Música i experiència espiritual

Una amiga ens ha ofert fa uns dies al seu bloc una música amb imatges. Un vídeo que travessa l'ànima.

Es tracta d'una composició del músic polonès Henryk Gorecki (1933) per a orquestra i veu, el tercer moviment de la seva tercera simfonia, anomenada "Simfonia de les lamentacions", composada ara farà 34 anys. Breument, aquesta peça és concebuda sota el signe de la Mare de Déu dels Set Dolors, una imatge molt venerada a Polònia, i està inspirada en la II Guerra Mundial. Una peça que commou amb la seva modernitat, simplicitat i intensitat, amb un text poètic i metafòric. El vídeo acompanya aquesta música amb imatges de conflictes durs però reals convertint-lo en una llança que no deixa tranquil·la cap consciència.

Per què la música pot tocar l'ànima humana?

Si bé no tota la música ha tingut històricament aquesta finalitat -Primo Levi ens parla dels concerts organitzats als camps d'extermini just abans de veritables massacres, o a Guantánamo la música s'ha usat per a torturar, o també s'ha usat històricament com un simple enaltiment de les guerres-, hem de reconèixer la seva capacitat de connexió emocional -quan provoca una emoció més epidèrmica- i també espiritual -quan pot provocar una veritable commoció-.

Potser només podem parlar de música amb finalitat espiritual quan està orientada a aquesta intenció, i per tant, quan porta a connectar amb la vida interior de les persones: el silenciament interior, fer callar l’ego i una experiència d'unitat de la vida.

Quan deixem de demanar a la música que ens distregui o que ens emocioni, la música queda com una gran metàfora que ens recorda que tot vibra i, per tant, que tot sona: en definitiva, que tot viu ja, aquí i ara. La música va més enllà de la paraula i pot quedar exclosa dels processos mentals i, per tant, sense el seu filtre esdevé pura experiència vivificant, com la sang, com una encarnació del so en la pròpia existència.

Tota la música que desplega un músic ja preexisteix: el músic només afina i fa aparent una possible música de les infinites músiques possibles, tria unes notes concretes, i en acabar, torna al silenci primordial en el que tota la música segueix existint. So i silenci no són doncs conceptes oposats, sinó diferents intensitats d'un mateix so unitari primordial.

L'experiència espiritual és transformadora i a vegades la música pot esdevenir un motor d'aquesta experiència.

drets humans ???

Què vol dir defensar els drets humans?

El cap de setmana passat vaig participar a un taller sobre immigració..., i després de la feina feta i de tots els debats i comentaris sobre el dret que té qualsevol persona de desplaçar-se pel món i canviar el seu lloc de residència (si li bé de gust, no pas per obligació...), un dels participants, amb una innocent pregunta, apuntava una idea que feia canviar radicalment el plantejament de tot el debat..., i si no fos necessari que les persones s'haguessin de jugar la vida per intentar arribar a un altre pais desconegut, fora de la seva terra, lluny dels familiars i persones estimades...? és això una utopia? o podria arribar a ser una realitat?

Bé, crec que amb aquesta aportació, molt encertada per cert, el tema de la immigració pren un abast d'injusticia a tots nivells..., si tothom tinguès unes condicions dignes per a viure, dubto molt que tinguèssin ganes de jugar-se la vida per un somni, per una incertesa d'un futur millor...

Quins drets tenen els humans?...en teoria totes i tots tenim els mateixos, no?...per tant, hem de ser conscients que cadascú n'és responsable en major o menor grau..., els nostres "innocents" hàbits de consum, per exemple, malabaratant recursos naturals, que òbviament provenen de països en vies de desenvolupament, o fins i tot en l'obtenció dels productes acabats, en la majoria de casos fabricats on les condicions de treball ni els salaris són prou justos.

Els diners que tenim en alguna entitat financera..., sabem realment on es destinen?..., podriem asegurar que no s'utilitzen per a "subvencionar" empreses que treballen activament en el negoci de la destrucció, la guerra i la mort?

Però hi podem fer alguna cosa davant tantes injusticies que aboquen a persones desesperades a marxar de la seva terra?..., bé, jo crec que si, malgrat molts cops seran actuacions que dificilment tindran una repercussió directe, però si anem prenen consciència sobre quin impacte pot arribar a tenir tot el que fem cada dia..., i actuem en consequència, potser podrem avançar cap un món més just.

La reflexió i l'actuació ja és una cosa més personal, us convido a pensar-hi.

El valor de l'autoritat en una educació responsable

O L'HORITZÓ DE LA SENSATESA EDUCATIVA

Tinc la sensació que vivim en una societat que tendeix a la permissivitat. Quan bona part del segle XX hem viscut una societat autoritària, ara som a l'altra banda. Associem el sistema que tenim ara a la llibertat i als drets, i el sistema d'abans, a l'autoritat i els deures. I el resultat és ben maniqueu: una societat és la bona i l'altra és la dolenta.

Crec que mentre fem aquestes contraposicions seguirem perduts. Penso que aquestes dues cultures, la de la permissivitat i la de l'autoritarisme, són fragmentàries i dificulten l'educació per la llibertat, i mentre es mantingui aquest enfrontament, saltarem d'un sistema a l'altre segons vagin les coses.

La llibertat necessita el deure com a estructura psicològica bàsica: si volem una societat i una humanitat ètiques després dels desastres -veritables col·lapses ètics- del segle XX no només ens calen institucions dotades d'autoritat, sinó també ciutadans dotats d'autoritat.

Simplificant, l'estil educatiu autoritari s'expressa en una eduació familiar exigent però sense calidesa afectiva. S'indica, es controla i s'avalua l'infant d'acord amb el grau d'obediència a les normes i les ordres. El càstig físic o psicològic s'empra fàcilment. Això sol deixar els infants sense competències socials, sense iniciativa, buscant l'autoritat de l'adult davant els conflictes, sense espontaneïtat ni curiositat.

A l'altre extrem, l'estil educatiu permissiu s'expressa en una educació familiar poc exigent però amb calidesa afectiva. El control és laxe, ja sigui per la creença que els nens aprenen sols, ja sigui per sentir al·lèrgia a l'esforç i la disciplina. Deixen que els fills decideixin normes i facin el que vulguin deixant els infants amb menys eines per a la maduresa, amb dificultats per controlar els impulsos i acceptar la reponsabilitat dels propis actes.

Integrar drets i deures, autoritat i llibertat seria la nostra tasca. Un estil educatiu responsable amb pares exigents i afectivament càlids que mostra respecte pel fill sabent que la relació és assimètrica: els pares tenen experiència i més poder en la relació, i controlen els recursos. L'obediència només té sentit com a exigència per a la bona convivència, i el control sobre els fills vol ser educatiu, explicant la necessitat de la disciplina. Tenen en compte el punt de vista de l'infant, fins i tot quan no s'hi està d'acord, afavorint la confiança en ell mateix i, per tant, potenciant l'autocontrol i la satisfacció personals. Saben el motiu de les pautes, la disciplina és raonada, i comprenen i accepten amb facilitat les normes socials.

Recuperar la sensatesa educativa, vet ací l'horitzó de pares i mestres educadors. Ens hem de treure del damunt moltes pors i culpabilitats, i repetir-nos que tenim dues grans eines educatives: la tendresa i l'exigència, segurament per aquest ordre però una lligada indefugiblement a l'altra. Als pares i als mestres ens pertoca comprendre que una autoritat tranquil·la forma part indestriable de la nostra estima vers els infants.

Desaprendre Déu

Tu ets tot el que És, i tot el que No És. La nit i el dia, l'Alfa i la Omega, la calor i el fred, l'adalt i l'abaix, el tot i el res; ets la impermanència i el canvi. Ets més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les paraules, més enllà de les nostres experiències. Molt més enllà de la nostra petita i limitada comprensió!

Com puc, doncs, pretendre encaixar-Te en els meus esquifits conceptes humans?


T'hem humanitzat, oh Déu. Com que no el podem comprendre, busquem símils propers, i et diem 'pare', et diem 'senyor', et diem 'mestre'. I llavors, sense poder evitar-ho, incorporem les nostres limitacions humanes, de les quals òbviament n'estàs lliure: la gelosia, la necessitat d'adoració, la desaprovació, el judici, la venjança, el càstig, el caprici, el desig...


I encara més, caiem en el terrible error de creure que només hi ha un camí cap a tu. I seguidament, ens barallem per acaparar aquesta via única, per definir quin és el camí correcte. Ataquem els altres camins per estar tranquils creient que estem en el correcte.

Crec que hi ha tants camins cap a Tu com persones.


Ens cal desaprendre Déu. Tot el que puguis dir d'Ell és més mentida que no pas veritat. Conceptes empetitidors, enganyosos, per tranquil·litzar les nostres ments quadrades que ho volen entendre tot, lligar tot... peró no es pot:! Déu és un misteri, un concepte fugisser, una experiència personal, més enllà de tot raonament.


Et cal oblidar el déu que “penses”. Només des de la llibertat de deixar-lo ser, des del silenci, des de l'absència de conceptes, és quan et pots obrir al misteri de Déu, és quan se't pot manifestar.

Mentre el busquis amb les teves idees fixes, no podràs reconèixer la Seva presència quan se t'acosti.

Mentre .t'omplis de paraules, no podràs sentir la seva veu si et parla.

Mentre escoltis més el que et diuen d'Ell, que no pas el que tu sents d'Ell, no podràs experimentar-lo.


Ens cal desapendre Déu. Oblidar tot el que hem aprés. I senzillament posar-nos amb una intenció pura a la seva presència, fer silenci, i sentir-lo dins nostre.

A cada un se'ns mostra diferent. És més: cada dia, cada hora, cada moment, pot ser diferent.

No el busquis més, no el defineixis més.

Ell ve al teu encontre. Buida't de tot, i deixa't omplir d'Ell.

Insultar els pobres! (2)

Escric per pura indignació.

Una amiga va escriure l'altre dia una entrada a partir dels comentaris del nou bisbe Munilla comparant la desgràcia d'Haití amb la pobresa interior dels occidentals. Ho feia sota el títol Insultar els pobres.

I avui m'han enviat aquest escrit de Salvador Sostres sobre el desastre a Haití: el món menstrua. M'ha fet mal, molt mal!

Trobo que són 24 línies que recorden els discursos de les èpoques més fosques de la història recent de la nostra humanitat.

Podria passar d'aquest escrit. Podria no fer-ne propaganda. Podria esborrar el seu nom de la memòria. Però la pregunta és: on porta el seu discurs? I quan arribem a on porta, ens recordarem de qui ens hi ha portat?

Els cants de sirena, Ulisses... i nosaltres? (primera part)

"Els cants de sirena, Ulisses i... ¿nosaltres?"
[primera part]

Un dels passatges que més m'ha impressionat de la literatura universal, amb el que més m'identifico, és un "clàssic" amb totes les de la llei: "L'Odissea".

Us ho refresco: Ulisses és la denominació amb què els romans coneixien el llegendari heroi grec Odiseu, Rei d'Ítaca, la petita illa del mar Jònic, on vivia amb la seva esposa Penèlop i el seu fill Telèmac.

Després de la guerra de Troia, Ulisses/Odiseu féu un extraordinari viatge de tornada a casa (cap a Ítaca), durant el qual tingué diverses vicissituds i aventures increïbles que anà superant amb la seva gran intel·ligència. Per exemple podem citar quan va ser obstruït pel déu Posseidó o, el que voldria evocar, quan fou "atacat" per un grup de sirenes que volgueren seduir els tripulants de la nau on Ulisses viatjava amb els seus atraients cants.

Poc abans de l'arribada de les sirenes el nostre heroi es preparà per superar aquella dura prova (féu posar taps de cera a les orelles dels seus homes que impedissin d'escoltar la màgica crida, i es féu lligar al màstil de l'embarcació).

Arribaren les dones-peix i gairebé aconseguiren, amb les seves càlides veus, el seu objectiu de fer fracassar el viatge. Ulisses superà la prova i es mantingué fidel a l'objectiu d'aconseguir retornar a casa.

El sobirà d'Ítaca sapigué trobar l'estratègia que li calia per no caure a l'atractiu irresistible dels cants de les sirenes que portaven a la perdició els mariners.Ulisses, certament amb dolor, aconseguí superar aquella dura prova.

Però això només era possible per la seva inquebrantable convicció dels seus ideals.

Dit d'una altra forma: quan era més fàcil i més agradable caure en mans del plaer, el gran rei-viatger es mantingué fidel al que creia.A la presència d'una felicitat passatgera i mundana Ulisses hi plantà cara i, malgrat les grans dificultats que encara havien d'esdevenir en aquell periple accidentat, el que tingué clar des del primer moment era que l'únic que el faria sentir-se un home íntegre era la fidelitat al que profundament sentia com a seu: valors, persones, sentiments, ...

La fidelitat a sí mateix fou el que el salvà.

[continuarà...]

Nous Reptes, Nous Horitzons

Calma i Pau Interior..., suposo que fruit de l'alliberament que suposa fer aquest pas...

Em reconforta sentir-me estimat..., sé que no estic pas sol en aquesta aventura...., el vaixell ha trontollat força a causa de la tempesta..., el far ha fet la seva feina, no hi ha naufragi, simplement es segueix l'estratègia de seguir navegant amb dos vaixells més petits.., potser es podran pilotar millor i evitar encallar-se a les roques....

Sou Dignes!

Us anuncio una bona notícia: Déu us considera Dignes!

Ja sabeu que Déu us estima,
el que no us acabeu de creure és que sou Dignes:
per merèixer el seu Amor, no heu de ser res, no heu de fer res,
no us heu de comportar de cap manera, no heu de creure en res.

Ell us ha fet a imatge seva: Creadors, Lliures, Infinits, Amorosos, .... Dignes!

Déu us estima incondicionalment. Us ho ha dit moltes vegades.
Ho diuen els llibres que vosaltres considereu sagrats,
però no us ho acabeu de creure.
Com que el vostre Amor és condicional,
penseu que Déu també és així, us equivoqueu!

Déu us estima incondicionalment...
Tant si estimeu com si no.
Tant si compartiu com si no.
Tant si us obriu com si no.

Del més gran al més petit
del mes bo al més dolent,
del més elevat al més mundà.

Com podria no estimar-vos?
Esteu atrapats en un cos, en la dualitat, i per això a vegades experimenteu dolor, separació de Déu,
Però la vostra ànima és infinita!
Podeu Crear el que vulgueu si teniu Fe!
I ara, oblideu-vos de dogmes i obligacions, de pecats i de penitències,
i trieu cadascú el vostre pensament més Elevat per la vida que s'obre davant vostre, i poseu-vos a viure'l a fons!

Tens el teu? Ara et parlo a tu.

L'Amor et farà lliure, però inclús això pots escollir de negar-ho sense perdre la teva Dignitat.
Però jo et recomano d'Estimar. L'Amor t'obrirà, et donarà l'abundància, farà fluir cap a la teva vida tot el que necessites.
La Por t'estanca. Et fa cercar obsessivament la seguretat, de la que mai se'n té prou. La Por et fa acumular tant al teu voltant, que t'estanques. No et deixa entrar aire nou, coses noves, fa que ni tan sols Déu pugui arribar a tu.

Com que no et sents digne, t'envoltes de dogmes, de rituals, de instruccions, que en comptes d'acostar-te a Déu t'hi allunyen, car cadascú té el seu propi camí per arribar-hi.
Tanca els teus ulls en el silenci, i amb intenció pura del cor, digues-li a Déu que l'Estimes i que t'hi vols acostar, no necessites res més...
perquè ets Digne!

Llença tot el que t'empresona i construirem junts una vida nova.
L'Amor no és pobresa, no és carència, és Abundància!
No has de ser pobre, has de ser desprès.
Disfruta la vida amb abundància, però no t'aferris a res, ni tan sols a la pobresa.

T'ho he dit prou clar? Ets Digne!
Acull aquesta bona nova, reflexiona-la en el teu cor, discerneix la teva Veritat.
I amb el teu lliure albir, adopta-la a la teva vida.
Amén.

És important sentir-se sempre bé?

O L'HORITZÓ D'ENTENDRE COM ES POT SER FELIÇ

La nostra societat va creant petites presons de les quals és difícil desempallegar-nos-en. Quan diem presó ens referim a idees o conceptes extesos socialment que formen part de la nostra manera de veure, analitzar i valorar les coses, i que no ens permeten mirar les coses i les situacions sense aquest filtre, deixant-nos així sense massa possibilitats de desemmascarar els paranys d'idees que també aporten coses valuoses. Em refereixo ara a la presó que estem construint entorn el mite de l'autoestima lligat a la necessitat irrefrenable de sentir-se bé per veure's bé i per creure's que un realment està bé i és feliç.

És que potser hem fet unes societats infelices que hem d'insisitr tant a dir-nos que hem de buscar la felicitat? Aquesta explosió de llibres i programes que cerquen donar estabilitat emocional es deu a la deshumanització de la nostra forma de vida? Volem una societat indolora, analgèsica, on sigui impossible, o no sigui normal, patir i passar-ho malament?

Aquest és un tema molt important en l'educació dels infants: si els infants escolten constantment que són meravellosos -com una manera d'augmentar la seva autoestima- aviat arribaran a adonar-se que, o bé no és cert ja que no són tan perfectes, o s'ho creuran massa, o desconnectaran aviat d'aquests missatges. Hi ha especialistes en depressió infantil que estan estudiant les repercussions en la psicologia dels infants d'un món que sobredimensiona l'autoestima: quan has de repetir mil vegades que "t'has d'estimar i sentir-te bé!" és que alguna cosa falla. Si, almenys, al final t'hi sentissis!, però això no sol pas funcionar així. Fins i tot alguns experts assenyalen que aquesta sobreexplotació de l'autoestima pot portar a una certa tirania en la relació amb els altres: si per sentir-me bé he d'agafar la baixa, puc fer-ho tranquil·lament?; o si he de desaparèixer de casa, ho faig i punt?; o si he de descarregar-me en els altres, em deixo anar?; o... I és que l'educació emocional -un tòtem sagrat dels nostres temps amb aportacions molt positives però a la qual no pot reduir-se tot!- ens remarca que cal afrontar les situacions insistint en com se sent l'infant a costa del que fa, i això pot significar eliminar tota disciplina amb la finalitat que el nen es trobi bé.

Aquestes reflexions lliguen absolutament amb la sobreprotecció que fem del nostres fills davant els conflictes emocionals que viuen: qualsevol incident escolar és titllat d'agressió, o del famós buylling, quan les dificultats per gestionar sentiments negatius o de verbalitzar les emocions fruit de comportaments infantils normals, en la majoria dels casos, és l'arrel del problema. Aprendre a contenir els sentiments i les emocions negatives és vital, i forma part del procés imprescindible de construcció de la voluntat: controlar el sentiment negatiu, aturar l'impuls, deliberar, decidir i suportar l'esforç per a dur a terme la decisió.

Per això crec que no podem deslligar les emocions dels actes: tal i com diu W. Damon, "l'autoestima és el resultat del triomf i no a l'inrevés". Per això m'agrada més parlar de confiança en un mateix ja que, com diu J.A. Marina, "unifica la seguretat bàsica amb la competència comprovada" i s'integra millor a la realitat.

Ah!, l'apunt final: sentir-se bé i ser feliç no és el mateix. Potser només desempallegant-nos d'aquest mite social de l'autoestima podrem entendre-ho.

Crisi educativa a casa i a l'escola, o a la societat?

O L'HORITZÓ D'UNA SOCIETAT MÉS SANA

Enmig de tot el debat entorn l'educació d'aquests darrers mesos potser tenim la impressió que a vegades no es respon una pregunta clau: i els nostres fills, hi sortiran guanyant? I és que: ens cal una bona llei?, o ens calen bons mestres? Una bona llei farà bons mestres?, o pot educar-se com Déu mana malgrat una mala llei? Segurament ho volem tot, oi?

Encara una altra pregunta clau: podem educar els nostres infants (amb bona llei i/o amb bons mestres) independentment de la societat en què vivim? Perquè ara sembla que només una llei nova ho podria solucionar tot, però és això possible? I és que potser parlem massa de l'escola i poc dels alumnes. Aquí no volem parlar de l'escola perquè ara tothom se n'ocupa: de l'eterna baralla dels antics i dels moderns, que si els programes, que si el seu paper social, les seves finalitats, l'escola d'ahir, l'escola de demà, com s'organitzen els mestres, com es formen, els equips directius... Doncs no, també hem de parlar d'aquesta societat que educa, o maleduca, en tantes coses perquè no podem fer una llei nova per canviar coses si abans no pensem què hem da canviar d'aquesta societat.

Perquè, què veiem l'any 2010? Que el principal rival dels professors d'avui en dia és la 'clientelització'. Ens referim a la societat de consum en la que es veuen immersos tan els nens com els adolescents. I és que els nens, abans de ser nens i adolescents, abans d'ensenyar-los a escriure i a llegir, a comptar, i fins i tot a raonar, aquests nens són clients. I clients al mateix nivell que els seus propis pares i en els mateixos àmbits (clients de la telefonia, de la moda, dels mitjans, del lleure...). I si la societat ha canviat tant d'ençà que nosaltres érem nens és perquè els nens ara són clients. I aquesta pseudo-maduresa comercial es pren com una maduresa veritable i, tanmateix, no és una maduresa real. I aquest és el fet davant el qual hem de reaccionar.

Som en un moment inquietant de la història: els adults hem segrestat la infantesa d'una manera mai vista. Els polítics i els buròcrates han distorsionat l'educació pública per transformar-la en una fàbrica: es tracta d'embotir els nens amb informació acadèmica i avaluar-los constantment amb proves i amb exàmens. I també la indústria publicitària ha colonitzat els racons més íntims de la infantesa, amb l'objectiu de vendre productes als nois.

El que hauríem de fer es retrobar les necessitats reals d'aquests nens i adolescents, que són ben senzilles: els hem de donar tot l'afecte real que necessiten i que es mereixen, un afecte que no s'ha de traduir en regals. I l'escola el que hauria de fer és protegir aquests nens i aquests adolescents de la societat de consum: l'esperit crític.

L'escola viu en crisi? Caldria definir bé la naturalesa d'aquesta crisi. Malestar sí, d'acord, és cert que hi ha malestar. Però crisi pedagògica i organitzativa? Quina crisi? Tothom en parla d'aquesta crisi. El que veiem és un malestar profund dels professors, dels adults en general, de la institució... Tothom acusa tothom: l'escola acusa les famílies, les famílies acusen les institucions... És un cercle viciós. El que veiem és una crisi en la societat, amb una obsessió claríssima per buscar culpables i, en canvi, no trobar solucions. És molt més fàcil culpar els altres... aquesta és la veritable crisi.

El que ens hem de preguntar realment és si les nostres administracions quan fan lleis volen formar adults intel·ligents. Fàcilment arribarem a la conclusió que no. Sembla que la societat se'n fot clarament de l'escola mentre fa veure que se la pren seriosament: l'escola és una de les últimes preocupacions dels polítics, dels que prenen les veritables decisions.

I ha lloc per a l'optimisme? Mireu els vostres fills o entreu en una classe. En una classe el que s'hi veu és la vida en estat pur. La vitalitat en el seu estat màxim. Uns estudiants, evidentment, amb els seus defectes, que s'han de saber gestionar. I crec que és això el que hem de recordar: aquesta energia i el soroll dels patis de les escoles que és com el cant dels ocells.

Podeu reflexionar sobre aquestes coses amb un llibre de l'escriptor francès Daniel Pennac, 'Mal d'escola', (Empúries, 2008).

Paraules incompletes

Les paraules no em serveixen per expressar completament el que et vull dir, ni tant sols per explicar el què sento.

Són com un últim recurs, a falta de res més, per intercanviar-nos informació, però sempre porten a malentesos, a mal-interpretacions, i a la frustració de no poder donar-te el tresor que sento a dins de manera complerta.

Jo t'explico una cosa, i llavors tu la filtres amb els teus esquemes i creences, la barreges amb com em veus el món avui, com em veus a mi, i el que esperes que et diguin, i llavors entens el que vols, o potser el que pots. El mateix faig amb el que m'expliques tu.

I les paraules concretes? Tenen un sentit canviant, cultural, vivencial, a voltes visceral, sempre contextual. No es el mateix “Déu” per tu que per mi, i què és la “justícia”, i la “realització”? Si et dic que vindré “aviat”, què entens? Cinc minuts? Dos mesos? I si t'ho dic a l'aeroport? Potser siguin anys.

Tant-se-val, tampoc puc transmetre't el més important amb les paraules, car l'essencial està més enllà de la ment i de les paraules, convertir-ho a paraules és com fer-ne un burd esquema incomplet, que no porta enlloc, més aviat et pot despistar perquè pots creure que és la veritat i llavors la defensaràs amb ungles i dents per assegurar-te que no estàs equivocat...
Ens barallem, per les paraules. Les religions les sacralitzen, les fan inamovibles, quan la majoria de vegades vénen de milers d'any enrere, i estan subjectes a interpretacions, a una cultura diferent, a una manera de veure la vida, al llast de tanta i tanta pols acumulada.

Potser aquí l'error més gran és pensar també que la Veritat Última té una interpretació única, quan en realitat té infinits camins per arribar-hi. Però la indefinició no la sabem portar molt bé, i necessitem definir i quadrar el Món i el Més Enllà, especificar, descriure, legislar, i marcar línies clares, tendències, creences homologades, i grans religions per sentir-nos part de quelcom gran, i que ens doni la seguretat de que no podem estar equivocats, que els que s'equivoquen son els altres.

Com que avui no em serveixen les paraules, faig brillar la meva llum en silenci, car sé que la comunicació es produeix a molts nivells. Sempre que puc, abraço els amics, cerco el contacte físic i càlid d'una mà a l'espatlla, regalo el meu somriure franc al desconegut, comparteixo el silenci i la pregària i faig camí també amb tu.

Hi haurà paraules, però no seran el més important. Seran tant sols el que han de ser: pistes, indicadors, intuïcions, intercanvi, compartir.

Quedin aquestes paraules incompletes com una fita que senyala cap a on es troba el meu cor... ;)

Pregària per contrarestar l'autocomplaença...

Déu nostre, Pare-Mare,
ben sovint ens adrecem a tu
amb la pregària més còmoda.
Volem tranquil·litat,
viure serens i sense maldecaps,
i prou que procurem fer veure
que escoltem les paraules de Jesús,
i que les estimem...
però que lluny queden, ben sovint, del nostre cor.

Déu nostre, Pare-Mare,
tantes vegades et clamem: “Senyor, Senyor!”
sense fer la teva voluntat.
Queda bé ser cristià i meditar en silenci,
dir-nos que som rics per dins,
i sentir-nos plens del teu Esperit...
però que lluny estem de ser perseguits per causa teva.

Déu nostre, Pare-Mare,
quantes vegades diem que ens interessa pensar-te
i explicar-te en divagacions.
Volem tenir-te ben clar
abans de jugar-nos-hi res...
però mai t’entenem bé, Déu nostre,
perquè ens hem oblidat de practicar-te.

Déu nostre, Pare-Mare, sacseja’ns una mica!

Ajuda’ns a vetllar per la justícia
i empeny les nostres comunitats a alçar la veu.
Ajuda’ns a estimar els pobres
i aboca’ns a compartir-ho tot.
Ajuda’ns a seguir Jesús
i ensenya’ns a portar la creu.

Amén.

La consciència dels infants

O L'HORITZÓ DE L'ACOMPANYAMENT DELS FILLS

Quan els infants són ben petits, ja des del seu naixement, es van assentant les bases per a la construcció de la seva consciència personal.

La consciència personal és allò que tothom posseeix pel sol fet d'existir i que conté les eines personals per mesurar, analitzar i entendre tot el que existeix, la realitat i tot el que imaginem, somniem i desitgem, inclòs un mateix.

Sempre s'ha dit, metafòricament, com si la consciència tingués una veu que se'ns adreça a cau d'orella, 'la veu de la consciència'. Certament, davant moltes accions que fem voluntàriament, o que ens obliguen a fer, la nostra consciència ens dóna la 'seva' opinió en forma d'una idea o, sobretot, d'una emoció.

En l'evolució d'un ésser humà la consciència personal es va construint progressivament i, si bé algunes persones aconsegueixen un nivell profund de coneixement sobre un mateix i sobre la seva consciència, d'altres acaben els seus dies sense haver entès res sobre la xarxa d'emocions, idees i motivacions que han configurat la seva vida.

En aquest desenvolupament progressiu és essencial el paper dels adults durant la infantesa, especialment dels pares. Quan la consciència 'és buida i encara no pot exercir' són es pares els que ocupen el seu lloc. Posar límits, donar satisfacció, reconèixer, aprovar o retreure, estimar o maltractar, motivar i estimular, encoratjar o esporuguir, tenir paciència o perdre els estreps, protegir o deixar a la intempèrie, entre moltíssimes d'altres, no són accions sense transcendència. Tot això, per a bé i per a mal, acaba construint les eines personals amb les quals critiquem -mesurem, analitzem i entenem- tot el que existeix.

Així, per exemple, són normals i molt freqüents els errors en els infants durant els seus aprenentatges -tan intel·lectuals com acadèmics, tan comportamentals com en les relacions personals-; així, si la resposta davant els errors per part de l'adult que l'acompanya en aquests aprenentatges és repressiva i exclusivament crítica, l'infant construirà en la seva consciència l'opinió que tot els assajos que realitza per a progressar personalment mai són satisfactoris ni suficients, i la seva consciència li sobreposarà aquest missatge negatiu damunt els probables progressos del seu desenvolupament: sempre se sentirà frustrat i creurà que el seu esforç és insuficient.

Els especialistes semblen concloure que la franja que va dels 0 als 3 anys és molt important per aquest desenvolupament i fan parar atenció a la importància dels estímuls educatius que reben en aquest període de la vida. Entre altres coses es deu a que la construcció del grau d'autoestima i del coneixement dels límits, la construcció de la motivació endògena i de la tolerància a la frustració, la construcció del grau d'obertura a la realitat i dels paràmetres per comprendre-la, etcètera, s'edifiquen damunt les bases de la vida pròpia de la infantesa. Després dels 3 anys, però, encara som a temps en moltes coses!

Val a dir que no hi ha res absolutament definitiu, però el camí a recórrer en molts casos per reconstruir els paràmetres de la consciència personal en la vida adulta és extremadament difícil. Aquesta és precisament la tasca dels terapeutes en totes les seves varietats i orientacions, i fins i tot és la tasca de molts autotractaments de relaxació, concentració, sanació, i de les mateixes religions.

Els pares, per tant, en tant que posseïdors del vincle més intens amb els infants, som importants en aquest acompanyament. No hi ha mai dues consciències personals iguals. Mai hi haurà, per tant, dues visions i vivències idèntiques de la realitat, i és que la realitat no existeix per a nosaltres tal i com és. Això és impossible. Sempre passa pel filtre de la nostra consciència personal. Per això es donen tantes reaccions, idees i emocions diferents, davant les mateixes situacions.

La tasca dels pares, doncs, en tant que 'veu de la consciència' per als nostres infants és la de no deixar a l'atzar el creixement i els canvis dels nostres fills. No podem ser neutres perquè és impossible. No fer res ja és una opció que té les seves conseqüències. Persones porugues, persones insatisfetes, persones frustrades, persones que no es valoren,... o persones valentes, persones amb projectes, persones felices, persones que creuen en les seves possibilitats... són fruit de tot allò que s'ha edificat en la seva consciència personal.

Tot el que val la pena...

Valen la pena tantes experiències aparentment fràgils i inútils, aparentment estèrils i eixorques, que hauria d'existir un diccionari que les recollís alfabèticament per tal que totes les persones poguessin reconèixer l'energia de tot allò que aboquem al contenidor de rebuig de la nostra memòria.

I és que val la pena un "no" carregat de sinceritat.

Val la pena esperar i acceptar el ritme de les coses.

Val la pena cedir per fer possible la unitat.

Val la pena dir el que penses per permetre entendre millor les coses.

Val la pena demanar ajuda si creus que la meta és el camí.

Val la pena persistir perquè res no acaba.

Val la pena el contagi d'un somriure.

Val la pena acceptar la realitat encara que creguis que hi surts perdent.

Val la pena renunciar pels altres.

Val la pena mirar els altres als ulls si vols conèixer-te a tu mateix.

Val la pena ser discret en els teus projectes.

Val la pena mirar-se els detalls de les coses.

Val la pena dir "bon dia" cada dia.

Val la pena dubtar per deixar espai a la incertesa i el misteri.

Val la pena el desert i la solitud, i la manca d'aigua, per saber qui ets i què vols.

Val la pena ser agraït fins per allò que et dóna l'atzar.

Val la pena respirar aire fresc i oxigenar-se.

Val la pena confiar que tot val la pena.

La humanitat sencera lluita i plora a l'Iran

O L'HORITZÓ D'UN ISLAM CONSTRUCTIU

Aquestes nostres festes occidentals a vegades ens fan viure la quotidianitat molt lluny de la realitat de cada dia de moltes i moltes persones que lluiten pel seu futur.

Aquests dies a l'Iran s'hi esdevé una lluita ferotge entre diverses branques i concepcions de l'Islam, i les seves translacions polítiques.

Si cliqueu aquí podreu veure imatges enregistrades amb mòbil de les revoltes.

Molts són els experts que parlen que és allà on s'hi juga molt del futur de la humanitat en el sentit que el que hi acabi esdevenint marcarà de manera rellevant el "comportament" de les nacions musulmanes respecte els funcionaments democràtics de les seves societats.

Seguim intensament la lluita dels nostres germans musulmans. La humanitat sencera lluita i plora a l'Iran!

"He somniat que un dia...": Bon 2010!

Val la pena rellegir el text de Luther King de tant en tant... Són els millors desitjos per al 2010!

Jo he somniat que els homes, un dia,
s'aixecaran i comprendran d'una vegada
que han estat fets per a viure junts com a germans.

Jo he somiat aquest matí, que un dia,
cada negre d'aquest país, cada home de color,
de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal,
i no pel color de la seva pell,
i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.

Jo he somiat també que un dia,
els ventres buits es podran omplir;
que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final d'una pregària;
que serà el tema principal de l'ordre del dia dels governants.

Jo he somiat avui
que en totes les altes esferes de l'Estat i en tots els municipis,
hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia,
estimaran la pietat i caminaran pels camins de llur Déu.

Jo he somiat encara que un dia la justícia brollarà com l'aigua i l'honradesa,
com el gran torrent.

Jo he somiat també que un dia no hi haurà més guerres;
que els homes, de les espases en faran relles, i de les llances falç;
que les nacions no s'aixecaran més l'una contra l'altra....

M. Luther King

L'església: una comunitat lluminosa?

O L'HORITZÓ D'UNA ESGLÉSIA AUTÈNTICA

L'encuentro por la familia cristiana de Madrid de l'altre dia, amb la tenebrosa veu en off del cardenal Rouco Varela, m'ha recordat una reflexió sobre l'Església que va escriure Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), un pastor protestant, doctor i home resistent al nazisme, que va ser assassinat a la forca i prèviament empresonat durant un any i mig pels nazis. A la presó escrigué molt: cartes als seus pares, cartes als amics, apunts personals, i altres textos que queden recollits al llibre pòstum Resistència i submissió. El dolor i la por no el privaren de la seva llibertat intel·lectual.

El maig de 1944 va escriure uns pensaments sobre l'església en forma de carta adreçada al fill d'un amic seu en motiu del seu bateig. Comparteixo amb vosaltres la seva reflexió eclesiològica:

«Avui esdevindràs cristià pel baptisme. Tots els antics grans mots de la revelació cristiana es pronunciaran damunt teu, i s’acomplirà en tu el manament del baptisme donat per Crist, sense que tu n’entenguis res. Però també nosaltres mateixos hem estat llançats de bell nou al començament de la comprensió. El significat de la reconciliació i de la redempció, del reconeixement i de l’Esperit Sant, de l’amor a l’enemic, de la creu i de la resurrecció, de la vida en Crist i de la imitació de Crist, tot això ha esdevingut tan difícil i llunyà que a penes gosem parlar-ne. Pressentim una alenada nova i revolucionària en les paraules i en les accions tradicionals, però no la podem copsar ni expressar. Això és la nostra pròpia culpa. La nostra Església, que durant aquests anys només ha lluitat per la seva existència, com si aquesta fos una finalitat absoluta, és incapaç d’ésser la portadora de la paraula que ha de reconciliar i redimir els homes i el món.

Per aquesta causa, els mots d’abans han de perdre llur força i han d’emmudir, i la nostra existència cristiana constarà avui només de dues coses: pregar i fer justícia enmig dels homes. Tot el pensament, totes les paraules i tota l’organització de les coses del cristianisme han de néixer de bell nou d’aquest pregar i d’aquest actuar.

Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. La seva refosa encara no ha acabat, i cada assaig de donar-li prematurament una puixança organitzadora no farà sinó ajornar la seva conversió i purificació.

No és cosa nostra de predir el dia –però el dia vindrà- en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús. Els homes s’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança. Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu regne. I es meravellaran de tant de bé i de tanta pau com els donaré (Jeremies 33,9).

Fins que no arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada, però hi haurà homes que preguin i que facin allò que és just i que esperin el temps de Déu. Que siguis un d’aquests i que puguis dir de tu: La vida dels justos brilla com la llum que va creixent fins a ple dia (Proverbis 4, 18).»

Herois del Nadal que eduquen per a la renúncia

O L'HORITZÓ D'UN NADAL AUSTER

Aquests dies tot ens convida a comprar i a ser clients d’aquesta mena de satisfacció que t’arriba pel simple fet de posseir allò que creus que et portarà una mica més de felicitat: és cert que la nostra societat privilegiada i rica ens ho posa tot a l'abast, i sembla que per a ser feliç has de poder fer-ho tot i tenir-ho tot! En un món ple d’aparadors, llumetes, regals perfectes, joguines, viatges, sorpreses, descomptes, facilitats de pagament, compres sense interessos... qui sigui capaç de renunciar a tot això és un veritable heroi!

Sí, cal ser un heroi per no caure en els tentacles del màrqueting de tota mena de productes i per no creure que la felicitat te la donen les coses que pots comprar: menjar de més categoria, regals d’una certa categoria, viatges especials, ... i els nostres fills, com a bons clients (que la publicitat adreçada a ells no dubteu que és molt bona i funciona!), ja s’encarregaran de fer-te creure que no podran viure sense les joguines de la seva carta de reis.

Aquesta societat ens tracta ben bé com a clients, i cal ser tot un heroi per anar contra aquest veritable tsunami.

I com que tot ens hi convida i sembla imparable, fem la vista grossa i “¡sálvese quién pueda!”, tinguem la festa en pau, i que almenys els nens facin bona cara!, pensem en el fons de la nostra ànima encara que tirem per la borda les converses que haguem pogut tenir amb els nostres fills aquest darrer any sobre compartir, la felicitat autèntica, les coses importants de la vida, tenir coses no ho és tot,... i totes les altres pijades pietoses que algun dia de mal de cap els vam voler vendre.

Sembla que no hi puguem fer res de res.

Doncs precisament, ara que ve el Nadal amb la seva força consumista devastadora, ara és un dels millors moments per educar les criatures... i això ens porta a proposar-vos una petita reflexió sobre la capacitat de renúncia.

En el dia a dia volem transmetre als nostres fills que viure és una meravella i que les coses importants no es veuen, es viuen,... i ara que arriba un moment en què podem demostrar-los que això va de debò i que ens ho creiem, és a dir que és un moment decisiu, ara hi renunciarem perquè no hi podem fer res de res?

Podem ensenyar que és possible renunciar a moltes coses sense deixar de ser feliç perquè, què és viure sinó renunciar?: sempre que a la vida fas una tria, renuncies alhora a moltes altres coses. I aleshores, si forma part de la vida, perquè ens costa tant renunciar?

El problema ens sembla que és insalvable perquè se situa l’obtenció de felicitat en l’experiència de posseir un objecte, una joguina, un mòbil de darrera generació, o el que sigui. Ah, amics!, però aquí hi ha la trampa en la que caiem tots: proporcionem als nostres fills objectes però no els proporcionem experiències! Pensem molt en la llista de coses que haurem de comprar aquests dies però no fem la llista de coses que volem viure i experimentar aquests dies. (Els de màrqueting en saben tant que fins i tot el llenguatge per parlar de coses que no siguin equivalents a consumir és limitat!)

Podem tenir tot el que volem, o hem d’aprendre a renunciar-hi? Adquirir la consciència que el món no és al nostre servei no resulta gens fàcil i se’ns fa difícil resignar-nos-hi. És difícil, sí, però és absolutament imprescindible per no ofegar-se en l’ofuscació de la insatisfacció permanent o de la tirania.

Renunciar. Renunciar a tenir-ho tot, i renunciar a ser el primer: Vostè primer! Segurament en aquesta fórmula elemental d’urbanitat, repetida mil i una vegades de manera convinguda, hi ha la possibilitat de superar la prepotència, d’obrir un espai per a l’alteritat contra la inèrcia egocèntrica. Vostè primer! significa: tinc els meus desitjos i els assumeixo però no els imposo als altres; sóc el que sóc, amb la meva cultura i el meu pensament, però sóc capaç d’entendre l’altre i de posar-me, provisionalment, entre parèntesis; tinc necessitats i les assumeixo, però no per això tinc el dret de saquejar el planeta per a satisfer-les. El vostè primer! em permet prendre distància de la necessitat d’immediatesa que em tanca en l’ara mateix per poder pensar en les conseqüències dels meus actes.

Vet aquí el valor educatiu de la renúncia, la seva força humanitzadora. Ens la deixarem perdre?

Sobre el Nadal que es viu ben endins...

O L’HORITZÓ D’UNA CRISTOLOGIA PER AL SEGLE XXI

Per què i per a què som al món?

Sembla una encantadora llegenda popular la que ens hi dóna resposta: Déu ha pres la condició humana en un nadó anomenat Jesús de Natzaret.

Sempre s’ha parlat sobre la divinitat de Jesús. Ara es destaca la divinitat en Jesús. No se’l deïfica, se l’entusiasma. El teòleg Karl Rahner sosté que Jesús no és un déu que es revesteix d’humanitat com si fos un vestit. La realitat és que era un home normal, cada vegada més conscient de la seva vocació o crida divina: la que brota de l’entranya de qualsevol ésser humà; el que de Déu tenim tots pel simple fet d’estar vius. L’encarnació de Déu en Jesús no és una irrupció celestial, sinó una cosa radical de la singular matèria humana, que porta l’empremta de la mà que la va modelar. És el que el bisbe claretià català Pere Casaldàliga en diu «l’ADN diví». Aquella consciència radical és una crida a la responsabilitat social i política. El Déu del profeta galileu és un déu revolucionari que no suporta la injustícia i l’opressió. Qualsevol ésser humà és sagrat. Lluitar contra tota mena de mal que se li faci és un deure religiós que pot comportar viure crucificat.

L’Església vaticana i jeràrquica ha donat sovint proves d’inhumanitat. En canvi, molts no creients han tingut més fe en l’home. La seva increença ho era respecte a la versió oficial de Crist, ja que la seva fe era la mateixa, a la pràctica, que la de Jesús de Natzaret. González Faus ha dit: «A moltes autoritats eclesiàstiques inquisidores els molesta tant la paraula Jesús que han donat ordre que en catecismes i llibres de text no es digui Jesús, sinó Crist. Potser per això assistim avui a persecucions cruels, que s’excusen dient que alguns (…) neguen la divinitat de Jesús. No és que la neguin. És que, a través de Jesús, se li dóna a Déu un rostre que no és el que voldrien els inquisidors. Perquè els posa en evidència».

L’entranyable llegenda de la nostra infància és que un nen pobre -que és Déu- neix en un estable desconegut perquè ningú acull la seva mare embarassada en una freda nit d’hivern, i són els pastors desgraciats, els més darrers de la societat, els primers a visitar-lo i adorar-lo. Sembla que les coses van anar d’una altra manera, però la llegenda respon a un savi instint popular, l’autèntic: Déu és un déu humà, desvalgut i pobre, que ningú acull. El Déu que es fa present al món -presència i regal- s’identifica amb tots nosaltres perquè ens identifiquem amb ell i, igual que Jesús, l’imitem en el seu amor per tots i en el combat per la pau en la justícia. Ell ens acompanya. Més enllà del cava, el pessebre i els regals, commemorem el principal misteri de l’existència humana: estem fets a imatge i semblança de Déu. Siguem, doncs, un Déu humà, desvalgut i pobre, perquè ens acullin com a part d’ells els humiliats i ofesos de la terra.

Mira'l als ulls... i bon Nadal!

(A partir d’un text de González Casanova)

A la meitat de la vida...

És impressionant l’edat d’un home!

Resumeix tota la seva vida.

S’ha anat guanyant lentament la maduresa que li és pròpia.

S’ha fet contra tants obstacles vençuts, contra tantes malalties greus guarides, contra tantes penes calmades, contra tantes desesperacions superades, contra tants riscos inconscients, la majoria.

S’ha fet a través de tants desigs, de tantes esperances, de tants penediments, de tants oblits, de tant d’amor.

Quina bella collita d’experiències i de records representa l’edat d’un home!

Malgrat les trampes, les sotragades i els entrebancs has seguit avançant amb penes i treballs com un bon carretó.

I ara, gràcies a una convergència obstinada de combinacions felices, ets aquí. Tens quaranta anys!

I el bon carretó, si Déu vol, portarà encara més lluny la seva collita de records.

P. Miquel Estradé