divendres, 29 de gener de 2010

El valor de l'autoritat en una educació responsable

O L'HORITZÓ DE LA SENSATESA EDUCATIVA

Tinc la sensació que vivim en una societat que tendeix a la permissivitat. Quan bona part del segle XX hem viscut una societat autoritària, ara som a l'altra banda. Associem el sistema que tenim ara a la llibertat i als drets, i el sistema d'abans, a l'autoritat i els deures. I el resultat és ben maniqueu: una societat és la bona i l'altra és la dolenta.

Crec que mentre fem aquestes contraposicions seguirem perduts. Penso que aquestes dues cultures, la de la permissivitat i la de l'autoritarisme, són fragmentàries i dificulten l'educació per la llibertat, i mentre es mantingui aquest enfrontament, saltarem d'un sistema a l'altre segons vagin les coses.

La llibertat necessita el deure com a estructura psicològica bàsica: si volem una societat i una humanitat ètiques després dels desastres -veritables col·lapses ètics- del segle XX no només ens calen institucions dotades d'autoritat, sinó també ciutadans dotats d'autoritat.

Simplificant, l'estil educatiu autoritari s'expressa en una eduació familiar exigent però sense calidesa afectiva. S'indica, es controla i s'avalua l'infant d'acord amb el grau d'obediència a les normes i les ordres. El càstig físic o psicològic s'empra fàcilment. Això sol deixar els infants sense competències socials, sense iniciativa, buscant l'autoritat de l'adult davant els conflictes, sense espontaneïtat ni curiositat.

A l'altre extrem, l'estil educatiu permissiu s'expressa en una educació familiar poc exigent però amb calidesa afectiva. El control és laxe, ja sigui per la creença que els nens aprenen sols, ja sigui per sentir al·lèrgia a l'esforç i la disciplina. Deixen que els fills decideixin normes i facin el que vulguin deixant els infants amb menys eines per a la maduresa, amb dificultats per controlar els impulsos i acceptar la reponsabilitat dels propis actes.

Integrar drets i deures, autoritat i llibertat seria la nostra tasca. Un estil educatiu responsable amb pares exigents i afectivament càlids que mostra respecte pel fill sabent que la relació és assimètrica: els pares tenen experiència i més poder en la relació, i controlen els recursos. L'obediència només té sentit com a exigència per a la bona convivència, i el control sobre els fills vol ser educatiu, explicant la necessitat de la disciplina. Tenen en compte el punt de vista de l'infant, fins i tot quan no s'hi està d'acord, afavorint la confiança en ell mateix i, per tant, potenciant l'autocontrol i la satisfacció personals. Saben el motiu de les pautes, la disciplina és raonada, i comprenen i accepten amb facilitat les normes socials.

Recuperar la sensatesa educativa, vet ací l'horitzó de pares i mestres educadors. Ens hem de treure del damunt moltes pors i culpabilitats, i repetir-nos que tenim dues grans eines educatives: la tendresa i l'exigència, segurament per aquest ordre però una lligada indefugiblement a l'altra. Als pares i als mestres ens pertoca comprendre que una autoritat tranquil·la forma part indestriable de la nostra estima vers els infants.

dimarts, 26 de gener de 2010

Desaprendre Déu

Tu ets tot el que És, i tot el que No És. La nit i el dia, l'Alfa i la Omega, la calor i el fred, l'adalt i l'abaix, el tot i el res; ets la impermanència i el canvi. Ets més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les paraules, més enllà de les nostres experiències. Molt més enllà de la nostra petita i limitada comprensió!

Com puc, doncs, pretendre encaixar-Te en els meus esquifits conceptes humans?


T'hem humanitzat, oh Déu. Com que no el podem comprendre, busquem símils propers, i et diem 'pare', et diem 'senyor', et diem 'mestre'. I llavors, sense poder evitar-ho, incorporem les nostres limitacions humanes, de les quals òbviament n'estàs lliure: la gelosia, la necessitat d'adoració, la desaprovació, el judici, la venjança, el càstig, el caprici, el desig...


I encara més, caiem en el terrible error de creure que només hi ha un camí cap a tu. I seguidament, ens barallem per acaparar aquesta via única, per definir quin és el camí correcte. Ataquem els altres camins per estar tranquils creient que estem en el correcte.

Crec que hi ha tants camins cap a Tu com persones.


Ens cal desaprendre Déu. Tot el que puguis dir d'Ell és més mentida que no pas veritat. Conceptes empetitidors, enganyosos, per tranquil·litzar les nostres ments quadrades que ho volen entendre tot, lligar tot... peró no es pot:! Déu és un misteri, un concepte fugisser, una experiència personal, més enllà de tot raonament.


Et cal oblidar el déu que “penses”. Només des de la llibertat de deixar-lo ser, des del silenci, des de l'absència de conceptes, és quan et pots obrir al misteri de Déu, és quan se't pot manifestar.

Mentre el busquis amb les teves idees fixes, no podràs reconèixer la Seva presència quan se t'acosti.

Mentre .t'omplis de paraules, no podràs sentir la seva veu si et parla.

Mentre escoltis més el que et diuen d'Ell, que no pas el que tu sents d'Ell, no podràs experimentar-lo.


Ens cal desapendre Déu. Oblidar tot el que hem aprés. I senzillament posar-nos amb una intenció pura a la seva presència, fer silenci, i sentir-lo dins nostre.

A cada un se'ns mostra diferent. És més: cada dia, cada hora, cada moment, pot ser diferent.

No el busquis més, no el defineixis més.

Ell ve al teu encontre. Buida't de tot, i deixa't omplir d'Ell.

dissabte, 23 de gener de 2010

Insultar els pobres! (2)

Escric per pura indignació.

Una amiga va escriure l'altre dia una entrada a partir dels comentaris del nou bisbe Munilla comparant la desgràcia d'Haití amb la pobresa interior dels occidentals. Ho feia sota el títol Insultar els pobres.

I avui m'han enviat aquest escrit de Salvador Sostres sobre el desastre a Haití: el món menstrua. M'ha fet mal, molt mal!

Trobo que són 24 línies que recorden els discursos de les èpoques més fosques de la història recent de la nostra humanitat.

Podria passar d'aquest escrit. Podria no fer-ne propaganda. Podria esborrar el seu nom de la memòria. Però la pregunta és: on porta el seu discurs? I quan arribem a on porta, ens recordarem de qui ens hi ha portat?

dijous, 21 de gener de 2010

Els cants de sirena, Ulisses... i nosaltres? (primera part)

"Els cants de sirena, Ulisses i... ¿nosaltres?"
[primera part]

Un dels passatges que més m'ha impressionat de la literatura universal, amb el que més m'identifico, és un "clàssic" amb totes les de la llei: "L'Odissea".

Us ho refresco: Ulisses és la denominació amb què els romans coneixien el llegendari heroi grec Odiseu, Rei d'Ítaca, la petita illa del mar Jònic, on vivia amb la seva esposa Penèlop i el seu fill Telèmac.

Després de la guerra de Troia, Ulisses/Odiseu féu un extraordinari viatge de tornada a casa (cap a Ítaca), durant el qual tingué diverses vicissituds i aventures increïbles que anà superant amb la seva gran intel·ligència. Per exemple podem citar quan va ser obstruït pel déu Posseidó o, el que voldria evocar, quan fou "atacat" per un grup de sirenes que volgueren seduir els tripulants de la nau on Ulisses viatjava amb els seus atraients cants.

Poc abans de l'arribada de les sirenes el nostre heroi es preparà per superar aquella dura prova (féu posar taps de cera a les orelles dels seus homes que impedissin d'escoltar la màgica crida, i es féu lligar al màstil de l'embarcació).

Arribaren les dones-peix i gairebé aconseguiren, amb les seves càlides veus, el seu objectiu de fer fracassar el viatge. Ulisses superà la prova i es mantingué fidel a l'objectiu d'aconseguir retornar a casa.

El sobirà d'Ítaca sapigué trobar l'estratègia que li calia per no caure a l'atractiu irresistible dels cants de les sirenes que portaven a la perdició els mariners.Ulisses, certament amb dolor, aconseguí superar aquella dura prova.

Però això només era possible per la seva inquebrantable convicció dels seus ideals.

Dit d'una altra forma: quan era més fàcil i més agradable caure en mans del plaer, el gran rei-viatger es mantingué fidel al que creia.A la presència d'una felicitat passatgera i mundana Ulisses hi plantà cara i, malgrat les grans dificultats que encara havien d'esdevenir en aquell periple accidentat, el que tingué clar des del primer moment era que l'únic que el faria sentir-se un home íntegre era la fidelitat al que profundament sentia com a seu: valors, persones, sentiments, ...

La fidelitat a sí mateix fou el que el salvà.

[continuarà...]

dimarts, 19 de gener de 2010

Nous Reptes, Nous Horitzons

Calma i Pau Interior..., suposo que fruit de l'alliberament que suposa fer aquest pas...




Em reconforta sentir-me estimat..., sé que no estic pas sol en aquesta aventura...., el vaixell ha trontollat força a causa de la tempesta..., el far ha fet la seva feina, no hi ha naufragi, simplement es segueix l'estratègia de seguir navegant amb dos vaixells més petits.., potser es podran pilotar millor i evitar encallar-se a les roques....

diumenge, 17 de gener de 2010

Sou Dignes!

Us anuncio una bona notícia: Déu us considera Dignes!

Ja sabeu que Déu us estima,
el que no us acabeu de creure és que sou Dignes:
per merèixer el seu Amor, no heu de ser res, no heu de fer res,
no us heu de comportar de cap manera, no heu de creure en res.

Ell us ha fet a imatge seva: Creadors, Lliures, Infinits, Amorosos, .... Dignes!

Déu us estima incondicionalment. Us ho ha dit moltes vegades.
Ho diuen els llibres que vosaltres considereu sagrats,
però no us ho acabeu de creure.
Com que el vostre Amor és condicional,
penseu que Déu també és així, us equivoqueu!

Déu us estima incondicionalment...
Tant si estimeu com si no.
Tant si compartiu com si no.
Tant si us obriu com si no.

Del més gran al més petit
del mes bo al més dolent,
del més elevat al més mundà.

Com podria no estimar-vos?
Esteu atrapats en un cos, en la dualitat, i per això a vegades experimenteu dolor, separació de Déu,
Però la vostra ànima és infinita!
Podeu Crear el que vulgueu si teniu Fe!
I ara, oblideu-vos de dogmes i obligacions, de pecats i de penitències,
i trieu cadascú el vostre pensament més Elevat per la vida que s'obre davant vostre, i poseu-vos a viure'l a fons!

Tens el teu? Ara et parlo a tu.

L'Amor et farà lliure, però inclús això pots escollir de negar-ho sense perdre la teva Dignitat.
Però jo et recomano d'Estimar. L'Amor t'obrirà, et donarà l'abundància, farà fluir cap a la teva vida tot el que necessites.
La Por t'estanca. Et fa cercar obsessivament la seguretat, de la que mai se'n té prou. La Por et fa acumular tant al teu voltant, que t'estanques. No et deixa entrar aire nou, coses noves, fa que ni tan sols Déu pugui arribar a tu.

Com que no et sents digne, t'envoltes de dogmes, de rituals, de instruccions, que en comptes d'acostar-te a Déu t'hi allunyen, car cadascú té el seu propi camí per arribar-hi.
Tanca els teus ulls en el silenci, i amb intenció pura del cor, digues-li a Déu que l'Estimes i que t'hi vols acostar, no necessites res més...
perquè ets Digne!

Llença tot el que t'empresona i construirem junts una vida nova.
L'Amor no és pobresa, no és carència, és Abundància!
No has de ser pobre, has de ser desprès.
Disfruta la vida amb abundància, però no t'aferris a res, ni tan sols a la pobresa.

T'ho he dit prou clar? Ets Digne!
Acull aquesta bona nova, reflexiona-la en el teu cor, discerneix la teva Veritat.
I amb el teu lliure albir, adopta-la a la teva vida.
Amén.

divendres, 15 de gener de 2010

És important sentir-se sempre bé?

O L'HORITZÓ D'ENTENDRE COM ES POT SER FELIÇ

La nostra societat va creant petites presons de les quals és difícil desempallegar-nos-en. Quan diem presó ens referim a idees o conceptes extesos socialment que formen part de la nostra manera de veure, analitzar i valorar les coses, i que no ens permeten mirar les coses i les situacions sense aquest filtre, deixant-nos així sense massa possibilitats de desemmascarar els paranys d'idees que també aporten coses valuoses. Em refereixo ara a la presó que estem construint entorn el mite de l'autoestima lligat a la necessitat irrefrenable de sentir-se bé per veure's bé i per creure's que un realment està bé i és feliç.

És que potser hem fet unes societats infelices que hem d'insisitr tant a dir-nos que hem de buscar la felicitat? Aquesta explosió de llibres i programes que cerquen donar estabilitat emocional es deu a la deshumanització de la nostra forma de vida? Volem una societat indolora, analgèsica, on sigui impossible, o no sigui normal, patir i passar-ho malament?

Aquest és un tema molt important en l'educació dels infants: si els infants escolten constantment que són meravellosos -com una manera d'augmentar la seva autoestima- aviat arribaran a adonar-se que, o bé no és cert ja que no són tan perfectes, o s'ho creuran massa, o desconnectaran aviat d'aquests missatges. Hi ha especialistes en depressió infantil que estan estudiant les repercussions en la psicologia dels infants d'un món que sobredimensiona l'autoestima: quan has de repetir mil vegades que "t'has d'estimar i sentir-te bé!" és que alguna cosa falla. Si, almenys, al final t'hi sentissis!, però això no sol pas funcionar així. Fins i tot alguns experts assenyalen que aquesta sobreexplotació de l'autoestima pot portar a una certa tirania en la relació amb els altres: si per sentir-me bé he d'agafar la baixa, puc fer-ho tranquil·lament?; o si he de desaparèixer de casa, ho faig i punt?; o si he de descarregar-me en els altres, em deixo anar?; o... I és que l'educació emocional -un tòtem sagrat dels nostres temps amb aportacions molt positives però a la qual no pot reduir-se tot!- ens remarca que cal afrontar les situacions insistint en com se sent l'infant a costa del que fa, i això pot significar eliminar tota disciplina amb la finalitat que el nen es trobi bé.

Aquestes reflexions lliguen absolutament amb la sobreprotecció que fem del nostres fills davant els conflictes emocionals que viuen: qualsevol incident escolar és titllat d'agressió, o del famós buylling, quan les dificultats per gestionar sentiments negatius o de verbalitzar les emocions fruit de comportaments infantils normals, en la majoria dels casos, és l'arrel del problema. Aprendre a contenir els sentiments i les emocions negatives és vital, i forma part del procés imprescindible de construcció de la voluntat: controlar el sentiment negatiu, aturar l'impuls, deliberar, decidir i suportar l'esforç per a dur a terme la decisió.

Per això crec que no podem deslligar les emocions dels actes: tal i com diu W. Damon, "l'autoestima és el resultat del triomf i no a l'inrevés". Per això m'agrada més parlar de confiança en un mateix ja que, com diu J.A. Marina, "unifica la seguretat bàsica amb la competència comprovada" i s'integra millor a la realitat.

Ah!, l'apunt final: sentir-se bé i ser feliç no és el mateix. Potser només desempallegant-nos d'aquest mite social de l'autoestima podrem entendre-ho.

dilluns, 11 de gener de 2010

Crisi educativa a casa i a l'escola, o a la societat?


O L'HORITZÓ D'UNA SOCIETAT MÉS SANA

Enmig de tot el debat entorn l'educació d'aquests darrers mesos potser tenim la impressió que a vegades no es respon una pregunta clau: i els nostres fills, hi sortiran guanyant? I és que: ens cal una bona llei?, o ens calen bons mestres? Una bona llei farà bons mestres?, o pot educar-se com Déu mana malgrat una mala llei? Segurament ho volem tot, oi?

Encara una altra pregunta clau: podem educar els nostres infants (amb bona llei i/o amb bons mestres) independentment de la societat en què vivim? Perquè ara sembla que només una llei nova ho podria solucionar tot, però és això possible? I és que potser parlem massa de l'escola i poc dels alumnes. Aquí no volem parlar de l'escola perquè ara tothom se n'ocupa: de l'eterna baralla dels antics i dels moderns, que si els programes, que si el seu paper social, les seves finalitats, l'escola d'ahir, l'escola de demà, com s'organitzen els mestres, com es formen, els equips directius... Doncs no, també hem de parlar d'aquesta societat que educa, o maleduca, en tantes coses perquè no podem fer una llei nova per canviar coses si abans no pensem què hem da canviar d'aquesta societat.

Perquè, què veiem l'any 2010? Que el principal rival dels professors d'avui en dia és la 'clientelització'. Ens referim a la societat de consum en la que es veuen immersos tan els nens com els adolescents. I és que els nens, abans de ser nens i adolescents, abans d'ensenyar-los a escriure i a llegir, a comptar, i fins i tot a raonar, aquests nens són clients. I clients al mateix nivell que els seus propis pares i en els mateixos àmbits (clients de la telefonia, de la moda, dels mitjans, del lleure...). I si la societat ha canviat tant d'ençà que nosaltres érem nens és perquè els nens ara són clients. I aquesta pseudo-maduresa comercial es pren com una maduresa veritable i, tanmateix, no és una maduresa real. I aquest és el fet davant el qual hem de reaccionar.

Som en un moment inquietant de la història: els adults hem segrestat la infantesa d'una manera mai vista. Els polítics i els buròcrates han distorsionat l'educació pública per transformar-la en una fàbrica: es tracta d'embotir els nens amb informació acadèmica i avaluar-los constantment amb proves i amb exàmens. I també la indústria publicitària ha colonitzat els racons més íntims de la infantesa, amb l'objectiu de vendre productes als nois.

El que hauríem de fer es retrobar les necessitats reals d'aquests nens i adolescents, que són ben senzilles: els hem de donar tot l'afecte real que necessiten i que es mereixen, un afecte que no s'ha de traduir en regals. I l'escola el que hauria de fer és protegir aquests nens i aquests adolescents de la societat de consum: l'esperit crític.

L'escola viu en crisi? Caldria definir bé la naturalesa d'aquesta crisi. Malestar sí, d'acord, és cert que hi ha malestar. Però crisi pedagògica i organitzativa? Quina crisi? Tothom en parla d'aquesta crisi. El que veiem és un malestar profund dels professors, dels adults en general, de la institució... Tothom acusa tothom: l'escola acusa les famílies, les famílies acusen les institucions... És un cercle viciós. El que veiem és una crisi en la societat, amb una obsessió claríssima per buscar culpables i, en canvi, no trobar solucions. És molt més fàcil culpar els altres... aquesta és la veritable crisi.

El que ens hem de preguntar realment és si les nostres administracions quan fan lleis volen formar adults intel·ligents. Fàcilment arribarem a la conclusió que no. Sembla que la societat se'n fot clarament de l'escola mentre fa veure que se la pren seriosament: l'escola és una de les últimes preocupacions dels polítics, dels que prenen les veritables decisions.

I ha lloc per a l'optimisme? Mireu els vostres fills o entreu en una classe. En una classe el que s'hi veu és la vida en estat pur. La vitalitat en el seu estat màxim. Uns estudiants, evidentment, amb els seus defectes, que s'han de saber gestionar. I crec que és això el que hem de recordar: aquesta energia i el soroll dels patis de les escoles que és com el cant dels ocells.

Podeu reflexionar sobre aquestes coses amb un llibre de l'escriptor francès Daniel Pennac, 'Mal d'escola', (Empúries, 2008).

dissabte, 9 de gener de 2010

Paraules incompletes

Les paraules no em serveixen per expressar completament el que et vull dir, ni tant sols per explicar el què sento.

Són com un últim recurs, a falta de res més, per intercanviar-nos informació, però sempre porten a malentesos, a mal-interpretacions, i a la frustració de no poder donar-te el tresor que sento a dins de manera complerta.

Jo t'explico una cosa, i llavors tu la filtres amb els teus esquemes i creences, la barreges amb com em veus el món avui, com em veus a mi, i el que esperes que et diguin, i llavors entens el que vols, o potser el que pots. El mateix faig amb el que m'expliques tu.

I les paraules concretes? Tenen un sentit canviant, cultural, vivencial, a voltes visceral, sempre contextual. No es el mateix “Déu” per tu que per mi, i què és la “justícia”, i la “realització”? Si et dic que vindré “aviat”, què entens? Cinc minuts? Dos mesos? I si t'ho dic a l'aeroport? Potser siguin anys.

Tant-se-val, tampoc puc transmetre't el més important amb les paraules, car l'essencial està més enllà de la ment i de les paraules, convertir-ho a paraules és com fer-ne un burd esquema incomplet, que no porta enlloc, més aviat et pot despistar perquè pots creure que és la veritat i llavors la defensaràs amb ungles i dents per assegurar-te que no estàs equivocat...
Ens barallem, per les paraules. Les religions les sacralitzen, les fan inamovibles, quan la majoria de vegades vénen de milers d'any enrere, i estan subjectes a interpretacions, a una cultura diferent, a una manera de veure la vida, al llast de tanta i tanta pols acumulada.

Potser aquí l'error més gran és pensar també que la Veritat Última té una interpretació única, quan en realitat té infinits camins per arribar-hi. Però la indefinició no la sabem portar molt bé, i necessitem definir i quadrar el Món i el Més Enllà, especificar, descriure, legislar, i marcar línies clares, tendències, creences homologades, i grans religions per sentir-nos part de quelcom gran, i que ens doni la seguretat de que no podem estar equivocats, que els que s'equivoquen son els altres.

Com que avui no em serveixen les paraules, faig brillar la meva llum en silenci, car sé que la comunicació es produeix a molts nivells. Sempre que puc, abraço els amics, cerco el contacte físic i càlid d'una mà a l'espatlla, regalo el meu somriure franc al desconegut, comparteixo el silenci i la pregària i faig camí també amb tu.

Hi haurà paraules, però no seran el més important. Seran tant sols el que han de ser: pistes, indicadors, intuïcions, intercanvi, compartir.

Quedin aquestes paraules incompletes com una fita que senyala cap a on es troba el meu cor... ;)

dijous, 7 de gener de 2010

Pregària per contrarestar l'autocomplaença...

Déu nostre, Pare-Mare,
ben sovint ens adrecem a tu

amb la pregària més còmoda.

Volem tranquil·litat,

viure serens i sense maldecaps,

i prou que procurem fer veure

que escoltem les paraules de Jesús,

i que les estimem...

però que lluny queden, ben sovint, del nostre cor.


Déu nostre, Pare-Mare,

tantes vegades et clamem: “Senyor, Senyor!”

sense fer la teva voluntat.

Queda bé ser cristià i meditar en silenci,

dir-nos que som rics per dins,

i sentir-nos plens del teu Esperit...

però que lluny estem de ser perseguits per causa teva.


Déu nostre, Pare-Mare,

quantes vegades diem que ens interessa pensar-te

i explicar-te en divagacions.

Volem tenir-te ben clar

abans de jugar-nos-hi res...

però mai t’entenem bé, Déu nostre,

perquè ens hem oblidat de practicar-te.


Déu nostre, Pare-Mare, sacseja’ns una mica!


Ajuda’ns a vetllar per la justícia

i empeny les nostres comunitats a alçar la veu.

Ajuda’ns a estimar els pobres

i aboca’ns a compartir-ho tot.

Ajuda’ns a seguir Jesús

i ensenya’ns a portar la creu.


Amén.

dimarts, 5 de gener de 2010

La consciència dels infants

O L'HORITZÓ DE L'ACOMPANYAMENT DELS FILLS

Quan els infants són ben petits, ja des del seu naixement, es van assentant les bases per a la construcció de la seva consciència personal.

La consciència personal és allò que tothom posseeix pel sol fet d'existir i que conté les eines personals per mesurar, analitzar i entendre tot el que existeix, la realitat i tot el que imaginem, somniem i desitgem, inclòs un mateix.

Sempre s'ha dit, metafòricament, com si la consciència tingués una veu que se'ns adreça a cau d'orella, 'la veu de la consciència'. Certament, davant moltes accions que fem voluntàriament, o que ens obliguen a fer, la nostra consciència ens dóna la 'seva' opinió en forma d'una idea o, sobretot, d'una emoció.

En l'evolució d'un ésser humà la consciència personal es va construint progressivament i, si bé algunes persones aconsegueixen un nivell profund de coneixement sobre un mateix i sobre la seva consciència, d'altres acaben els seus dies sense haver entès res sobre la xarxa d'emocions, idees i motivacions que han configurat la seva vida.

En aquest desenvolupament progressiu és essencial el paper dels adults durant la infantesa, especialment dels pares. Quan la consciència 'és buida i encara no pot exercir' són es pares els que ocupen el seu lloc. Posar límits, donar satisfacció, reconèixer, aprovar o retreure, estimar o maltractar, motivar i estimular, encoratjar o esporuguir, tenir paciència o perdre els estreps, protegir o deixar a la intempèrie, entre moltíssimes d'altres, no són accions sense transcendència. Tot això, per a bé i per a mal, acaba construint les eines personals amb les quals critiquem -mesurem, analitzem i entenem- tot el que existeix.

Així, per exemple, són normals i molt freqüents els errors en els infants durant els seus aprenentatges -tan intel·lectuals com acadèmics, tan comportamentals com en les relacions personals-; així, si la resposta davant els errors per part de l'adult que l'acompanya en aquests aprenentatges és repressiva i exclusivament crítica, l'infant construirà en la seva consciència l'opinió que tot els assajos que realitza per a progressar personalment mai són satisfactoris ni suficients, i la seva consciència li sobreposarà aquest missatge negatiu damunt els probables progressos del seu desenvolupament: sempre se sentirà frustrat i creurà que el seu esforç és insuficient.

Els especialistes semblen concloure que la franja que va dels 0 als 3 anys és molt important per aquest desenvolupament i fan parar atenció a la importància dels estímuls educatius que reben en aquest període de la vida. Entre altres coses es deu a que la construcció del grau d'autoestima i del coneixement dels límits, la construcció de la motivació endògena i de la tolerància a la frustració, la construcció del grau d'obertura a la realitat i dels paràmetres per comprendre-la, etcètera, s'edifiquen damunt les bases de la vida pròpia de la infantesa. Després dels 3 anys, però, encara som a temps en moltes coses!

Val a dir que no hi ha res absolutament definitiu, però el camí a recórrer en molts casos per reconstruir els paràmetres de la consciència personal en la vida adulta és extremadament difícil. Aquesta és precisament la tasca dels terapeutes en totes les seves varietats i orientacions, i fins i tot és la tasca de molts autotractaments de relaxació, concentració, sanació, i de les mateixes religions.

Els pares, per tant, en tant que posseïdors del vincle més intens amb els infants, som importants en aquest acompanyament. No hi ha mai dues consciències personals iguals. Mai hi haurà, per tant, dues visions i vivències idèntiques de la realitat, i és que la realitat no existeix per a nosaltres tal i com és. Això és impossible. Sempre passa pel filtre de la nostra consciència personal. Per això es donen tantes reaccions, idees i emocions diferents, davant les mateixes situacions.

La tasca dels pares, doncs, en tant que 'veu de la consciència' per als nostres infants és la de no deixar a l'atzar el creixement i els canvis dels nostres fills. No podem ser neutres perquè és impossible. No fer res ja és una opció que té les seves conseqüències. Persones porugues, persones insatisfetes, persones frustrades, persones que no es valoren,... o persones valentes, persones amb projectes, persones felices, persones que creuen en les seves possibilitats... són fruit de tot allò que s'ha edificat en la seva consciència personal.

dilluns, 4 de gener de 2010

Tot el que val la pena...

Valen la pena tantes experiències aparentment fràgils i inútils, aparentment estèrils i eixorques, que hauria d'existir un diccionari que les recollís alfabèticament per tal que totes les persones poguessin reconèixer l'energia de tot allò que aboquem al contenidor de rebuig de la nostra memòria.

I és que val la pena un "no" carregat de sinceritat.

Val la pena esperar i acceptar el ritme de les coses.

Val la pena cedir per fer possible la unitat.

Val la pena dir el que penses per permetre entendre millor les coses.

Val la pena demanar ajuda si creus que la meta és el camí.

Val la pena persistir perquè res no acaba.

Val la pena el contagi d'un somriure.

Val la pena acceptar la realitat encara que creguis que hi surts perdent.

Val la pena renunciar pels altres.

Val la pena mirar els altres als ulls si vols conèixer-te a tu mateix.

Val la pena ser discret en els teus projectes.

Val la pena mirar-se els detalls de les coses.

Val la pena dir "bon dia" cada dia.

Val la pena dubtar per deixar espai a la incertesa i el misteri.

Val la pena el desert i la solitud, i la manca d'aigua, per saber qui ets i què vols.

Val la pena ser agraït fins per allò que et dóna l'atzar.

Val la pena respirar aire fresc i oxigenar-se.

Val la pena confiar que tot val la pena.

dissabte, 2 de gener de 2010

La humanitat sencera lluita i plora a l'Iran

O L'HORITZÓ D'UN ISLAM CONSTRUCTIU

Aquestes nostres festes occidentals a vegades ens fan viure la quotidianitat molt lluny de la realitat de cada dia de moltes i moltes persones que lluiten pel seu futur.

Aquests dies a l'Iran s'hi esdevé una lluita ferotge entre diverses branques i concepcions de l'Islam, i les seves translacions polítiques.

Si cliqueu aquí podreu veure imatges enregistrades amb mòbil de les revoltes.

Molts són els experts que parlen que és allà on s'hi juga molt del futur de la humanitat en el sentit que el que hi acabi esdevenint marcarà de manera rellevant el "comportament" de les nacions musulmanes respecte els funcionaments democràtics de les seves societats.

Seguim intensament la lluita dels nostres germans musulmans. La humanitat sencera lluita i plora a l'Iran!