divendres, 29 de gener de 2010

El valor de l'autoritat en una educació responsable

O L'HORITZÓ DE LA SENSATESA EDUCATIVA

Tinc la sensació que vivim en una societat que tendeix a la permissivitat. Quan bona part del segle XX hem viscut una societat autoritària, ara som a l'altra banda. Associem el sistema que tenim ara a la llibertat i als drets, i el sistema d'abans, a l'autoritat i els deures. I el resultat és ben maniqueu: una societat és la bona i l'altra és la dolenta.

Crec que mentre fem aquestes contraposicions seguirem perduts. Penso que aquestes dues cultures, la de la permissivitat i la de l'autoritarisme, són fragmentàries i dificulten l'educació per la llibertat, i mentre es mantingui aquest enfrontament, saltarem d'un sistema a l'altre segons vagin les coses.

La llibertat necessita el deure com a estructura psicològica bàsica: si volem una societat i una humanitat ètiques després dels desastres -veritables col·lapses ètics- del segle XX no només ens calen institucions dotades d'autoritat, sinó també ciutadans dotats d'autoritat.

Simplificant, l'estil educatiu autoritari s'expressa en una eduació familiar exigent però sense calidesa afectiva. S'indica, es controla i s'avalua l'infant d'acord amb el grau d'obediència a les normes i les ordres. El càstig físic o psicològic s'empra fàcilment. Això sol deixar els infants sense competències socials, sense iniciativa, buscant l'autoritat de l'adult davant els conflictes, sense espontaneïtat ni curiositat.

A l'altre extrem, l'estil educatiu permissiu s'expressa en una educació familiar poc exigent però amb calidesa afectiva. El control és laxe, ja sigui per la creença que els nens aprenen sols, ja sigui per sentir al·lèrgia a l'esforç i la disciplina. Deixen que els fills decideixin normes i facin el que vulguin deixant els infants amb menys eines per a la maduresa, amb dificultats per controlar els impulsos i acceptar la reponsabilitat dels propis actes.

Integrar drets i deures, autoritat i llibertat seria la nostra tasca. Un estil educatiu responsable amb pares exigents i afectivament càlids que mostra respecte pel fill sabent que la relació és assimètrica: els pares tenen experiència i més poder en la relació, i controlen els recursos. L'obediència només té sentit com a exigència per a la bona convivència, i el control sobre els fills vol ser educatiu, explicant la necessitat de la disciplina. Tenen en compte el punt de vista de l'infant, fins i tot quan no s'hi està d'acord, afavorint la confiança en ell mateix i, per tant, potenciant l'autocontrol i la satisfacció personals. Saben el motiu de les pautes, la disciplina és raonada, i comprenen i accepten amb facilitat les normes socials.

Recuperar la sensatesa educativa, vet ací l'horitzó de pares i mestres educadors. Ens hem de treure del damunt moltes pors i culpabilitats, i repetir-nos que tenim dues grans eines educatives: la tendresa i l'exigència, segurament per aquest ordre però una lligada indefugiblement a l'altra. Als pares i als mestres ens pertoca comprendre que una autoritat tranquil·la forma part indestriable de la nostra estima vers els infants.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Uau ! Què ben dit !
Tant de bo, pares i educadors, anem cap aquí...