Actuar o esperar... la pau?

O L'HORITZÓ DE LA PAU

Un dels temes de fons que més em menja l’olla habitualment és el de l’esperança. En els tallers amb nanos i no nanos, en taules rodones, en converses familiars i allà on sigui que parlem de pau, sempre em trobo persones plenes d’impossibles, de nohiharesafers, d’aixòsquediussónutopies i sóncosesdejoventuts (aquesta fa molta ràbia). No tenen esperança en que la pau sigui possible.

L’esperança és essencial per a no caure en la passivitat. Així que tinc un exemple que m’encanta per a convèncer-los (cosa que, honestament, difícilment consegueixo):

És tracta d’un experiment real, que m’ha explicat un que ho sap d’un que ho ha fet (o sigui, que no ve de cap missatge electrònic ni de cap llegenda urbana). En l’experiment, doncs, tenia 3 fases:

1a fase: van posar uns ratolins en un dipòsit d’aigua de tal manera que no feien peu i no podien agafar-se enlloc. Els ratolins nedaven per tal de no ofegar-se. Van comprovar que al cap d’uns 45 minuts aproximadament deixaven de nadar i s’ofegaven.

2a fase: van fer el mateix experiment, però, en aquesta ocasió, just abans del moment d’ofegar-se, van tirar una branca als ratolins per tal que s’hi agafessin i se salvessin.

3a fase: al cap d’uns dies, tornaven a posar els mateixos ratolins ’salvats’ al dipòsit i tornaven a calcular quan de temps aguantaven nedant. El resultat fou impressionant: 40 hores! 40 hores esperant la branqueta! Perquè sabien que era possible rebre-la, van fer l’esforç màxim sense rendir-se.

Doncs per mi, la pau igual: no puc demostrar pas que sigui possible. Però esperar que ho sigui, m’ajuda a treballar-hi amb més força. O sigui que no es tracta de contraposar actuar i esperar, sino de veure que una cosa va amb l’altra.

Del bloc amic Pausadament, apunts en brut d'educació per la pau...
de Job, el pacient (Toni Viader a la vida real)

Reflexió sobre la guerra i la pau d'un exsoldat de la guerra d'Irac a partir de la seva experiència colpidora, extreta del mateix bloc. Fort.

A més de ser emocionant, toca molts temes de fons: les raons econòmiques de la guerra, els culpables, el racisme i el militarisme en que es sustenta, l’objecció de consciència possible, i molt més.

Penso que estaria molt bé poder fer un exercici que consistís en agafar aquests arguments i adaptar-los a casa nostra. Amb els nostres governs, l’exèrcit espanyol i la seva presència a l’Afganistan. I també, és clar, el nostre paper com a ciutadans que ho permetem.

Algú s’atreveix a fer-ne un vídeo a la catalana?

Què hi fa Déu en una creu?

Segons el relat evangèlic, els que passaven davant Jesús crucificat sobre el turó del Gòlgota es burlaven d'ell i, rient-se de la seva impotència, li deien: «Si ets Fill de Déu, baixa de la creu!». Jesús no respon la provocació. La seva resposta és un silenci carregat de misteri. Precisament perquè és Fill de Déu romandrà a la creu fins a la seva mort.

Les preguntes són inevitables: Com és possible creure en un Déu crucificat pels homes? Ens adonem del que estem dient? Què hi fa Déu en una creu? Com pot subsistir una religió fundada en una concepció tan absurda de Déu?

Un "Déu crucificat" constitueix una revolució i un escàndol que ens obliga a qüestionar totes les idees que els humans ens fem d'un Déu a qui suposadament coneixem. El Crucificat no té la cara ni els trets que les religions atribueixen a l'Ésser Suprem.

El "Déu crucificat" no és un ésser omnipotent i majestuós, immutable i feliç, aliè al sofriment dels humans, sinó un Déu impotent i humiliat que pateix amb nosaltres el dolor, l'angoixa i fins la mateixa mort. Amb la Creu, o acaba la nostra fe en Déu, o ens obrim a una comprensió nova i sorprenent d'un Déu que, encarnat en el nostre patiment, ens estima de manera increïble.

Davant el Crucificat vam començar a intuir que Déu, en el seu últim misteri, és algú que pateix amb nosaltres. La nostra misèria l'afecta. El nostre patiment l'esquitxa. No hi ha un Déu que viu, per dir-ho així, al marge de les nostres penes, llàgrimes i desgràcies. Ell està en tots els Calvaris del nostre món.

Aquest "Déu crucificat" no permet una fe frívola i egoista en un Déu omnipotent al servei dels nostres capricis i pretensions. Aquest Déu ens posa mirant cap al sofriment, l'abandó i el desemparament de tantes víctimes de la injustícia i de les desgràcies. Aquest Déu ens el trobem quan ens acostem al patiment de qualsevol crucificat.

Els cristians seguim donant tota mena de voltes per a no topar-nos amb el "Déu crucificat". Hem après, fins i tot, a aixecar la nostra mirada cap a la Creu del Senyor, desviant-la dels crucificats que tenim davant dels nostres ulls. No obstant això, la manera més autèntica de celebrar la Passió del Senyor és revifar la nostra compassió. Sense això, es dilueix la nostra fe en el "Déu crucificat" i s'obre la porta a tota mena de manipulacions. Que el nostre petó al Crucificat ens posi sempre mirant cap aquells qui, a prop o lluny de nosaltres, viuen patint.

Escrit del teòleg José Antonio Pagola (1937)
Lluc 22, 14-23, 56 - Diumenge de Rams (C) - 28 de març de 2010

Cada dia no em canso...

...de pregar.

Cada dia no em canso de donar gràcies a Déu pel que tinc: la vida que se m’ha fet el do de poder viure, la gent que he pogut conèixer, les oportunitats i possibilitats que tinc de créixer com a persona... Cada dia n’hi ha un munt!

Cada dia no em canso de pregar activament pels qui estimo: sobretot per la família, la comunitat, la gent de la feina, els amics... Tanta gent, tantes mirades, tantes carícies, tantes paraules... tantes possibilitats d’estimar i de pregar activament, aquella pregària que es completa en l'acció!... i de fer presents els rostres.

Cada dia no em canso de valorar les petites coses: recercar al llarg del dia els petits rastres de Regne que totes les persones i totes les ocasions deixen... Aquests trocets de Regne són Vida... si els sabem veure!

Cada dia no em canso de reconèixer-me limitat: em sé impotent del Regne... i cal que reconegui les pífies de cada dia per tal de comprendre i créixer.

Cada dia no em canso d'acceptar el silenci i el desert: sovint parlo massa perquè temo el desert i l’aridesa, la contradicció, el rebuig i la humiliació... la petitesa. Cal posar-la en mans del Senyor.

Tot arribarà, si és en el Senyor. Tot el que és amor, fruita.

Pare en evolució

Voldria ser el pare perfecte.
Aprendre a escoltar-te atentament, i saber parlar-te de manera entenedora.
Acceptar els teus sentiments,
i saber callar quan el que esperes és tant sols una orella amiga i no un consell fàcil.
Veure't com un ésser en evolució, no com un nen.
Potenciar sempre la teva independència.
Deixar-te caure i deixar que t'aixequis tu mateix.
No sentir-te “meu”.
No perdre't mai el respecte.

Voldria tenir paciència infinita,
no posar-me a cridar quan tenim pressa, o quan estic cansat.
A vegades em poses tant a prova!
Voldria tenir respostes a les teves inquietuds,
estar atent per dedicar-te temps quan veig que el necessites,
donar-te sempre seguretat amb un somriure còmplice.

Però no sóc perfecte.
I a vegades no puc complir tot el que m'he proposat.
Hi ha dies que el cansament em venç,
o la crispació de les meves pròpies frustracions
Tu saps com buscar-me les pessigolles,
com enfrontar-me amb les meves contradiccions,
com plantar-me cara per aconseguir el que vols.
Tu saps perseguir incansablement els teus desitjos,
i no acceptes deixar res per demà, car el que t'importa és el present.

Jo també sóc pare en evolució.
I em cal demanar-te perdó quan he cridat i no calia,
quan he estat injust amb tu per descuit,
o per complir el cruel horari que el món dels adults imposa.
Provo d'estar molt atent a les meves accions, a les meves reaccions,
a les teves necessitats.
I m'arrapo a aquest moment increïble de la teva descoberta de la vida,
provant de disfrutar a fons el do de compartir amb tu aquest moment únic,
que s'escola tant ràpidament.

A voltes em fa patir veure les meves pròpies reaccions en tu.
Tants anys treballant la meva pròpia timidesa,
la meva vergonya,
la meva dependència de les opinions dels altres,
la meva baixa auto-estima...
ara tu has de tornar a obrir-te camí a través
dels esquemes que has heretat de mi.
Em sento culpable del pes de les meves limitacions que has heretat.

Però no crec pas que sigui un mal pare.
Tant sols és que a vegades fallo.
En ocasions perquè em vull exigir massa,
estar per tot alhora,
donar sempre la talla, donar cap a tot, i això no és possible.

Tu saps que em preocupo de buscar i reflexionar sobre quin ha de ser el meu paper,
i que no et deixo mai anar a dormir sense que vingui a fer-te un petó,
o una abraçada en silenci si el dia ha estat molt dur,
i et transmeti sense paraules que més enllà de tot,
sento un Amor que no podrà mai descriure en paraules,
aquell Amor que només un Pare o una Mare ha tastat.
Llavors et miro els ulls i veig la grandesa de tot el que ets i el que seràs,
i em sento orgullós de compartir-ho,
i accepto el repte d'estar al teu costat i de fer-ho el millor possible.

Tots dos creixem, evolucionem, aprenent un de l'altre.
Agafa'm de la mà, que farem camí plegats.

Quin misteri, fill, el teu pas per la nostra vida!

La construcció de la voluntat

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(tercera part, i última)

En el procés d'acceptar assumir el deure és on es juga l'educació per la llibertat. Primer en el nivell de la construcció de la voluntat per part de l'infant, i després proporcionant-li sistemes d'orientació, és a dir, uns principis ètics bàsics o el que en diem la consciència moral.

Construir la voluntat demana aprendre quatre destreses:

1. Aturar un impuls: És per això que l'infant ha d'aprendre a controlar els seus impulsos, primer sota la gestió dels pares que "aturen" l'infant i, més tard, de manera autònoma.
   
   
2. Deliberar: també és per això que cal ajudar a que els infants trobin les solucions als seus conflictes, segurament en situacions interactives entre l'infant i els pares.
   
   
3. Decidir: una tasca difícil davant la qual cal lluitar contra les pors, un sentiment que dificultat la posada en pràctica d'aquesta destresa.
   
   
4. Suportar l'esforç per dur a terme aquesta decisió: és a dir, mantenir l'esforç sabent ajornar la recompensa. És la resistència, la capacitat per suportar molèsties, etc.
   

I, finalment, la consciència moral, els valors, l'ordre dels principis ètics, és el marc en el qual el futur adult generarà les decisions voluntàries lliures, independents i autònomes. Pot semblar anacrònic parlar d'una "educació moral", però la justícia i la injustícia, el comportament bo i el dolent, són paràmetres essencials per a la construcció interactiva de la societat. Els pares han d'exterioritzar conscientment els propis valors per tal que els fills puguin configurar els seus, i és en aquesta tasca de modelatge indirecte que l'infant pot vertebrar els motius de fons de les decisons que prendrà en el seu futur, com a exercici de la seva llibertat.


Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

El llenguatge del deure

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(segona part, de tres)

Fomentar la independència i autonomia dels fills, aquesta és la finalitat de l'educació dels pares i aquesta, cronològicament, comença mirant de fomentar la seguretat bàsica de l'infant, el qual ha d'anar adquirint confiaça en els seus pares i en el món a través de l'ordre: primer en el son i el menjar, després en la previsibilitat de les reaccions dels cuidadors. Aquesta previsibilitat és essencial i es fomenta a través dels límits, que són viscuts interiorment per l'infant com una mostra d'estima: ha de saber que hi ha comportaments aprovats, i altres, censurats, i en certa manera, les barreres es converteixen en baranes per orientar el creixement. Amb vuit mesos miren a la cara dels pares per captar les seves reaccions.

I amb dos anys és el desig d'autonomia i independència el gran motor de desenvolupament de l'infant: els seus premis són l'aprovació dels pares i la consciència del propi progrés. És en aquest moment que cal començar a introduir un element cabdal en l'educació per a la llibertat: el llenguatge del deure.

L'infant ha de saber que tots tenim deures. La responsabilitat sorgeix de la combinació entre llibertat i deure. Psicològicament parlant és responsable una persona que pot respondre a tres preguntes: què fa?, per què ho fa?, quines conseqüències creu que té el que fa? Moralment parlant, és responsable qui compleix amb els seus deures: un metge responsable, un pare responsable,... Els deures determinen les nostres responsabilitats i, per això, conferir a l'infant algunes responsabilitats significa indicar-li que està obligat a complir-les. A l'hora d'introduir el llenguatge del deure cal raonar-lo sempre, encara que l'infant no sempre pugui entendre aquestes raons.

Decidir assumir el deure serà essencial per fomentar la seva independència i autonomia, la seva capacitat de llibertat.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

Podem canviar i podem triar

O L'HORITZÓ DE L'EDUCACIÓ PER LA LLIBERTAT
(primera part, de tres)

Ja sento de nou les veus dels pessimistes que bramen que no hi ha res a fer, que les persones som com som, que això no té futur ni solució! En boca de pares i de mestres sentim sovint les categories que ens limiten i no deixen espai al creixement i al canvi.

En la història de la psicologia s'ha parlat molt i molt del dilema entre personalitat rebuda -genètica- i personalitat apresa -de l'entorn-: cadascú és com és?, o és com s'ha fet?, els educadors podem influir veritablement en una personalitat?, és possible el canvi?... i és que tots constatem que els fills d'una mateixa casa són tan diferents havent rebut la mateixa educació!

Els especialistes diuen que tenim una personalitat rebuda, com un motlle personal que conté les cartes amb les que comencem la partida de la vida, que comprèn les funcions cognitives bàsiques, el sexe i el temperament. I amb aquesta base que ens diferencia tant els uns dels altres, l'educació pretén augmentar les seves potencialitats i rebaixar les vulnerabilitats. Així incorporem elements que anem aprenent afegint-los a aquesta base de la nostra personalitat. En diuen la personalitat apresa: els hàbits afectius, cognitius i operatius -també els morals- que esdevenen molt estables i sòlids en la personalitat d'un individu.

Però això no és tot. En l'educació per la llibertat podem també parlar d'una personalitat escollida, que és la manera com una persona concreta, en una situació concreta, s'enfronta i decideix jugar les seves cartes de manera única i original, potser com mai ningú no ho havia fet abans.

Hi ha persones que viuen en un nivell temperamental, unes altres que es deixen portar pel seu caràcter i unes altres que escolliran un mode propi de viure aprofitant les possibilitats que el seu caràcter els ofereix. És evident que admetre aquesta tercera etapa suposa admetre prèviament la possibilitat d'escollir. I això depèn dels recursos de caràcter que cada persona hagi adquirit. El caràcter (l'ethós d'Aristòtil, o la virtus dels romans) és font de llibertat o d'esclavitud, i és per això que és el camp essencial de l'educació.

Escrit 1: Podem canviar i podem triar.
Escrit 2: El llenguatge del deure.
Escrit 3: La construcció de la voluntat.

Envejo el fill pròdig

Lluc 15,30 (paràbola del fill pròdig)
"-Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu desprès de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras.
-Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat."

Sempre m'he portat (força) bé. He anat a missa. He sigut bon nen. He pregat per trobar el perdó dins meu, i m'he esforçat per no fallar a ningú. He sigut (crec) compassiu i comprensiu amb els altres. M'he mantingut allunyat dels excessos. En la meva adolescència, mentre els meus companys s'emborratxaven (d'altra banda fent un espectacle força lamentable), jo era abstemi. Mentre algun company esgarriat fumava “petes”, i jo preferit passar-ne. Mentre que el costum era que la virginitat no tenia cap valor, jo vaig respectar totes les meves parelles i vaig casar-me verge.
Però ara, de gran, més que afortunat m'he sentit reprimit, i faltat de tota aquesta experiència.
Mentre que els altres passaven de tot, jo feia el que creia convenient. Ara ells han crescut, i porten la mateixa vida que jo, però jo em sento idiota.
De què ha servit tot això?

I ara em plantejo d'on surt la meva veritat. I com a “meva veritat”, entenc el que em mou a actuar i a comportar-me com ho faig.
Sóc bona persona perquè ho sento així, o perquè m'hi sento obligat?
Vull dir, la meva expressió és autèntica? És lliure?
O potser respon a un personatge, a una imatge de bona persona, a un quedar bé i no defraudar la família, a una por de sortir-me del socialment acceptable, a una necessitat d'aprovació?
Potser és una incapacitat de sortir-me dels vells esquemes? Tant limitat estic per la meva educació i tots els “deures” i obligacions que m'he auto-imposat?
Espero alguna mena de recompensa per ser “bona persona” i escollir el camí de la Pau i l'Amor?


Vaig tenir l'oportunitat de compartir un recés de quaresma amb amics i companys, en els quals vam llegir la paràbola del fill pròdig. És curiós com cada cop que la llegeixo, a la llum de les meves circumstàncies actuals, trobo algun matís nou, i al posar-ho en comú d'altres persones fan la seva interpretació i comparteixen detalls molt bonics que em fan reflexionar força.
No sé si heu tingut l'experiència, com jo, de inicialment identificar-se amb el personatge del fill pròdig. Primer creiem que la paràbola ens parla de quan pequem, i de que Déu ens perdona quan tornem penedits.
Més enllà d'això, quan vaig arribar a aprofundir més en la història, vaig reconèixer que més aviat jo (i molts d'altres :-P) era el fill gran: el fill complidor, el fill que es veu amb “superioritat” respecte els que no compleixen (com els que no creuen o no van a missa). D'alguna manera, creiem que actuem millor, que som més feliços, que tenim més esperança. Però quan veiem que no és així, ens sentim decebuts, fins i tot frustrats.

Recordem la paràbola dels jornalers. Quan arribem al cel (perquè tots hi anirem), serem capaços de deixar que juntament amb nosaltres entrin tots aquells que s'han penedit fa 5 minuts? I si també entressin els que ni tant sols s'han penedit?
Volem creure que això no és possible, però la nostra justícia humana no és la justícia de Déu...

La nostra actuació sorgeix autènticament de la nostra veritat? Un indicador molt clar és la joia: quan ens donem, ho fem amb alegria, o amb obligació?
Actuem des de la llibertat, des de la convicció que fem el que creiem, i no pas el que no és pecat (o no està ben vist)?.
Si és així, no necessitarem una recompensa. No necessitarem un càstig per als que no actuen com nosaltres.

Provo de discernir, amb honestitat, quina és la meva voluntat i fer les coses tal com les sento, no perquè m'hi senti obligat.
Si no, no em serveix de res “complir”, perquè de totes maneres, no estaré amb el Pare.

Pare estimat, ajuda'm a veure el camí de retorn a casa.

Saltar al buit!

M'han fet arribar un vídeo amb imatges esplèndides de saltadors al buit...

Series capaç de fer un salt d'aquestes característiques? Series capaç d'aproximar-te al darrer pam del precipici?, capaç de fer la darrera passa... cap al buit?

Més enllà d'aquestes imatges espectaculars i captivadores, em pregunto si som capaços de fer salts d'aquest tipus en la nostra vida: deixar-ho tot quan et sents cridat a donar una resposta amb la teva vida. Els joves que apareixen a les imatges ho fan sense música de fons, sense la imatge picada des de l'helicòpter, sense aquesta edició audiovisual impecable i majestuosa,... són ells sols, allà, en aquell moment, amb el seu repte.

Poder saltar al buit potser també vol dir saber desprendre's de les seguretats i suportar la basarda de la intempèrie. Davant el repte d'estimar incondicionalment, què hi tinc a perdre?, per què calculo tots els riscos abans de posar-m'hi?, per què, la indecisió, en el darrer instant?

Quan vaig fer 40 anys em van regalar un val per a saltar des d'un avió. Encara no he gastat el val, però no sé si quan arribi (que arribarà!) aquest serà un salt gaire comparable a d'altres que m'ha portat a fer la vida.

En tot cas, gaudeix de les imatges i pregunta't si, a l'hora de la veritat, saltaràs...

Tot canvia!

L'octubre passat Haydée Mercedes Sosa (1935-2009) ens va deixar. I ho va fer deixant-nos un rastre d'autenticitat a voltes invisible a través de la seva veu i de les seves interpretacions. Va iniciar el Movimiento del Nuevo Cancionero que tanta vitalitat, i tant compromís polític!, va tenir a l'Amèrica llatina. Per això la van anomenar La Voz de América. Va viure sempre en clau de compomís, per això es referia a ella mateixa no com a cantant sinó com a cantora: amb paraules de Facundo Cabral, "cantante es el que puede y cantor el que debe". Sovint recordo la lletra d'aquesta cançó que us adjunto en aquest vídeo ple d'una identificació popular que posa la pell de gallina.

Tot canvia. I em pregunto si som vulnerables als canvis, si els comprenem, si els acceptem. Ben sovint arribem a conclusions que ens ajuden a viure, a posar ordre i donar sentit, però fins i tot ja en aquell mateix moment tot segueix evolucionant. Els nostres fills fonamentaran la seva vida en noves coses ara impensables per a nosaltres.

En paraules de Gandhi, podem "ser el canvi que voldríem veure"? El més important del camí no és el canvi que s'esdevé de les circumstàncies, sinó el nostre propi canvi. Només acceptar canviar permet saber-se feliç. Saber-se feliç amb la pròpia vida no és una emoció transitòria que es modifica amb la distància que imposa el pas del temps, sinó que és quan t'adones i valores que estàs viu essent conscient de tot el risc que això suposa i, alhora, de tota la sort que això suposa.

Per cert, al vídeo, entre estrofes, la Mercedes va dient "¡ya cayó, ya cayó!"... es refereix a un des darrers dictadors de l'Amèrica del sud.

Una veritable alenada!

Austeritat per al segle XXI

O L'HORITZÓ D'UNA VIDA MÉS AUSTERA


Voler proposar l’austeritat com a valor necessari per a l’inici del tercer mil.lenni és, possiblement, massa atrevit si no s’acompanya d’alguna explicació aclaridora. Venint del segle en què hem assolit els més alts nivells de benestar i de comoditat, per força es necessita més que una justificació de qui proposi un contracorrent que qüestioni aquesta victòria social del materialisme.

Potser ja coneixem aquella paràbola moderna del milionari que va proposar a un pescador senzill una dinàmica de treball i de producció que el portaria a ser ric i, segons ell, a ser feliç. La resposta del pescador, dient que ja n’era, de feliç sense aquella aferrissada dinàmica capitalista, ens permet començar tot desemmascarant el fals contingut que s’atribueix a l’austeritat.

No només el discurs oficial sinó també el discurs subconscient de les veus neoliberals, necessiten plantejar una falsa discussió entre la pobresa i la riquesa. Aquesta discussió afirma la necessitat de fugir de la pobresa, costi el que costi, perquè atempta contra la mateixa dignitat humana ja que és perjudicial i autodestructiva per a la persona. Evidentment, des de l’esquema materialista, la fugida de qualsevol forma de pobresa esdevé una superstició que domina el discurs i la retòrica dels poders socials, i queda reflectida en la mentalitat de la dona i de l’home occidentals, la qual és bombardejada constantment per esquemes, missatges, eslògans, plans de futur, imatges ideals de la felicitat fàcil, publicitat, propaganda,… on la vida és més profitosa i exitosa com menys pobre s’és. I així, des d’aquesta perspectiva, qui esdevé ric, amb possessions suficients per a viure feliç, segur i còmode, pot dir que ha aconseguit l’èxit en el seu particular recorregut per aquest món. Per altra banda, qui esdevé pobre no ha fet res més que fracassar, i la seva existència és només un assaig frustrat de la vida humana. Estem empesos a triomfar a nivell dels béns materials.

Tant com l’estigma negatiu que proporcionen certes malalties a les persones que les pateixen, per als occidentals la pobresa és la malaltia per excel.lència. Per això els pobres no pertanyen al mateix món dels rics. Els recursos lingüístics de la retòrica d’Occident prou s’encarreguen d’expressar-ho sorprenentment i gràfica en parlar d’un Tercer Món, per referir-se als pobres dels altres continents, i d’un Quart Món, per referir-se als pobres de la mateixa nació o ciutat, ben diferents del Primer Món. Així els pobres acaben essent uns fracassats.

Certament, des de la perspectiva materialista és impossible proposar l’austeritat i la pobresa com a valor per aquest final de mil.lenni, així com tampoc no pot entendre’s la dignitat dels pobres ni del qui viu volgudament amb austeritat.

Desfer aquesta discussió interessada ens demana una distinció important entre el que els tècnics anomenen pobresa absoluta, és a dir, el desposseïment obligat i extrem de les possessions materials que permeten ja no només viure sinó sobreviure, i la pobresa lliurement acceptada per als qui moderen les seves apetències naturals a favor d’una llibertat compartida a través de la senzillesa i de la privació de béns propis. Aquesta segona pobresa, la que nosaltres anomenem austeritat, és de fet una contracultura que pot ajudar-nos a retrobar la qualitat humana que la dinàmica materialista ha fet perdre. Com aquell acudit de la Mafalda en què després d’ensenyar el cotxe nou de la família als seus amics, un petit i rònec dos cavalls, ella diu: Bé, és l’únic cotxe en què l’important segueix essent el passatger!

I, tan tranquils com estàvem, a què ve aquest clam en favor de l’austeritat?


El nostre planeta no té recursos suficients per donar a cada persona del planeta la mateixa quantitat de coses que absorvim els rics. És a dir, nosaltres som rics perquè uns altres no ho són. O dit amb més contundència: volent viure al mateix ritme que ara vivim nosaltres, condemnem bona part de la humanitat a la pobresa. I en aquesta consciència global en què cada poble i país del món reclamarà la possibilitat de créixer i desenvolupar-se al nivell al que nosaltres vivim, ens tocarà, de gust o per força, ser més austers.

Ja sé que els tècnics diuen que amb una mica més de temps portarem el benestar a tot el món. O sigui que el que diuen en el fons és que els pobres poden esperar.

En tot cas, mireu casa vostra i valoreu tot allò que teniu acumulat i que us sobra; mireu com consumiu, i què consumiu; mireu quins criteris poc reflexionats feu servir per a les despeses; mireu què us sembla falsament imprescidible; mireu... i, alhora, penseu on poseu la vostra felicitat (sí, sí, aquella que no pot esperar!)... i penseu que, de gust i sinó per força, haurem de ser feliços vivint amb més austeritat.

I si ens ho proposéssim?

El Silenci interior

Pensant horitzons de pau interior

Tot comença amb el Silenci.
En el silenci som capaços de fer callar el nostre cap, l'activitat frenètica, i d'entrar més endins.
La nostra espiritualitat va molt més enllà de la ment.
Les paraules, les idees, són obstacles per a l'espiritualitat.

No necessites cap concepte, cap indicació, però et donaré algunes pistes.
Seu còmodament, però tampoc massa (per no adormir-te), amb l'esquena recta, els peus a terra, les mans sobre les cuixes, en un lloc tranquil. I prova de no pensar en res.
A mi m'agrada encendre una espelma blanca, m'ajuda a convertir-ho en un moment a part.
Per ajudar a no pensar, pots concentrar-te en observar la respiració. No la forcis, no la controlis, només observa-la.
Disfruta el fet de sentir l'aire entrant i sortint dels teus pulmons. El plaer de respirar.
Si vénen pensaments, deixa'ls passar. Tampoc t'hi molestis.
Fes-te conscient del teu entorn, dels sorolls, de les persones que hi ha al voltant (els teus veïns).
Fes-te conscient de tu mateix.

Comprovaràs que no és fàcil, però.
T'asseuràs a fer silenci, i immediatament recordaràs mil coses que has de resoldre, situacions del dia, trucades que has de fer. Pensaràs si estàs fent-ho bé, si amb un altre coixí estaries millor, si hauries de sentir quelcom especial.
Potser inclús et sentiràs improductiu, que estàs perdent el temps, ja que estàs acostumat a pregar xerrant pels descosits, i a treure suc al teu temps.

Persevera.
Si no fas silenci, no entrarà la serenitat a la teva vida.
Vés-ho provant fins que ho aconsegueixis. Primer et costarà, desprès cada cop serà més fàcil.
Hauries d'aconseguir fer quinze minuts diaris.
A mi m'agrada fer-ho al vespre, abans de sopar, per separar l'activitat del dia del moment de calma del vespre.
Després, anar incorporant silencis durant el dia. Potser de breus minuts, per recobrar la serenitat.

És necessari fer silenci.
“No tinc temps!”, em dius... tonteries! És qüestió de prioritats.
Sense silenci, no et centraràs mai.
Cal que anem deixar de voler fer tant, i que ens anem preocupant de ser més.

En el silenci t'apartes del món i et centres en tu mateix.
En el silenci fas callar el soroll i pots escoltar el teu interior i estar obert.
En el silenci tallem les preocupacions, la negativitat, el victimisme.
En el silenci recuperes la pau interior.

Practica el silenci, es el primer pas.

Desequilibrant la terra...

Home és un documental de Yann Arthus-Bertrand de l'any 2009. Està compost quasi totalment per preses aèries de diversos llocs de la Terra. Mostra la diversitat de la vida a la Terra i com se suposa que la humanitat està posant en perill l'equilibri ecològic del planeta. La bellesa de les imatges capta l'atenció de manera excepcional.

Són unes belles imatges a través de les quals és fàcil fer una reflexió sobre el nostre propi compromís amb la terra, la mare terra. M'ha recordat una mica el discurs del gran cabdill Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, i sembla realment una actualització d'aquella provocativa reflexió indígena.

El film fou llançat simultàniament el 5 de juny de 2009 a cinemes de tot el món, en DVD, a la televisió, i a YouTube. Si voleu veure el documental HOME sencer cliqueu aquí (té una durada de 93 minuts i podeu triar l'idioma d'escolta). Val la pena!

Jo també sóc bomber!

Aquests dies, a la comissió parlamentària sobre el foc de l'Horta de Sant Joan els bombers cridats a declarar han dit el que pensa el poble: ja n'hi ha prou!

Els polítics critiquen d'aquestes declaracions dels bombers que aquesta comissió ha entrat innecessàriament en temes més emocionals de gent molt afectada, i és veritat: aquests desplegament d'emocions no servirà per aclarir o decidir massa coses, igual que les víctimes del terrorisme no haurien de legislar sobre les penes dels assassins. Però amb aquests comentaris poítics, aquests queden ben retratats: els interessos dels bombers i el dels polítics són ben diferents!

De nou aquests interessos polítics, i personals!, passen pel davant de la veritat  i la democràcia: s'han manipulat convesres de bombers, s'han filtrat dades que afecten vides d'altres persones... i tot a benefici propi, o d'un partit, pendents dels càlculs i els rèdits electorals.

Ja n'hi ha prou! Jo, avui, també sóc bomber perquè faig meves les seves contundents paraules i perquè crec que expressen el malestar d'un poble que viu amb la democràcia segrestada per uns partits incapaços de fer progressar-la (vegeu els cops de puny per la nova llei electoral!) i per uns polítics desafectes amb els mateixos ciutadans que els voten. Fixeu-vos: només ells poden presentar-se a les eleccions: ocupen l'espai mediàtic, es financen com volen, es defensen quan cal, i fan de la política un ofici, i no un servei. Són els més preparats? No cal. Hi seguiran essent ells. Només ells.

Tant de bo a les properes eleccions rebin una bona repassada. I que es vagin preparant que potser el proper incendi l'hauran d'apagar ells!

¡Estoy vivo!

Dedicat a l'amic Manuel

 Una tarda de diumenge vaig conèixer en Manuel. Un home alt, alegre, i molt xerraire(a vegades també, molt malcarat). Havia arribat a estar molt greu degut a les droguesi l'alcohol, i s'havia estat recuperant en una casa d'acollida per malalts de sida.

Eren les eleccions municipals, i ell volia exercir el seu dret a vot. Vaig tenir la sort,doncs, d'acompanyar-lo al seu barri a votar.

Em va ensenyar on havia viscut, abans de que morís la seva dona. Em va explicarque la seva sogra tenia la tutela del seu fill, que feia molt temps que no veia.
"Pasaremos un momento a saludar unos amigos", em va dir,
"i os invito a tomar una cocacola".

Vam anar a un bar, prop de casa seva, i vaig conèixer el seu àngel de la guarda: la mestressa de la casa, que li preguntava com estava, que si ja feia bondat, ili donava ànims per recuperar-se.
"A tu hijo no le falta de nada", li deia, "es mejor que esté con su abuela"...

Però el que realment em va impactar va ser un frase que en Manuel deia amb
senzillesa i amb els ulls brillants: ens vam anar trobant amics seus que
s'alegraven de veure'l tan bé.
"Manuel, cómo estás?" li preguntaven. "estoy vivo!", contestava.

"ESTOY VIVO!"... Aquestes paraules em van impactar profundament.
Molts cops m'emociono quan ho recordo...
Fins al punt que en faig pregària cada dia. Cada matí, agraeixo a Déu el do de la vida.

Passo mals moments, com tothom. Hi ha dies que no em ve gens de gust anara la feina. Però això no vol dir res, jo dono sempre gràcies per la vida.

"Estoy vivo!": GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Cada dia és una nova oportunitat per fer-ho millor.
Cada dia és un regal insubstituïble.
Als vespres, quan prego, repasso tot el que ha sigut el dia, i totes les persones que hi ha estat. I torno a donar gràcies per el dia viscut.

Gràcies pel do de la vida!
Que a vegades se'm fa feixuga, que a vegades perd el sentit, i a vegades em troboensorrat sota totes les expectatives que m'havia marcat.
Però sóc conscient de que els nostres problemes són a causa d'estar viu...
siguin benvinguts, doncs!

Gràcies pel do de la vida!
Que es el regal més valuós. També tinc l'Amor del Senyor, les meves mans,
la meva Fe, la salud i la vostra ajuda, la dels meus amics i familiars.
Tot el demés és prescindible. No vull lligar-me a les seguretats, a les possessions,
només vull posseir a fons la meva vida.

GRÀCIES PEL DO DE LA VIDA!
Us convido també, amics, a donar-ne gràcies.
A mi, m'ajuda a començar amb un somriure cada dia, a ser conscient de que he deviure profundament.
M'ajuda a relativitzar, i a provar de portar més alegria als ambients on em moc(es el do que jo tinc per als demés. Quin és el teu?).

Gràcies pel do de la vida!
M'esforço, cada dia, a recobrar el sentit de tot el que faig, i a posar-hoen la perspectiva que el Senyor em demana.

Gràcies, Senyor, perquè ESTIC VIU!

Segueixo veient en Manel, i juguem de tant en tant a escacs o a dames.
Potser a vegades està una mica despistat i va un xic lent, però jo hi disfruto molt.

Me l'estimo molt, en Manel. I sóc conscient de que aviat aquesta terrible malaltia el rosegarà per dins, i anirà al cel (jo crec que tots hi anirem) a reunir-se amb la seva dóna i la seva germana.

Mentrestant, som amics, i valoro molt tot el temps que passem junts.
Valoro molt, Manel, la teva amistat. Sóc jo, amic, el captaire d'amistat
i tu el qui me'n dones.

Gràcies pel do de la vida, Senyor.
Gràcies per el do de la Fe, per l'Amor que sé donar, i la salud de la que gaudeixo.
Gràcies per tots els dons que m'heu donat. Ajudeu-me a no guardar-los per mi sol.
Gràcies per la gent que m'envolta, font de totes les meves alegries.
Gràcies perquè us sento proper, perquè tinc ganes de ser millor,
i perquè us sé trobar en les meves nits.

Ajudeu-me, avui, a acostar-me més a Vós i als meus germans.
I tingueu cura de'n Manuel.
Amén.

(novembre del 2000 )

És important...

És important expressar els sentiments, sinó se t'acaben menjant per dins.

és important acceptar el que és. Una cosa és voler canviar el que no t'agrada (actuar), una altra és no acceptar la realitat tal com és (negació).

és important deixar que cadascú sigui tal com és, sense intentar canviar-lo. és important deixar de jutjar-ho tot: no jutjar les situacions, no jutjar els altres, i tampoc jutjar-nos a nosaltres mateixos.

és important que no assumeixis problemes que no són teus, responsabilitats que no són teves. És important que canviïs la relació amb els teus fills i te n'adonis que ja no ets responsable d'ells, que són grans i fan les seves pròpies decisions.

és important trobar la Pau Interior, i tot i que puguem ser no feliços, o viure en un entorn que no ens agrada tal com és, si que podem estar en Pau Interior, amb serenitat. És el que ens donarà forces per continuar.

és important parar el cap (deixar de pensar), que se'ns menja, i fer més moments de silenci, d'escolta interna, d'escolta del cos. És allí on parla Déu, on trobem la força i la Fe, on despertem la Serenitat i la Pau interior.

és important observar-se, per veure els patrons que actuen en nosaltres (victimisme, por, reaccions, prejudicis, drama). Adonar-se'n ja és un pas molt important. I quan els vegis, alegra-te'n! perquè ara ja n'ets conscient.

és important creure en un mateix, i estimar-se. Cal estimar tot el que hem sigut, cal ser comprensius amb nosaltres. Cal deixar de castigar-se, i creure que ens ho mereixem tot.

és important ser pacient (no es canvia en dos dies!). És important deixar de córrer i tenir pressa per tot, només acabem generant estrès i nerviosisme.

és important divertir-se i riure. També cal riure's d'un mateix. Ens prenem la vida massa seriosament, cal relaxar-nos més amb l'alegria.

és important viure el present plenament. Deixar de centrar-se en els records i remordiments, i tampoc en plans futurs i suposats canvis futurs. El moment present és l'únic que tenim i és on s'escola la vida, minut a minut.

i finalment, és important disfrutar del propi camí de creixement. Quan miro un any enrere veig un gran canvi. Ara sóc una persona renovada. Evidentment em queda molt, però ara disfruto de la meva evolució. Sé que puc anar caminant. Visc amb Esperança


Aquest és el meu camí, el meu treball. Tu esculls quin és el teu.
Si et ve de gust, deixa un comentari amb el que és important per tu.

Sobre la reforma de la llei electoral

O L'HORITZÓ DE RENOVAR LA DEMOCRÀCIA.

"Ets un pobre de necessitat!", diem en català col·loquial quan sentim llàstima. I les propostes polítiques entorn la reforma de la llei electoral són tan pobretes, tan a remolc dels càlculs electorals, que fan la mateixa llàstima. On queden les conviccions?, pregunto jo: lluitem per uns ideals i per perfeccionar la nostra democràcia?, o per mantenir l'autoestima (que mira que es deuen creure importants, els polítics!) i la feina? No tenim polítics amb conviccions sinó polítics de necessitat, i la primera desafecció que cal combatre no és la dels ciutadans, sinó la dels mateixos polítics desafectes vers la seva feina i vers la ciutadania!

Com m'agradaria que les plataformes cíviques del país proposessin una campanya amb el lema "llistes obertes o vot en blanc!", perquè crec que tindria molts seguidors. O que es convoqués un referèndum sobre el model electoral, perquè segur que seria amb un alt índex de participació. I és que, o renovem la vida política o, realment el perfil dels polítics és tan baix, amb tant descrèdit, que "ser un polític de solemnitat" serà un veritable insult que el IEC no trigarà a incorporar al diccionari!

Conte d'hivern a Barcelona, ara que fa fred

Diuen que cada hivern, quan comencen a baixar les temperatures, emergeixen als mitjans de comunicació uns individus, que no se sap ben bé d’on surten, que comencen a omplir pàgines i més pàgines. Apareixen com criatures indefenses, especials, fràgils a la climatologia severa de l’hivern de la ciutat comtal. Durant la resta de l’any no se’n parla mai. Bé, o potser sí, només quan hi ha algun incident a la via pública, algun aldarull a una estació de tren o de metro, que molesta la tranquil.litat dels vianants de la ciutat. Però això passa poques vegades, sembla.

El que és cert, però, és que són els protagonistes de l‘hivern. No se sap ben bé per què. Diuen que potser és que a l’hivern, seguint les estacions de l’any, igual que els tarongers floreixen a l’estiu, les fulles cauen a la tardor i el blat grana a la primavera, resulta que a l’hivern, igual que floreixen els ametllers, aquests individus dels que parlem apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius. I, és veritat: no sol passar a cap més estació de l’any.

Diuen que això passa perquè fa fred. I que quan això passa, totes les autoritats competents s’afanyen a dur aquests individus a uns llocs on se’ls cuida i dóna aixopluc. Organitzen dispositius d’emergència que donin acolliment a aquests individus els dies de fred i de pluja, de vent i de neu. Així, els dies de Nadal tothom s’estalvia el neguit de veure, amb les bosses plenes de regals a les mans, pidolaires bruts i malvestits. Així, els qui apareixen a les portades dels diaris i als noticiaris televisius són ells, i no aquests individus bruts i amb poca presència. Diuen que val la pena donar bona imatge, de societat de progrés. I no pot ser que cada hivern perilli l’estabilitat de la capital del Mediterrani. Per això, diuen que alguns voldrien veure desaparèixer aquest individus, que tornessin a les seves terres, suposen que lluny d’aquí. Però el cert és que ningú no sap d’on vénen, ni d’on són.

Diuen que els convé aprendre moltes coses, i per això, quan han triat les persones que els han d’atendre, aquestes els exigeixen que deixin de fumar, que vagin nets, que siguin puntuals, que no cridin, que no portin gaire embalums que facin nosa, i que comprenguin que només poden donar-los aixopluc per a set nits als albergs municipals. Les altres, tant si fa fred com si fa calor, s’hauran d’espavilar. Clar!, no comptaven que de sota les pedres apareixerien tants individus com aquests. A la tardor ja s’havien oblidat que existien, i a l’hivern, de sobte i sense poder-ho planificar, no poden organitzar aixopluc per a tots... i cal repartir-ho.

Diuen que aleshores, per no quedar malament, fan dir als locutors de ràdio, als presentadors dels noticiaris televisius i als periodistes dels diaris, que aquests individus es resisteixen a anar-hi, fins i tot quan encara no hi han estat ni set nits. També els fan dir que cada any que passa n’hi ha menys d’aquests individus, i que ben aviat, abans de l’any 2014, l’any de la consagració de la ciutat com una ciutat moderna i competitiva, potser ja no n’hi haurà. De veritat, de veritat, ningú no ho sap del cert això, però d’aquesta manera diuen que la gent ja no es fa més preguntes, i no viuen l’aparició d’aquests individus com un problema de consciència.

Diuen que l’hivern s’acabarà, com cada any. I aleshores s’aturaran els dispositius d’acollida per aquests estranys individus. Segurament l’arribada del bon temps i la florida de les flors, farà que ja no es notin tant. Alguns segurament marxaran de Barcelona cap a altres terres. Ningú no sap quines, però són lluny. Altres es quedaran per aquí, discretament. Amb l’arribada de la primavera diuen que als diaris i a la televisió apareixeran altres notícies, potser més alegres i divertides.

Diuen que cada primavera, quan comencen a pujar les temperatures, la gent s’oblida de l’hivern. Una estació massa fosca, i freda, i molla, i trista, i plena de personatges estranys que vagaregen pels carrers pidolant escalfor. Diuen que cada primavera la ciutat somia que potser l’any vinent no hi haurà hivern.

Posa sostre a Barcelona!

Un instant de lucidesa

Dedicat al meu amic Xavier, que em recorda que em toca escriure ;)

És dur viure el dia a dia...
Vull fer tantes coses, que no me les puc acabar.
Voldria estar sempre a l'altura de les circumstàncies,
    tenir idees brillants per resoldre els contratemps,
    saber acollir amb paciència l'evolució de les coses,
    portar sempre un somriure als llavis.
Voldria tenir la taula endreçada,
    i no plena de papers plens d'assumptes;
no tenir sempre encastat a la memòria
    el record de tot el que em manca per fer,
    i la culpabilitat per no haver-ho fet encara.

Vull ser tantes coses, que acabo esgotat..
Si, voldria ser super-heroi i arribar a tot.
    Passar nits en vetlla si això servia per avançar feina
    i reduir el neguit de tot el que queda per fer.
Tornar d'hora a casa per jugar amb els meus fills,
    i renyar-los amb paciència i un somriure, i no a crits.
    No haver-los d'estirar nerviosament pel carrer per no arribar tard.
    Escoltar embadalit les seves explicacions i raonaments,
        en comptes d'estar preocupat per l'hora.
Voldria ser resolutiu, pràctic.
    No arrossegar tant de temps els mateixos temes pendents.
Saber dir prou quan se'm pugen a la 'gepa',
    no assumir responsabilitats que no em toquen,
    deixar que les coses segueixin el seu propi curs.
Tenir paciència per esperar,
i no desanimar-me tant fàcilment.

Voldria ser més, sempre més ...
Voldria ser tant !
    Potser voldria ser quelcom que no sóc jo....

I de sobte, aquesta idea il·lumina tot el meu món.
Enmig de tot plegat,
    la boira s'esvaeix i hi veig amb lucidesa;
    comprenc, llavors, que les coses estan bé com estan;
    que tot flueix,
    i que la vida s'expressa de formes realment belles.
Sobtadament, deixo anar les meves preocupacions
    i sóc capaç de degustar la vida amb tots els sentits.
Veig el món amb ulls nous,
    ulls d'infant,
    i em meravello de tot el que tinc i el que visc,
que es moltíssim.
Aixeco la cara cap al cel,
    tanco els ulls i deixo que el sol em besi el rostre.

Se'm fan presents els rostres de tanta i tanta gent que estimo,
    i amb qui faig camí;
    també de tots aquells que m'han fet de mestres,
    i dels que esperen de mi.
    Sóc referent de tanta gent....
        i a voltes potser aquesta responsabilitat m'espanta,
        però ara em convida a créixer.
No puc evitar esbossar un gran somriure
    i del fons del cor em surt un fort sentiment d'agraïment.
    Realment em sento privilegiat de tanta i tanta gent
        que m'acompanya en el meu viatge.
Gràcies, amics, per caminar amb mi.

En aquests moments de lucidesa,
deixo que la serenitat brolli del meu cor,
    i disfruto de la joia de viure en l'ara i l'aquí.

Però tot això a voltes tan sols dura un sospir...
    demà tornaran els neguits, les presses,
    el desencís, la incomprensió,
    la soledat,
    l'espina clavada al fons del cor,
    que clama com una crida per cercar altres horitzons.

Demà vindrà la feina endarrerida,
    els nervis per complir les exigències del rellotge,
    les paraules malsonants fruit del cansament,
    la incomprensió davant el dolor.

Però sempre em queda arraulir-me en un racó tranquil de casa,
    un cop la nit cobreix amb el seu silenci tot el neguit del món,
    i retrobar, a la llum d'una càlida espelma,
    el silenci que em retorna,
    i llavors recordo que Tu ets en mi,
    i que demà ho podré tornar a intentar.

Sé que Tu ets en mi, i que demà renaixeré amb força!

Creus que Déu pot estar per tu?

Déu mira aquell nen
que avui ha perdut el seu pare a la guerra.
¿I creus que Déu pot estar per tu,
tu que tens pare i mare
i vius lluny dels bombarders?

Déu vetlla aquell home que dorm sota la pluja,
al llindar d’un comerç, vestit de sac.
¿I potser creus que Déu t’està vetllant a tu,
que dorms al llit d’una gran casa amb calefacció?

Déu escolta aquella dona embarassada que avui ha perdut la casa en un terratrèmol.
¿I potser creus que Déu estarà per tu,
que somies amb el teu fillet
preparant-ne la robeta, el llit i l’estel?

Déu s’acosta a aquella nena
que es malven cada dia de cada any
a un estranger ric.
¿Creus que Déu està per tu,
tu que tens un sou occidental per seure en un despatx?

Déu plora per aquell jove
que avui ja ha robat prou
per a la seva dosi, i la pren en un racó.
¿I encara creus que Déu plora per tu,
que menges i beus allò que vols
i no tens síndrome d’abstinència?

¿Creus, doncs, de veritat que Déu pot estar per tu,
per les teves pregàries i els teus cants,
els teus discursos i les teves obligacions,
la teva tranquil·litat i la teva opulència?

Doncs sí, Déu també està per tu.
Però no per aplaudir-te i felicitar-te
per com has reeixit en aquesta vida.
Sinó per ajudar-te a ser prou lúcid i valent
per tal que recordis i et comprometis cada dia
per tots aquells a qui deus la teva felicitat.

És aquest el Déu que tu escoltes?