divendres, 15 de gener del 2010

És important sentir-se sempre bé?

O L'HORITZÓ D'ENTENDRE COM ES POT SER FELIÇ

La nostra societat va creant petites presons de les quals és difícil desempallegar-nos-en. Quan diem presó ens referim a idees o conceptes extesos socialment que formen part de la nostra manera de veure, analitzar i valorar les coses, i que no ens permeten mirar les coses i les situacions sense aquest filtre, deixant-nos així sense massa possibilitats de desemmascarar els paranys d'idees que també aporten coses valuoses. Em refereixo ara a la presó que estem construint entorn el mite de l'autoestima lligat a la necessitat irrefrenable de sentir-se bé per veure's bé i per creure's que un realment està bé i és feliç.

És que potser hem fet unes societats infelices que hem d'insisitr tant a dir-nos que hem de buscar la felicitat? Aquesta explosió de llibres i programes que cerquen donar estabilitat emocional es deu a la deshumanització de la nostra forma de vida? Volem una societat indolora, analgèsica, on sigui impossible, o no sigui normal, patir i passar-ho malament?

Aquest és un tema molt important en l'educació dels infants: si els infants escolten constantment que són meravellosos -com una manera d'augmentar la seva autoestima- aviat arribaran a adonar-se que, o bé no és cert ja que no són tan perfectes, o s'ho creuran massa, o desconnectaran aviat d'aquests missatges. Hi ha especialistes en depressió infantil que estan estudiant les repercussions en la psicologia dels infants d'un món que sobredimensiona l'autoestima: quan has de repetir mil vegades que "t'has d'estimar i sentir-te bé!" és que alguna cosa falla. Si, almenys, al final t'hi sentissis!, però això no sol pas funcionar així. Fins i tot alguns experts assenyalen que aquesta sobreexplotació de l'autoestima pot portar a una certa tirania en la relació amb els altres: si per sentir-me bé he d'agafar la baixa, puc fer-ho tranquil·lament?; o si he de desaparèixer de casa, ho faig i punt?; o si he de descarregar-me en els altres, em deixo anar?; o... I és que l'educació emocional -un tòtem sagrat dels nostres temps amb aportacions molt positives però a la qual no pot reduir-se tot!- ens remarca que cal afrontar les situacions insistint en com se sent l'infant a costa del que fa, i això pot significar eliminar tota disciplina amb la finalitat que el nen es trobi bé.

Aquestes reflexions lliguen absolutament amb la sobreprotecció que fem del nostres fills davant els conflictes emocionals que viuen: qualsevol incident escolar és titllat d'agressió, o del famós buylling, quan les dificultats per gestionar sentiments negatius o de verbalitzar les emocions fruit de comportaments infantils normals, en la majoria dels casos, és l'arrel del problema. Aprendre a contenir els sentiments i les emocions negatives és vital, i forma part del procés imprescindible de construcció de la voluntat: controlar el sentiment negatiu, aturar l'impuls, deliberar, decidir i suportar l'esforç per a dur a terme la decisió.

Per això crec que no podem deslligar les emocions dels actes: tal i com diu W. Damon, "l'autoestima és el resultat del triomf i no a l'inrevés". Per això m'agrada més parlar de confiança en un mateix ja que, com diu J.A. Marina, "unifica la seguretat bàsica amb la competència comprovada" i s'integra millor a la realitat.

Ah!, l'apunt final: sentir-se bé i ser feliç no és el mateix. Potser només desempallegant-nos d'aquest mite social de l'autoestima podrem entendre-ho.

1 comentari:

Anònim ha dit...

En quant a la sobreprotecció dels fills, hi ha un escrit de l'Osho que em va impresionar molt:

"337. PATERNIDAD
Se necesitan unos pocos padres para cambiar todo el mundo. Pero es difícil, ya
que seguís el patrón que vuestros padres os han impuesto. Este es el problema que no
podemos ver: no toleráis a vuestra madre, pero seguís el mismo patrón.
El mundo sería totalmente diferente si las madres pudieran volverse un poco más
comprensivas. No lo son, y nadie puede decírselo, porque son tan cariñosas... ahí está el
problema. Detrás del amor se oculta tanto que no es amor. El amor se convierte en un cobijo
para muchas cosas que no tienen nada que ver con el amor.
Vuestra madre podrá haber sido muy cariñosa y habrá hecho todo lo que estaba a su
alcance. Debía pensar que os creaba una vida feliz... todavía piensa que trata de haceros una
vida feliz. Pero nadie puede hacer feliz a alguien, nadie.
Así que dejad que vuestros hijos crezcan en libertad. Desde luego que es arriesgado,
pero ¿qué se puede hacer? La vida es un riesgo, pero todo crecimiento es posible en el peligro
y el riesgo. No los protejáis demasiado o se convertirán en plantas de invernadero... casi
inútiles. Dejad que sean salvajes. Dejad que luchen en la vida, dejad que crezcan solos y
siempre os estarán agradecidos. Y siempre seréis felices porque más adelante veréis en ellos
esa vitalidad.
Y jamás intentéis ser altruistas; nunca tratéis de mostrar que no sois egoístas. Esa es una
de las enfermedades peligrosas, parecidas al cáncer. El altruismo mata a la gente... es veneno.
Simplemente sed fieles a vuestra propia felicidad v así ayudaréis a todo el mundo."

Extret del llibre: "Dia a dia, 365 meditaciones para el aqui y el ahora", Osho.