciència tingués una veu que se'ns adreça a cau d'orella, 'la veu de la consciència'. Certament, davant moltes accions que fem voluntàriament, o que ens obliguen a fer, la nostra consciència ens dóna la 'seva' opinió en forma d'una idea o, sobretot, d'una emoció.

En l'evolució d'un ésser humà la consciència personal es va construint progressivament i, si bé algunes persones aconsegueixen un nivell profund de coneixement sobre un mateix i sobre la seva consciència, d'altres acaben els seus dies sense haver entès res sobre la xarxa d'emocions, idees i motivacions que han configurat la seva vida.

En aquest desenvolupament progressiu és essencial el paper dels adults durant la infantesa, especialment dels pares. Quan la consciència 'és buida i encara no pot exercir' són es pares els que ocupen el seu lloc. Posar límits, donar satisfacció, reconèixer, aprovar o retreure, estimar o maltractar, motivar i estimular, encoratjar o esporuguir, tenir paciència o perdre els estreps, protegir o deixar a la intempèrie, entre moltíssimes d'altres, no són accions sense transcendència. Tot això, per a bé i per a mal, acaba construint les eines personals amb les quals critiquem -mesurem, analitzem i entenem- tot el que existeix.

Així, per exemple, són normals i molt freqüents els errors en els infants durant els seus aprenentatges -tan intel·lectuals com acadèmics, tan comportamentals com en les relacions personals-; així, si la resposta davant els errors per part de l'adult que l'acompanya en aquests aprenentatges és repressiva i exclusivament crítica, l'infant construirà en la seva consciència l'opinió que tot els assajos que realitza per a progressar personalment mai són satisfactoris ni suficients, i la seva consciència li sobreposarà aquest missatge negatiu damunt els probables progressos del seu desenvolupament: sempre se sentirà frustrat i creurà que el seu esforç és insuficient.

Els especialistes semblen concloure que la franja que va dels 0 als 3 anys és molt important per aquest desenvolupament i fan parar atenció a la importància dels estímuls educatius que reben en aquest període de la vida. Entre altres coses es deu a que la construcció del grau d'autoestima i del coneixement dels límits, la construcció de la motivació endògena i de la tolerància a la frustració, la construcció del grau d'obertura a la realitat i dels paràmetres per comprendre-la, etcètera, s'edifiquen damunt les bases de la vida pròpia de la infantesa. Després dels 3 anys, però, encara som a temps en moltes coses!

Val a dir que no hi ha res absolutament definitiu, però el camí a recórrer en molts casos per reconstruir els paràmetres de la consciència personal en la vida adulta és extremadament difícil. Aquesta és precisament la tasca dels terapeutes en totes les seves varietats i orientacions, i fins i tot és la tasca de molts autotractaments de relaxació, concentració, sanació, i de les mateixes religions.

Els pares, per tant, en tant que posseïdors del vincle més intens amb els infants, som importants en aquest acompanyament. No hi ha mai dues consciències personals iguals. Mai hi haurà, per tant, dues visions i vivències idèntiques de la realitat, i és que la realitat no existeix per a nosaltres tal i com és. Això és impossible. Sempre passa pel filtre de la nostra consciència personal. Per això es donen tantes reaccions, idees i emocions diferents, davant les mateixes situacions.

La tasca dels pares, doncs, en tant que 'veu de la consciència' per als nostres infants és la de no deixar a l'atzar el creixement i els canvis dels nostres fills. No podem ser neutres perquè és impossible. No fer res ja és una opció que té les seves conseqüències. Persones porugues, persones insatisfetes, persones frustrades, persones que no es valoren,... o persones valentes, persones amb projectes, persones felices, persones que creuen en les seves possibilitats... són fruit de tot allò que s'ha edificat en la seva consciència personal.