És important sentir-se sempre bé?

O L'HORITZÓ D'ENTENDRE COM ES POT SER FELIÇ

La nostra societat va creant petites presons de les quals és difícil desempallegar-nos-en. Quan diem presó ens referim a idees o conceptes extesos socialment que formen part de la nostra manera de veure, analitzar i valorar les coses, i que no ens permeten mirar les coses i les situacions sense aquest filtre, deixant-nos així sense massa possibilitats de desemmascarar els paranys d'idees que també aporten coses valuoses. Em refereixo ara a la presó que estem construint entorn el mite de l'autoestima lligat a la necessitat irrefrenable de sentir-se bé per veure's bé i per creure's que un realment està bé i és feliç.

És que potser hem fet unes societats infelices que hem d'insisitr tant a dir-nos que hem de buscar la felicitat? Aquesta explosió de llibres i programes que cerquen donar estabilitat emocional es deu a la deshumanització de la nostra forma de vida? Volem una societat indolora, analgèsica, on sigui impossible, o no sigui normal, patir i passar-ho malament?

Aquest és un tema molt important en l'educació dels infants: si els infants escolten constantment que són meravellosos -com una manera d'augmentar la seva autoestima- aviat arribaran a adonar-se que, o bé no és cert ja que no són tan perfectes, o s'ho creuran massa, o desconnectaran aviat d'aquests missatges. Hi ha especialistes en depressió infantil que estan estudiant les repercussions en la psicologia dels infants d'un món que sobredimensiona l'autoestima: quan has de repetir mil vegades que "t'has d'estimar i sentir-te bé!" és que alguna cosa falla. Si, almenys, al final t'hi sentissis!, però això no sol pas funcionar així. Fins i tot alguns experts assenyalen que aquesta sobreexplotació de l'autoestima pot portar a una certa tirania en la relació amb els altres: si per sentir-me bé he d'agafar la baixa, puc fer-ho tranquil·lament?; o si he de desaparèixer de casa, ho faig i punt?; o si he de descarregar-me en els altres, em deixo anar?; o... I és que l'educació emocional -un tòtem sagrat dels nostres temps amb aportacions molt positives però a la qual no pot reduir-se tot!- ens remarca que cal afrontar les situacions insistint en com se sent l'infant a costa del que fa, i això pot significar eliminar tota disciplina amb la finalitat que el nen es trobi bé.

Aquestes reflexions lliguen absolutament amb la sobreprotecció que fem del nostres fills davant els conflictes emocionals que viuen: qualsevol incident escolar és titllat d'agressió, o del famós buylling, quan les dificultats per gestionar sentiments negatius o de verbalitzar les emocions fruit de comportaments infantils normals, en la majoria dels casos, és l'arrel del problema. Aprendre a contenir els sentiments i les emocions negatives és vital, i forma part del procés imprescindible de construcció de la voluntat: controlar el sentiment negatiu, aturar l'impuls, deliberar, decidir i suportar l'esforç per a dur a terme la decisió.

Per això crec que no podem deslligar les emocions dels actes: tal i com diu W. Damon, "l'autoestima és el resultat del triomf i no a l'inrevés". Per això m'agrada més parlar de confiança en un mateix ja que, com diu J.A. Marina, "unifica la seguretat bàsica amb la competència comprovada" i s'integra millor a la realitat.

Ah!, l'apunt final: sentir-se bé i ser feliç no és el mateix. Potser només desempallegant-nos d'aquest mite social de l'autoestima podrem entendre-ho.